Les cames

Aquí caldria posar una foto amb unes cames de donaaaa i després tot seguit el motor de la imaginació s'engega, o nooooooo

____________________

Vet aquí unes cames de dona, no caldria dir-ho, però és precís veure-les. Diuen que són dues poderoses raons, encara que cap persona em vulgui aclarir res de res. Som en el regne dels misteris on el gat i la llebre porten la veu cantant i ja no vull dir res més; sempre es tracta de presentar les més belles afirmacions perquè cadascú prengui el partit que més li agradi. Jo aquesta vegada m'inclino perquè les cames siguin de dona i no vull donar cap raó de pes.

És natural que sigui així per molt que aquell de més enllà ens busqui les pessigolles... De fet només vull donar voltes i voltes a la imaginació que no para mai. Si heu sentit a parlar fa temps d'una obra de teatre no habitual a qui hom li penjà l'etiqueta de la mala sort... doncs, això mateix, perquè cal imaginar una noia voladora a qui se li va estroncar el fet de volar i també allò que se'n diu caminar. Només va ser un petit detall... Les obres de teatre sempre es calculen amb una precisió matemàtica perquè no falli res de res... però els actors i les actrius són homes i dones que a vegades s'entrebanquen. Gairebé sempre és un petit detall que sol passar desapercebut. Aquella noia es presentà esplèndida, calia mostrar-se esplèndida. Les actrius quan es miren de lluny sempre ho són... però una de les cames li va fallar... i es precipità en el buit... El teatre de la comèdia s'acabà d'una manera absoluta per assolir totes les tragèdies.... És possible viure sense una de les cames? Jo sempre he tingut aquest interrogant penjat d'un fil. Una noia pot ser esplèndida sense poder fer el gest de caminar? Poc a poc ens hauríem d'acostumar a deixar de banda els cossos, perquè aquests sempre són en un procés constant envers el no-res.
Tornem-hi que no ha estat res. Si ens imaginem el moment de la caiguda amb tots els seus efectes... També hauríem de pensar en aquells que no han caminat mai ni han pogut mirar i també moltes altres coses que potser no vénen al cas...

Imaginem-nos el moment de la caiguda, terrible, però bella, com si fos un nou sol que es precipita per un forat no pensat ni tampoc establert. És un moment sublim i alhora tens perquè són uns instants que tenen el valor d'una eternitat. Si haguéssim pogut gravar tot allò que la dita noia va pensar potser hauríem pogut escriure una llarga novel·la, encara que ara no vingui gaire al cas. Sempre ens uns moments així, quan la distància entre la vida i la mort és molt minsa, el cervell treballa d'una manera tan accelerada que uns segons esdevenen gairebé mitja vida...

Uns dies després ja havia passat tot, gairebé tot. A nosaltres quan parlem d'uns fets molt determinats ens agradaria veure sang, però ara jo no ve al cas. Allò més important no és l'accident per molt espectacular que sigui sinó les petites passes que vindran després. Torno a dir que als homes ens agrada veure les cames nues de les dones... però si ens mostren una, però que està impossibilitada per caminar, llavors ja són figues d'un altre paner. Automàticament ens girem envers una altra banda. Cerquem sempre la imatge més bella del món si és possible... encara que nosaltres fem veure tot el contrari. Hauríem de girar-nos completament perquè si observem una persona que té la voluntat de vèncer qualsevol dificultat que se li presenti... i en el cas d'aquells que no poden fer l'acció de caminar és una qüestió majúscula, hom hauria d'assenyalar-les com les més belles del món sense cap mena de dubte. Perquè cal treure's el barret davant de qui ha tastat el fang i ara dirigeix amb una autoritat absoluta.