Les cames

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

Aquí caldria posar una foto amb unes cames de donaaaa i després tot seguit el motor de la imaginació s'engega, o nooooooo

____________________

Vet aquí unes cames de dona, no caldria dir-ho, però és precís veure-les. Diuen que són dues poderoses raons, encara que cap persona em vulgui aclarir res de res. Som en el regne dels misteris on el gat i la llebre porten la veu cantant i ja no vull dir res més; sempre es tracta de presentar les més belles afirmacions perquè cadascú prengui el partit que més li agradi. Jo aquesta vegada m'inclino perquè les cames siguin de dona i no vull donar cap raó de pes.

És natural que sigui així per molt que aquell de més enllà ens busqui les pessigolles... De fet només vull donar voltes i voltes a la imaginació que no para mai. Si heu sentit a parlar fa temps d'una obra de teatre no habitual a qui hom li penjà l'etiqueta de la mala sort... doncs, això mateix, perquè cal imaginar una noia voladora a qui se li va estroncar el fet de volar i també allò que se'n diu caminar. Només va ser un petit detall... Les obres de teatre sempre es calculen amb una precisió matemàtica perquè no falli res de res... però els actors i les actrius són homes i dones que a vegades s'entrebanquen. Gairebé sempre és un petit detall que sol passar desapercebut. Aquella noia es presentà esplèndida, calia mostrar-se esplèndida. Les actrius quan es miren de lluny sempre ho són... però una de les cames li va fallar... i es precipità en el buit... El teatre de la comèdia s'acabà d'una manera absoluta per assolir totes les tragèdies.... És possible viure sense una de les cames? Jo sempre he tingut aquest interrogant penjat d'un fil. Una noia pot ser esplèndida sense poder fer el gest de caminar? Poc a poc ens hauríem d'acostumar a deixar de banda els cossos, perquè aquests sempre són en un procés constant envers el no-res.
Tornem-hi que no ha estat res. Si ens imaginem el moment de la caiguda amb tots els seus efectes... També hauríem de pensar en aquells que no han caminat mai ni han pogut mirar i també moltes altres coses que potser no vénen al cas...

Imaginem-nos el moment de la caiguda, terrible, però bella, com si fos un nou sol que es precipita per un forat no pensat ni tampoc establert. És un moment sublim i alhora tens perquè són uns instants que tenen el valor d'una eternitat. Si haguéssim pogut gravar tot allò que la dita noia va pensar potser hauríem pogut escriure una llarga novel·la, encara que ara no vingui gaire al cas. Sempre ens uns moments així, quan la distància entre la vida i la mort és molt minsa, el cervell treballa d'una manera tan accelerada que uns segons esdevenen gairebé mitja vida...

Uns dies després ja havia passat tot, gairebé tot. A nosaltres quan parlem d'uns fets molt determinats ens agradaria veure sang, però ara jo no ve al cas. Allò més important no és l'accident per molt espectacular que sigui sinó les petites passes que vindran després. Torno a dir que als homes ens agrada veure les cames nues de les dones... però si ens mostren una, però que està impossibilitada per caminar, llavors ja són figues d'un altre paner. Automàticament ens girem envers una altra banda. Cerquem sempre la imatge més bella del món si és possible... encara que nosaltres fem veure tot el contrari. Hauríem de girar-nos completament perquè si observem una persona que té la voluntat de vèncer qualsevol dificultat que se li presenti... i en el cas d'aquells que no poden fer l'acció de caminar és una qüestió majúscula, hom hauria d'assenyalar-les com les més belles del món sense cap mena de dubte. Perquè cal treure's el barret davant de qui ha tastat el fang i ara dirigeix amb una autoritat absoluta.

Comentaris

  • bella, com si fos un nou sol que es precipita per un forat no pensat ni tampoc establert.[Ofensiu]
    Adriana Ferran (la poeta dels petons) | 18-08-2007 | Valoració: 9

    M'ha encantat llegir aquesta allau de sensacions que provoquen unes cames de dona en els ulls d'un poeta. Felicitats. Petons

  • potser no ve gaire al cas[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 11-03-2005

    Quan demanes si una noia pot ser explendida sense el gest de caminar, tot d'una m'ha vengut a la memòria la Catherine Deneuve en el paper de Tristana d'en Buñuel ...

  • La diferència[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 11-03-2005 | Valoració: 9

    La diferència, el desequilibri, no es bellesa en el canon occidental, parells, les coses acostumen a ser equilibrades, dos cames son precioses, una és un horror. Tornès aposar en dubte l'us de la bellesa i la mida amb que es mesura. M'ha agradat més.

  • es dur[Ofensiu]
    AINOA | 10-03-2005 | Valoració: 9

    Es un bon relat, pro li trobo un toc de duresà.
    Preguntes, si una dona pot viure amb una came?. Dons et dire que si i a més es pot ser feliç.
    Tinc una amigue que porta una came ortopedica i esta feliçment casada i te dos dos nens i una nena.

  • ja em semblava conegut[Ofensiu]
    Shu Hua | 08-03-2005

    i és que l'has fet similar al dels llavis. Seguiràs pel tot el cos de dona?

  • entenc que va de coixes[Ofensiu]
    Shu Hua | 08-03-2005 | Valoració: 9

    d'una noia amb una cama ortopèdica, que se li cau, no? vols dir que una noia pot ser molt maca i, si veiem que és coixa, ja no semblarà atractiva als homes? O no vols dir res i només fas joc amb una noia, una cama i la caiguda d'algú, encara no s'ha acabat d'aclarir si de la cama o de la noia? Em recordava la "Pisocologia de les mones", hem començat a fer broma amb les diverses peces del cos que l'assassí col.lecciona. Si vols, hi podem afegir la cama de la teva noia i així no caldrà que en mati cap.
    Bé, segueixo llegint

    Glòria

  • És un assaig, oi?[Ofensiu]
    Lavínia | 08-03-2005

    tot i que que "la caiguda és bella", en diferiria, perquè, a vegades, és grotesca, deixant de banda que tingui conseqüències tràgiques per a qui ha caigut.

    El fet de posseir dues cames (tant me fa que siguin de dona com d'home) i fer-ne ús és, simplement, magnífic, com qualsevol de les facultats que posseïm i no en donem importància o no en fem cas.

    El relat està ben estructurat i l'he trobat interessant, si el punt final és el que jo he entès: el fet de tenir cames.

    Bé. Fins una altra, Rafel.

  • Amic relataire...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-03-2005

    ... Jo, humilment, hagués calificat l'escrit com un assaig.
    Això no lleva cap de mèrit al treball: ben estructurat, amb qualque expressió sintàctica difícil de comprendre a la primera lectura -sóc un negat, què li anem a fer!-, i bon acabament...
    És el meu primer comentari de la setmana. En seguiran més .

  • Finura[Ofensiu]
    T. Cargol | 07-03-2005

    Tractes amb finura aquest tema del rebuig pel físic, posant-lo en una situació extrema, Rafael.

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104261 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es