Les Annes

L'Anna té calor, o potser té fred, ja no ho sap. Ja fa hores que camina, camina enllà, sense cap fita davant seu. Camina per deixar enrera un camió en flames i una carretera plena de morts. Camina per un erm, ple de pols i pedres que se li claven als peus. Els peus nus, perquè les sabates que portava estan destrossades. Les sabates que havien sigut de l'Anna, de l'altra Anna.

L'Anna va venir quan es va acabar l'altra guerra, ja fa molts anys. Van venir molts nois i noies, molt bona gent. Venien dels mateixos països que els havien tirat les bombes, però ells els duien llibres i roba, construïen escoles, portaven metges i infermeres, vestits amb bates blanques i pantalons curts. L'Anna era una d'aquelles infermeres amb bata blanca i pantalons curts. Quan va arribar al seu poble, ella acabava de néixer.

El seu pare havia mort feia poc, els soldats se l'havien endut al front. Ell no era soldat, era sabater, devia tenir molta por. Una nit el van fer aixecar, li van posar a les mans un fusell que no sabia com funcionava i li van dir que ataqués els enemics de l'estat. El van dur a una carnisseria, de la seva divisió no en va tornar cap. Una bomba, com la que acabava de fer esclatar el camió on anaven l'Anna i la seva mare, els va matar a tots.

Ella va néixer al cap de poc temps. Llavors ja havien perdut la guerra i començaven a arribar els voluntaris. L'Anna va tenir cura de la seva mare, que ho va passar molt malament al part. Va aconseguir salvar-les a les dues, a la mare, que havia perdut el marit, i a la nena recent nascuda. Per a la mare, aquella noia pàl·lida i riallera, que reia amb uns grans ulls verds, era com un àngel. Va voler que la seva filla es digués Anna, com ella. L'Anna, la nena, la que ara camina pel desert, no se'n recorda d'ella, era massa petita. Només la té present en les fotografies, abraçada a la seva mare o gronxant-la a ella i fent-li ganyotes per arrancar-li un somriure.

Riure, ara fa temps que no riu, és difícil riure quan es té gana i fred. Les rialles es van acabar fa temps. Fa temps que els voluntaris van haver de marxar. Després, els soldats van tornar. Els del govern, els seus. Hi va haver més morts, van requisar menjar i aliments, pel règim. El règim els necessitava, havien d'ajudar a el règim, perquè el règim, els seus governants, sabien el que era millor per a la seva gent i ells s'encarregarien de distribuir les medicines i el menjar, no els estrangers. No s'havien de preocupar per res, el règim vetllava per ells, lluitava per ells, algun dia el règim derrotaria definitivament els invasors i no el tornaria a mancar el menjar. I tindrien hospitals, i escoles per a tothom, però havien de tenir paciència, i tenir fe en el règim. L'Anna mai va saber que era exactament el règim.

Els anys passaven, ja era prou gran per dur les sabates que l'Anna havia regalat a la seva mare. Els voluntaris tornaven de tant en tant, cada cop més de tant en tant, perquè el seu govern i els dels països dels voluntaris, els de les bombes, tornaven a estar enfrontats. Als pocs voluntaris que arribaven se'ls hi acostava per preguntar-los-hi si coneixien l'Anna. Els ensenyava les fotografies i assenyalava la noia dels ulls riallers. Ells somreien, no coneixien l'Anna, però també eren simpàtics i riallers, i portaven menjar, i medicines, i reconstruïen les escoles abandonades.

Un cop van venir uns estrangers seriosos. Van arribar en grans cotxes tot terreny, acompanyats per soldats del govern encara més seriosos. Van muntar màquines estranyes i van perforar grans pous a les rodalies del poble. "Busquen aigua?" va preguntar l'Anna esperançada a la seva mare. Ella va negar pesarosa, "No filla, petroli".



Quan l'Anna veu els avions a la televisió es recorda d'uns altres avions. Uns avions que passaven per sobre del seu poble fa molts anys. Uns avions que també anaven carregats de bombes.

Recorda els cossos de la seva tieta i les seves cosines, que van morir durant els bombardejos, recorda cases en runes i el soroll horrible de les explosions. Recorda les cares de la gent quan sentien el soroll dels avions i corrien a refugiar-se als cellers. I torna a tenir por.

No entén el perquè. No entén què hi busquen, com no entenia perquè bombardejaven el seu poble aquells altres avions. Llavors era petita, suficientment petita perquè no comprengués qui lluitava o perquè lluitaven, però suficientment gran per adonar-se de que la gent moria i per a sentir por per aquelles morts que no entenia. Hi havia una guerra, els homes se n'anaven al front i les dones ploraven, i mentrestant, els avions passaven i sembraven el poble de runes.

Va créixer pensant que aquelles imatges no les tornaria a veure mai més. Sentia, potser estava equivocada, que tota la gent que li va tocar viure aquella tragèdia faria els possibles per a que no es repetís. Creia fermament que aquelles atrocitats no es podrien repetir mai més, que algú que hagués vist morir un amic, un parent, qui fos, no permetria que un d'aquells avions tornés a volar. Fins fa uns deu anys. Quan va tornar a sentir els avions.

El seu fill li deia que no patís, que eren molt lluny. Ell gairebé no aixecava els ulls de les pàgines de futbol del diari quan sortien els bombardejos a la televisió. Per ell era un programa més, per ella no, ella encara recordava el so de les bombes que van explotar al seu poble. A través de les imatges verdoses, en que s'intuïa com les bombes queien en una ciutat que no havia tingut mai consciència que existís, ella hi sentia crits de desesperació, hi veia gent passant gana i cases enrunades. Hi veia el seu poble cinquanta anys enrera.

Ara hi ha la seva neta mirant la televisió. L'ha vingut a veure aquest cap de setmana, i quan ella hi és intenta semblar alegre, no la vol atabalar amb històries de vells. Per això està a la cuina, fent el cafè, perquè no vol mirar la televisió. Prefereix no veure-la, aquestes imatges li porten massa records.

Què hi vols llet nena? Li pregunta quan li porta la tassa fumejant.

No respon, allarga la mà i li diu gràcies. No la mira, té la vista clavada a la televisió. Ha encès un cigarret. No fuma mai a casa seva. Allí només hi fumava l'avi, ara fa molt temps que no hi fuma ningú. Té els ulls vermells, està plorant. L'Anna no recorda el darrer cop que la va veure plorar. Potser va ser per l'enterrament de l'avi, o aquell cop que va caure del cirerer de l'hort. Però llavors plorava de pena, o dels ossos masegats per la caiguda. Ara plora de ràbia. Renega, com no ho havia fet mai davant la seva àvia. L'Anna no s'escandalitza. Recorda un temps en que la gent plorava i renegava. Un temps en que del cel queien bombes i moria gent. L'abraça i no li diu res. La neta li pren la mà i li somriu.

Perdona àvia.

Ara no miren la televisió. Miren una fotografia que hi ha emmarcada al moble del menjador, al costat de la foto de l'avi, de les noces dels pares i de l'orla de la neta. Una foto on hi surt una noia d'ulls verds i riallers que pren en braços una noia de pell bruna recent nascuda. Una nena que es diu Anna, com elles dues, una nena que ara camina sense destí fugint de les bombes. Una nena que té por de la guerra, com les dues dones que s'abracen davant la televisió, molt lluny seu, al país d'on surten els avions carregats de bombes.



L'Anna recorda els pous dels estrangers mentre camina per l'erm sense fi. Potser perquè té set. Si, ara n'està segura, no té fred, ni calor, té set. Potser també li fan mal els peus, ara que les sabates de l'Anna han quedat reduïdes a una trista pelleringa per les pedres del desert.

L'Anna s'atura, li fan mal les cames. S'asseu sobre la pols i mira enllà, cap enlloc. No gosa mirar cap enrera. Té por de veure encara les flames del camió, on encara deu estar cremant el cos de la seva mare. Ha fugit per no veure-la, per no veure més morts, ja no ho pot suportar més. Potser si tornés enrera arribaria algú a salvar-la, potser si. Però no està molt segura de qui ha d'esperar que la vingui a salvar, si el govern que va enviar a la mort el seu pare i que els estava matant de gana a la seva mare i a ella o els estrangers que han tirat les bombes que els han matat a tots dos.

Recorda les cares satisfetes dels estrangers quan van marxar del poble. Va córrer la brama que tornarien amb màquines més potents. Hi havia petroli i feina per a tothom. Potser s'acabaria la gana. Tothom estava content, ella els hi volia preguntar si coneixien l'Anna. S'hi va acostar amb la fotografia, però els soldats se la van mirar malament i a ella li fan por els soldats. Va tornar cap a les faldilles de la mare. Al cap i a la fi, aquells estrangers no tenien els ulls riallers, no podien ser del mateix país que l'Anna.

Finalment s'aixeca i continua caminant. No durarà gaire, d'aquí poc caurà vençuda per la fam, la set i el cansament, i es quedarà allí, al mig de l'erm infinit. D'aquí a uns milions d'anys el seu cos haurà retornat a la terra i s'haurà transformat en més petroli. Possiblement llavors no hi haurà dictadures, ni cap fill de puta disposat a bombardejar gent innocent per aconseguir-lo. Possiblement. Però a ella, això, no li servirà de consol.