L'eruga curiosa

L’eruga curiosa

Hi havia una vegada un bosc de pins vells i esllanguits situat a la vora d'una mar molt blava on hi vivia, com a numerària d'una nissaga de conqueridores acampades en aquell paratge durant qui sap quantes generacions, una eruga de processionària (Thaumetopoea pityocampa, de nom registrat, certament ampul·lós, indicador d'un llinatge distingit), que pel seu aspecte, aquell cos d'acordió tapissat de tints terrosos (camuflatge de seguretat, li havien venut per justificar la poca gràcia de l'uniforme), presidit per un morro de cornetí dissenyat per xuclar en comptes de bufar, ulls de visió llunyana i lluïssor opalina, i unes antenes minúscules, infal·libles a l'hora d'enxampar les aromes llançats per acícules de pins joves que clamaven per ser libades amb fruïció, no s'hauria distingit de la colla de germanes de bossa de no ser per l'obsessiva curiositat pel món que s'obria més enllà del parell d'arbrots que havia explorat en l'última campanya de colonització, col·locada en el lloc setanta-vuit d'una perfecta desfilada, i per l'espurna de rebel·lia que brollava de la seva ànima diminuta, etzibant-li descàrregues que de vegades la intranquil·litzaven, a més de ser font de raons amb les parentes més pròximes, és a dir, la del davant i la del darrera, quasi sempre més ensopides que fetes d'encàrrec, remugava a mesura que l'estira i arronsa la feia culminar l'ascensió al multifamiliar que les havia aixoplugat el darrer i únic hivern que li havia tocat de viure, amb la intenció d'acomodar-se dins el bossot penjat d'aquella branca que donava a l'aire tebi i humit, recuperar forces i esperar que la llum groga tornés a encendre el bosc per escapar-se a fer el tomb que més li plaïa, un cop plena la tripa, el de la tafaneria, ensumar el ventall de perfums que es conjugaven amb espectres i remors d'altres mons plens de misteris, com aquell que l'embogia en les pujades cap a ca la bossa i que més d'una vegada havia provocat el desgavell del seguici de toies que li anaven al darrera (ja portava dos avisos de la cap d'esquadra), el dels embolcalls gegantins de més enllà dels branquillons de la copa del pi, molt amunt, fent-se-li difícil la idea de quant, suspesos d'un sostre blavenc, amb jocs de blancs i grisos (els negres cridaven l'aigua i això la torbava) i que dibuixaven mil i una formes, viatgers incansables, que segurament abrigarien al seu si uns éssers privilegiats, dels quals ella ignorava com formar-ne part (i aquí es planyia de pertànyer a una ètnia de criatures sense àvies que els hi expliquessin aquelles meravelles), malgrat tenir la intuïció, atiada per aquell esperit inquiet, d'haver estat escollida per adonar-se que tot allò existia i que en podria gaudir si lluitava per aconseguir-ho i, sobretot, aprofitava l'oportunitat quan es presentés (la vida no donaria per a més si al temps de les calors es transfigurava en una bestioleta voladora, desganada i efímera, que només pensaria en el sexe), de manera que algun senyal premonitori detectà aquell dia que es llevava amb aire fresc quan un cap de la guàrdia, investit de prepotència, decidí que calia partir de maniobres, anar de pins, vaja, i disposà la sortida arrenglerada de la infanteria que romania, amuntegada, dins les tres bosses del veïnat d'aquella branca, invocació que la nostra protagonista copsà de seguida, la qual cosa li conferí un punt d'anticipació per sortir del niu a corre-cuita (és un dir), posar-se de les primeres de la filera i per tant amb opcions a marcar el pas, que no el rumb (per això hi havia l'estat major) en determinats moments de la processó, prerrogativa que faria servir per fugir de la rutina tan aviat com l'atragués una imatge, una olor, una fressa inesperada, difícilment en el camí cap avall, escèptica ella, però sí en el de tornada, sobretot si les bosses matineres haguessin mandrejat prou (sospirava, mentre omplia els dipòsits dels sucs de defensa, previsió indefugible de la litúrgia de viatge), i tan sols d'imaginar-s'ho li venien unes esgarrifances..., quan una empenta de la tòtila del darrera, fanàtica de la disciplina i la grisor més absolutes, la retornà a la realitat per acarar el descens pel costat del tronc que deixava l'horitzó més despullat, desfilada que inicià, molt parsimoniosa, absorta encara per aquells pensaments, tot desfermant l'exasperació del seguici, actitud que pujà de to quan van notar que aquella tocaboires havia gosat aturar-se i no tenia intencions de reprendre la marxa, i és que badant, badant, els seus ulls havien fet una descoberta de gelar-se-li la limfa: més enllà de la carena d'aquell puig on s'estaven, a la plana, una plana immensa, hi havia no una, sinó tres desfilades d'uns pelegrins, grossos i d'una majestuositat que l'havia deixat garratibada, començant per les potes, només se'n distingien quatre (excepció d'alguns que en tenien més, comanaments sens dubte), i rodones (quin avantatge a l'hora de repartir durícies i no patir com ho feien elles), prou fortes per sostenir uns cossos llargaruts que s'alçaven i després baixaven, elegants, acolorits de mil pigments (patrimoni únic de les flors, havia cregut), grocs i vermells, blaus i verds, liles i negres, i més blaus i altres vermells..., i podia veure'ls amb tot detall perquè com ara elles, avançaven molt pausadament i sovint ni tan sols es movien, circumstància que coincidia amb l'esclat d'un guirigall (mec, mec, meeec) que s'hauria d'escoltar fins molt lluny..., i tant, va concloure com si s'hagués tractat d'una revelació: devien celebrar que s'acostaven al seu pi, un arbre colossal per encabir aquells cucs a la seva escorça, i si gran havia de ser l'arbre, com ho havien de ser les bosses que els donessin resguard, i tot va ser passar-li la idea pel magí que el cor li va fer una estrebada i tota ella tremolà del retruc: es tractava dels afortunats habitants de les bosses del sostre blau, no podia ser altra cosa, i el senyal, aquell senyal que estava esperant havia arribat, de manera que sense dubtar-ho va prendre la decisió: se n'aniria carena avall per unir-se a les criatures dels colors i la gatzara, les que la guiarien en l'ascensió al paradís (estava convençuda que tots els éssers tenen dret a un paradís), i girant el cos abans d'iniciar la fugida, s'acomiadà de les seves germanes (no n'hi hauria cap que tingués el tremp de seguir-la, n'estava segura), dirigí una última mirada més amunt per confirmar que les bosses itinerants l'esperaven, els hi picà l'ullet, trapella, tot segellant el secret que acabava de compartir amb elles i desvià el rumb per emprendre la seva fascinant aventura.