Les busques del rellotge

"Ahir vaig veure un record flotar pels mars de la vida i vaig acariciar el seu temps, pensant que arribaria el moment, de presenciar el seu rellotge."

És tan veloç el temps que corre pels racons més inèdits dels nostres dits...que quasi no puc ni percebre'l. És tan llunyà aquest valor, que ja ni l'or vol ser presa, de les seves hores. Ahir, passejant pels carrers del vell rellotger del poble, vaig recordar aquell intent, del venedor de rellotges, de fer-me comprar l'únic rellotge que contaria per mi el temps. Per un moment, vaig poder visualitzar aquell rellotge, era preciós, era elegant, era l'únic rellotge que estava destinat a ser meu. Era de butxaca, d'un color platejat, amb unes busques daurades. En el seu interior es veia clarament, escrit amb lletra cursiva: "Made in Poland."
Recordo que...li vaig demanar al pare que em comprés aquell rellotge, però ell em va dir que ja en tenia un de molt maco. Sí...maco ho era, però jo sentia, en lo més profund del meu ésser, que aquell rellotge que ara romania en la meva mà, no era el rellotge que m'havia de contar les hores, no era el rellotge que em marcaria el pas.
L'admiració que vaig arribar a sentir per aquell rellotge, es va anar convertint, a poc a poc, en odi, cap a tot allò, cap a tot aquell, que veia el temps, com un instant més, per perdre'l. Vaig arribar a apreciar cada segon, com si no mai hagués de tornar, i era per això, que cada pas que donava, anava amb unes lletres gravades, que deien tímides:
"Si avui no vols donar el pas, demà no esperis cercar-lo." Així era com jo veia el temps, si més no, així és com volia veure'l.
Un dia, al sortir de l'escola, com cada dia, vaig anar a veure a l'aparador, aquell rellotge que havia captivat ma mirada, aquella peça única, desitjada per les meves ànsies d'esbrinar, com i per què passa el temps tan de pressa. Però aquell rellotge...el meu apreciat rellotge, no hi era. Algú l'havia comprat, algú havia robat el temps d'entre les seves busques daurades, que jo sé, que encara ara, deuen cridar el meu nom. Vaig entrar, doncs, corrent dintre la botiga, per intentar trobar resposta, entre les paraules del vell rellotger, sobre la venta del "meu" rellotge. El rellotger em va dir, que se l'havia endut aquell mateix matí, un home. Se'm va caure el temps a sobre, mai millor dit...
De camí cap a casa, vaig notar, com poc a poc, dels meus ulls queien llàgrimes i aquestes, feien rosar el meu rostre nu de somriures. En aquells temps, no com ara, l'home no podia pas plorar, l'home era fort, no estava ben vist que mostrés la seva debilitat plorant com un covard, pels carres esbojarrats de Barcelona. Tot i tenir ben present aquesta "ideologia", no vaig poder aguantar-me... i les llàgrimes que abans vesaven els meus ulls, es convertiren en la riuada de les nits més fredes.
"Quan el temps es pari per tu, pensa que darrera aquest moment, hi vindrà un instant millor. I d'aquest podràs assaborir, la lluna més plena".

Ara tot tenia gust amarg, ja ni el record del vell rellotge em feia llevar del malson d'haver perdut el que més estimava. No estava, però, disposat a perdre'l. Volia buscar-lo, volia trobar-lo, per això, el dia següent, vaig començà la seva recerca desesperada.
Com ja he dit, l'endemà vaig anar, com cada dia, a la rellotgeria, tot i sabent que no tornaria pas a veure, en aquell aparador, ara tan àrid, la imatge d'aquell rellotge que s'havia proposat, des del primer moment, no deixar de captivar-me. Vaig entrar amb fermesa, mirada tènue, pit ben alt, camisa ben cordada i amb la fe, de poder trobar, el que desesperadament buscava: el "meu rellotge".
En entrar, vaig poder veure amb claredat el cos robust del rellotger. Em va preguntar, amb la seva veu tan seca, què volia. En aquell moment, tota la fermesa, mirada tènue, seguretat i fe, fugiren sense remei de la meva ment, en aquell precís moment, deserta. Tot i sent víctima de la timidesa vaig poder preguntar-li, amb veu, més o menys ferma, qui havia comprat el rellotge. L'home em va dir que no em podia donar aquesta informació. Li vaig insistí. Però vaig veure clarament que no em diria res. Per això, vaig recórrer a explicar-li la meva obsessió. Finalment vaig aconseguir que em donés el nom d'aquella persona, em va assegurar que no en sabia res més d'ell. Encara puc recordar el nom d'aquell senyor: Júlio García. Tenia que trobar-lo, tenia que suplicar-li que em vengués el rellotge...ho necessitava, és més, no mai havia necessitat res tan com ara necessitava a aquell vell rellotge.
Els dies passaven, les hores nues vestien un temps incapaç de transcórrer, per mi. Les setmanes no eren de set dies i ja ni els dies tenien 24 hores... Tot canviava, tot moria en presencia de mi.
La mare un dia va decidir dur-me a mi i als meus germans a veure una actuació de joglars a Santa Coloma. En arribar, aquests, ja havien començat. Hi havia molta gent escoltant-los, però tot i així, els meus germans i jo, varem aconseguir estar a primera fila. La melodia de cada poema cantat, cada mot, cada vers que d'ells naixia, es fonia dintre de mi, fent que recordés, amb certa tristor, les hores perdudes pel camí de pedres ja passejat. També hi va actuar una joglaressa. Ho feia bé...tot i que la mare digués que les joglaresses, tard o dora, es convertien en prostitutes, ningú no les escoltaria, doncs. El temps empleat en cantar aquells versos, en entonar aquelles melodies, era tan valuós...
En acabar, la mare ens va convidar a tots a tres a un gelat, tot i estar en el més d'octubre. Varem entrar en una vella masia on tenien gelats de tots gustos, llavors ens asseguérem a la taula de davant de la barra.

El meu cor bategava al compàs d'un tic-tac de rellotge que ballava, junt amb el meu record, les hores líquides dels dies sense transcórrer. Tenia tan present el suau remor de les seves busques, que ja no res tenia sentit per mi. Ja no escoltava ni al silenci més profund... tan sols tenia ment i oïdes pel tic-tac del meu rellotge, el rellotge que, fins aleshores, m'havia marcat sempre el pas.
Necessitava, per sobre de tot, trobar el rellotge...ho necessitava més que res.
I ara...ara resto ocult en cada instant, rere el record d'un vell rellotge. Tan sols sé, que darrera d'aquest, encara ara, busco ser el més veloç.
La meva obsessió envers al rellotge augmentava amb cada gest que enllaçava amb cada mot. Havia canviat el meu concepte d'instant, doncs ara era tan sols un curt moment dintre de la recerca de les vertaderes hores.
Al meu voltant, tot caminava a contracorrent, i em semblava mentida ser l'únic que podia veure que el temps es movia en altres direccions.
De vegades em plantejava preguntes, que encara no mai ningú ha aconseguit respondre'm. Qui decideix els passos que seguim?
"Fem el que fem, sempre serem presa del nostre temps. Però els nostres moments, els decidirem nosaltres mateixos."
Somiava en buscar-lo, en trobar-lo, en desfer-me nuu sobre les seves busques, en trobar en ell, el temps, els moments, que d'alguna manera algú, o alguna cosa, m'havia pres. L'admiració que sentia per aquell rellotge era... més forta que cap altre sentiment. Va ser llavors, amb 10 anys, quan vaig descobrir que l'estimava tan perquè m'estava donant allò que ningú no mai m'havia donat. Vaig entendre a que es devia tot allò... era la única cosa que m'havia fet plorar, la única cosa que m'havia fet patir de debò, la única cosa que m'havia fet esperar rere d'un aparador dia rere dia, la única cosa que m'havia fet entendre què aquesta prosa, que avui escric, tan sols és un curt capítol de la vida que m'espera.
Podria acabar perfectament la historia de la meva vida dient que vaig viatjar, sent un nen, amb sac i una corbata ben lligada al coll, i que vaig descobrir el gran enigma del vell rellotge. També podria dir que Julio García era parent del rellotger que, milers d'anys enrere, havia fet aquell rellotge... fins i tot podria acabar la historia dient, que encara el guardo.
Bé, no seria pas fals del tot, doncs guardo el seu record en lo més profund del que queda del meu ésser.
Però ara, ara...m'he fet gran, he crescut, i em moro. Potser dintre d'una setmana, dos anys, dos dies...he crescut mare... i saps, ara només tinc un desig: Sé que per a tu serà el malson més terrorífic veure'm morir abans que tu, no hauria d'haver corregut tan per agafar aquell tren... Mare, sé que m'estimes, ho sé... i això no m'ho ha donat el rellotge, m'ho has donat tu. Per això el meu últim desig, les meves últimes paraules són:
"Mare, si és demà que no em desperto, no te'n vagis lluny."