Les aventures d'una catalana expatriada (I)

Calma.
No pateixis.
Tot anirà bé.
Segurament tot ha estat un malentès.
Sí! És això. Un malentès!
Ara tornarà el senyor, et dirà que s'ha equivocat i que li tornis a ensenyar l'adreça. M'ha passat mils de cops a la Xina, per tant, no sé perquè em sorprenc.'
De rerefons, la ràdio toca una cançó dels backstreet boys. Miro a fora, però em costa enfocar la vista perquè és negra nit. Estem parats al mig de fàbriques i al carrer no hi ha ni una ànima.
Em recolzo al seient del darrera i tanco els ulls per fer recompte dels fets.

He arribat a Shanghai sobre les set de la tarda. A les vuit, segons posava a la web de transports de la ciutat, sortia l'últim bus cap a Ningbo. Us afegeixo que vaig a Ningbo a una fira de productes de cosmètica perquè aquesta és la meva feina. Venc productes cosmètics de la Xina. Ara està de moda comprar a la Xina perquè suposadament és un país emergent, per tant, s'hi compra bé i barat. En aquests moments però, no m'ho sembla gens d'emergent.
Tornem al recompte de fets. He arribat a la parada de bus i m'he trobat amb un paper penjat amb els horaris del bus. L'últim, havia marxat a les set. M'he quedat, de pedra. Sense saber què fer, he esperat per si arribava més gent que s'hagués quedat tirada com jo, quan m'he trobat a una dona que, molt amablement, m'ha explicat que com que no hi havia prou gent apuntada pel bus de les vuit, havien suspès el servei. I jo m'he quedat palplantada a la parada pensant com faria el recorregut de tres hores fins a Ningbo. Després, per art de màgia, ha aparegut aquest bon home a qui estic esperant ara mateix que torni, un xinet de mig metre, mig calvet i panxut. De la galta li sortia un sol pèl, negre i llarg com un fideu, que li penjava coll avall. M'ha dit que per 50 euros em duia a Ningbó. Bé, aquí són uns 500 Renminbi. Que és una pasta! Li he dit que ni somiar-ho, que 500 eren massa. Que 200 i si m'hi portava de seguida li deixaria una bona propina.
Després de negociar durant mitja hora, m'he hagut de conformar en 300RMB (30 euros). Al cap i a la fi, aquest xinet-pèl-llarg semblava ser la meva única opció de transport.
Al cap de cinc minuts, el xinet-pèl-llarg es presenta amb un amic que conduïa un honda cívic, platejat i tunejat, rebaixat dels costats i amb llums de neó que feien pampallugues. He pujat al darrera, els hi he ensenyat la direcció i un cop ho han llegit, m'han insistit perquè els hi pagués de seguida. Al principi m'hi he negat, és clar, però després, m'he tornat a recordar que no tenia masses opcions. Així doncs, els hi he dit que pagava la meitat a Shanghai i l'altre meitat quan arribéssim a Ningbo. Tal i com ho fan a les pelis. I que per 300RMB necessitava un tiquet. Com a mínim quelcom escrit per poder-li presentar a l'empresa.
Al xinet-pèl-llarg, el tema del tiquet l'ha posat nerviòs i m'ha començat a vendre no sé quina moto. Però amb això sí que no he afluixat. Volia el meu tiquet. Total, no li costa res escriure 300RMB en un paper i firmar-lo amb un parell de caràcters xinesos dels seus. Finalment, no sé com, l'he convençut. M'ha ensenyat el dit polze i m'ha fet, ‘OK!'. I mentre em somreia, hem marxat.
Al cap de poc, he notat que sortíem de Shanghai, però tenia la sensació que no anàvem per on havíem d'anar. I les meves sospites s'han confirmat quan hem entrat en aquest laberint industrial de ciment i fàbriques a on ens trobem ara aparcats. El pilot ha parat el cotxe al mig de la carretera i, després d'intercanviar-se uns mots en Shanghainès, el xinet-pèl-llarg s'ha girat i m'ha dit, ‘ONE MOMENT!'. Llavors, ha obert la porta i se n'ha anat. I allà ens hem quedat, jo, al seient del darrera i el pilot, al davant, jugant al tetris amb el mòbil.
***
Devem estar a deu graus sota zero perquè no em noto ni les mans ni els peus i crec que se m'estàn formant clapes de gel als cabells, com unes mini estalactites. El nas també, el tinc glaçat i em noto els mocs que em cauen avall, però no m'atreveixo a agafar els kleenex que duc a la bossa. De fet, no m'atreveixo a moure'm massa ni fer massa soroll. Noto que el pilot em va mirant amb un posat seriós pel mirall retrovisor. Com si em vigilés què faig. Em recorda la màfia italiana i em fa posar nerviosa. Especialment, perquè ja han passat uns deu minuts, que a mi se m'han fet eterns, i no hi ha rastre del xinet-pèl-llarg. Realment em començo a sentir incòmode. Noto una calavera decorativa que penja del mirall retrovisor i tinc la sensació que m'està mirant, com si em vigilés. Després, el pilot obre la guantera i en treu un ganivet punxegut.
A poc a poc, se'l va mirant i el toca, casi com si l'acariciés. I mentre ho fa, em guaita pel retrovisor. Les nostres mirades es creuen durant uns segons, i veig que la seva mirada va a parar als meus pits. De sobte, ja no noto el fred. Més aviat, una suor freda em fa venir la pell de gallina i m'esgarrifa. Noto que les mans em comencen a suar, com se'm queda la gola seca i al respirar, noto la panxa com em tremola.
Penso amb la meva família i els meus amics. Si em passa res, quin disgust que tindran. Com he pogut ser tan tonta i incrèdula! Com he pogut creure que, de bona fe, dos desconeguts em portarien a tres hores de Shanghai per una miserable quantitat de trenta euros? Com? Cooom? He de sortir d'aquí ara mateix. Intento idear un pla. Primer, puc agafar el passaport i posar-lo a la butxaca del darrera dels texans. Els diners, a l'altre. El mòbil a la butxaca del davant. Podria deixar la maleta. Al cap i a la fi, només hi porto roba i sabates per dos dies que dura la fira. Sí. Amb el passaport, els diners i el mòbil en tindria prou, de moment. Després, podria dir-li al pilot que he de sortir a pixar. Si em vol seguir per vigilar-me li diria que necessito privacitat per fer les meves coses. M'allunyaria dissimuladament i quan no em veiés, podria arrencar a córrer. Ja està! És un pla genial!
Mentre obro la bossa per començar a agafar el passaport i veig, de reüll, que el pilot m'observa pel retrovisor, noto que de fora s'encén una llum. Ve d'un dels edificis. Una porta petita s'ha obert i n'ha sortit el xinet-pèl-llarg. S'acosta. Porta el coll de la jaqueta aixecat i les mans a les butxaques. No sé si perquè fa fred o perquè amaga quelcom, però a mi em recorda totalment a Al Capone. Em torna la suor a les palmes de les mans i les esgarrifances al clatell. Noto l'estòmac que se'm regira i em tremola de nou. Em costa respirar perquè no m'atreveixo. Inspiro i expiro amb cautela, a cops fluixets per no haver de moure massa la panxa. El xinet-pèl-llarg es va acostant. S'acosta cap al cotxe amb pas ferm tot i clavant-me la seva mirada fosca i intimidant. Té el rostre seriós i tens. El pilot tampoc deixa de mirar-nos. Primer al seu company, després a mi, després a ell altre cop.
Quan arriba al cotxe, el xinet-pèl-llarg estira el braç per obrir-me la porta. Noto com se'm tensa tot el cos. Ara el cor em va a cent per hora i una esgarrifança em puja per l'esquena. El xinet s'ajup per fer entrar mig cos a dins del vehicle i em mira estranyat uns segons. Després, tot estirant un braç, em dona una nota i em diu:
‘OKEY LA! THE TIQUET!'
Em quedo amb el cul clavat al seient. Immòbil. I noto com les galtes em bullen. Amb un fil de veu, obro la boca i deixo anar un feble ‘Thank you sir'.