Les banyes de la bèstia

Encara no eren les vuit del matí i acabava d'arribar a casa després d'una nit de festa. Tot va anar perfecte. Ho passàrem realment bé. Fins i tot m'acompanyaren en cotxe a ca meua i això m'estalvià les pujades de Dalt Vila, que a aquelles hores pareixien més empinades i àrdues per la humitat dels carrers i el cansament acumulat.
Aquell matí de tardor la catedral estava envoltada per una espesa boira i se sentia de forma intermitent i provinent de la mar l'udol d'una sirena llunyana. El sol començava a despuntar tenyint el cel d'un vermell de sang que em va parèixer exagerat. Estava desvelat i vaig pensar que una mica de música em relaxaria. M'havien regalat un compacte d'un grup de rock eivissenc i encara no havia tengut temps d'escoltar-lo. Ara és el moment, vaig pensar.
Tombat damunt el llit, amb la vista perduda pel sostre, sentia una per una les cançons sense pensar en res. L'harmonia es va trencar coincidint amb les primeres notes d'una de les cançons, molt diferent de les altres. En aquell moment varen començar les obres de l'antic seminari, provocant una remor infernal.
Vaig tancar les finestres ràpidament i vaig tornar al llit. La cançó continuava, mentre jo mirava el sostre que feia poc temps que havia tractat amb gotelé per donar-li una mica de relleu. Els ulls se'm tancaven, però la remor de fora era cada vegada pitjor. Tot tronava estrepitosament, com un terratrèmol.
Tot d'una, en obrir els ulls, vaig veure espantat com s'anaven formant estranyes figures en el sostre. Una cabra? Estic dormint?... Massa mojitos.
Però la remor continuava i la música no s'aturava mai. Em vaig aixecar del llit amb la intenció de dutxar-me. Una vegada a la cambra de bany no em podia creure allò que veia en el mirall. Era realment jo? Unes enormes banyes sortien per damunt les orelles. Instintivament em vaig dur les mans al cap, però no vaig afinar res, tanmateix en el mirall es podien veure nítidament. No entenia res. La música es va aturar i amb ella l'horrorosa imatge. Vaig sospirar alleujat.
Evidentment no estava tranquil. Tremolant de nervis, vaig llegir el títol de la cançó: "Les banyes de la bèstia". Tractava d'un autèntic ritual negre entorn de la figura d'una cabra amb unes banyes desproporcionades.
No pot ser!, cridava fent voltes per la casa. No hi havia més que una forma de sortir de dubtes. Vaig tornar a posar la cançó i vaig anar davant el mirall. Sí que pot ser!, vaig exclamar amb total confusió en tornar a distingir clarament les dues enormes banyes en el meu cap. Amb molta paciència vaig gravar la cançó en una casset tantes vegades com va ser possible, mentre observava els obrers que treballaven a l'antic seminari, i vaig adonar-me que n'hi havia algun que també portava banyes. Es repetia el mateix cas de desaparèixer quan s'aturava la música.
Sense sortir del meu astorament, em vaig encasquetar els auriculars del walkman amb la cançoneta i em vaig dirigir costa avall pels carrers empedrats de Dalt Vila, amb les ulleres de sol que me'n dissimulaven unes altres de negres que m'arribaven fins a la meitat de les galtes.
En uns deu minuts ja estava instal·lat a la terrassa del Montesol, on vaig començar a contemplar, divertit, qui portava les banyes més grosses. Algunes s'endevinaven més antigues que altres. Per descomptat, no tothom lluïa cornamenta, però sí que ho feia la gran majoria. La gent em mirava estranyada. No entenien que jo els mires fixament. No veien que l'únic que jo mirava eren les, per a ells inexistents, banyes.
Una mica més relaxat, vaig fer un repàs històric de quin podia ser el motiu de les meues. És clar!, sempre havia sospitat d'aquell amic italià de n'Anna quan sortíem junts.
Es va fer l'hora de dinar i vaig decidir deixar-me caure per casa dels meus pares amb la intenció que em convidessin a omplir la panxa d'alguna cosa sòlida. De camí, davant de l'església de Sant Elm, una parella de recent casats sortien per la porta sota una pluja d'arròs. La núvia, molt bonica i jove, mirava amb complicitat al seu marit... Que portava unes banyes de dos pams d'alt!
En arribar a la porta de casa, vaig quedar-me de pedra. No tenc paraules per a explicar com em vaig sentir quan mon pare, somrient, va obrir la porta lluint les més enormes banyes que he vist mai.