LES 3 VERGES

LES 3 VERGES

Dins de la meva curiositat per anar coneixent les distintes ermites disseminades pel territori, en la darrera que vaig visitar,(el lloc i la invocació de la mare de Déu, no ve al cas ara) coincidí amb una concentració o aplec (segur que no era pas una romeria) d’una colla de persones no gaire nombrosa i homogènia quant a l’edat: (entre 30 i 40 anys, em semblaven).

Jo m’hi vaig atansar ben dinat ja i en un hora en què sobradament es notava que el grupet en qüestió, deuria haver ja acabat els cerimonials, exercicis, meditacions o el que fos que els va reuní a l’entorn del temple, (érem a la primavera i l’espai s’hi esqueia molt bé per a qualsevol activitat a l’aire lliure), perquè se’ls veia dispersos, i en distints nombres de petits grups, alguns no superiors a quatre membres, es dedicava a l’esbarjo, xerrameques, passejos, o simplement visitar i contemplar l’interior dels espais que oferia el solitari edifici religiós ubicat a dalt d’un turó i llunyet del poble més proper.

Com un feligrès més i turista alhora, vair voler pujar a venerar la verge que lluïa dalt del seu cambril, on s’hi accedia mitjançant unes escales laterals ubicades a cada costat de la imatge.

Abans de poder-m’hi apropar, vaig haver d’esperar-me que dues noies i un noi del grup, es fessin la corresponent fotografia, per a la qual cosa, elles dues, es col•locaren a cada costat de la verge, mentre que el xicot els hi anava donant les instruccions adients per tal de què aconseguís una bona instantània. En una de les seves recomanacions per a la millor postura de les dues fèmines, vaig poder sentir que els hi deia: “Així, així, quietes, com si fóssiu tres verges”. Quina va ser la meva sorpresa quan una d’elles es dirigí a l’amic fotògraf tot dient-li: “Al pas que anem... , potser sí que en semblarem de verges...”.

Ignorava quina deuria ser la relació d’alguna d’elles respecte al noi, però molt em fa pensar que cap en seria la seva parella i el que més em cridà l’atenció, és que avui dia, malgrat el que pugui semblar, hi ha molta més carència sexual de la que hom es podria imaginar i més en un col•lectiu ja ben crescudet, com el que hi havia en aquell paratge, on els cants i himnes (que hi vaig poder, molt remotament sentir mentre anava pujant al turó), eren més de caire liberal i agnòstics, que no pas religiosos com podria donar a entendre’s pel lloc escollit.

Si les dues noies haguessin estat soles, m’hauria d’haver-me ofert, a que si volien (en un altre dia i indret, és clar i per separat, evidentment) podrien amb col•laboració i participació meva, frenar la imatge que temien començaven a donar davant les seues amistats i a la societat.

En definitiva però, si ho analitzo bé, crec que en el fons, no difereixo pas massa del sentiments que tenien aquelles dues mosses, i que jo ara, denunciant-ho, intentava hipòcritament dissimular.