L'era de Diògenes. CapI

Capítol I

Principi.

És una creença estesa que no hi ha res pitjor que la pèrdua irremeiable d'un ésser estimat. Res no deixa un buit tan profund, inundant d'una gelor tan desoladora tota l'ànima, com aquesta mancança. Res impregna d'amargor ni somou les entranyes de la sensatesa, guiant-nos per l'ira primordial fins topar amb la follia de l'odi profund a la pròpia vida, com l'extirpació violenta de l'objecte dels nostres afectes. El dolor d'un espai en blanc, dilatat i esfereïdor, rere un rotund i sagnant punt i final.

Bon exemple ens el daria el jove Jan, fill de la tercera generació de l'era de Diògenes, nat ja entre parets de pedra humida i educat dins les noves doctrines subterrànies; on la recol·lecció de bens i el seu emmagatzematge dins les noves llars calaixera, són manaments clau que atorguen un nou sentit a la vida.
Bon exemple ens en daria en Jan, si l'encadenament d'uns funestos esdeveniments, que el conduirien a fugir del món on vivia, no li hagués mostrat una malura encara més llastimosa. Un dolor insondable, agut i profund; el flagel amb que allò oblidat i devorat pel present, reneix; estripant la pell amb l'acidesa efervescent d'un verí que liqua tota esperança, fonent, fins i tot, la més cicatritzada armadura i obrint portes a marees d'agra fel. Ara, a ulls d'en Jan, el dolor per la pèrdua de l'ésser estimat es tornava ridícul en contrast amb un nou dolor, més cruel i insuportable, que naixia del retrobament amb la seva estimada, temps després de la seva defunció.

Però no seria lícit inaugurar un relat amb tan tràgica escena, ni fóra convenient anticipar esdeveniments de tanta transcendència sense conèixer-ne als protagonistes i les seves circumstancies.


Els tres darrers homes del paradís.

Imagineu la llum del sol amarant càlidament la frondosa natura, el xiuxiueig confidencial de les fulles dansaires, l'aire, pur i vigoritzant, escombrant les cabelleres verdoses de les valls, i l'aigua clara, cristal·lina, brollant lluent i fresca de la ferma roca... Imagineu ara, que temps ha això quedà reduït, tan sols, a l'agradable escenografia de les rondalles narrades per aquells que guardaven encara en llurs memòries, immersos dins les tèrboles aigües del record, breus retalls d'experiències viscudes en una infància llunyana. La infantesa de tres pobres ancians, transcorreguda més enllà dels murs i corredors obscurs que ara delimitaven el seu nou món. Records de paratges perduts, il·limitats, oberts... Tan extensos com podria arribar a ser-ho la mateixa noció d'extensió. Un món anterior a l'era de Diògenes que, ara, en la clausura dels nous temps, se'ls presentava vanagloriat per la memòria i deslligat de tota natura mundana. Un jardí perlat de delícies... perdudes per sempre. Un paradís condemnat per tots els seus pecats. Pecats que se'n riurien d'aquelles banals trapelleries bíbliques a duo, on era la innocència el que movia a actuar, i no pas el saber ni les ànsies de domini de tota una espècie.

En Jan gaudia amb els relats que narraven els tres darrers homes nats al paradís i, per això, acudia diàriament fins a les seves calaixeres. Es delectava amb cada petit detall de la narració, meravellant-se al pensar que aquells ulls, ara secs i petrificats dins les conques dels seus rostres esquerdats, havien contemplat prodigis que ell mai podria imaginar i, encara menys, trobar dins les laberíntiques catacumbes on vivia.
Aquelles hores rememoratives i enciseres, però, eren cobejades així també pels propis narradors car, Jan, era l'únic que mostrava interès per les seves vivències. Ningú més acudia, tan devotament, a escoltar als vells i, fins i tot, les seves vivències eren menystingudes per aquells que en alguna ocasió les havien escoltat.
Tot es devia al tràfec diari de la recol·lecció dels fongs i les bestioletes humides i cruixents de les que s'alimentaven, així com a la recollida i filtratge de l'aigua dels pous, sense oblidar les expedicions de reconeixement i la seva prèvia preparació, que mantenien a la major part dels habitants d'aquella contrada constantment ocupats...
Si més no, això al·legava en Jan per justificar la manca d'interès generalitzada vers aquelles tertúlies de les que ell quedava tan satisfet, rebent sempre per resposta, a aquesta justificació cordial, l'amistós caliu de tres somriures esdentegats.

-Jan!- Es deien sovint els vells, just després d'acomiadar-se'n.- Ningú, ha fet mai tan bon honor al seu nom com ell!
El que mai s'imaginaren, fou que les seves rondalles encaminarien al bo d'en Jan cap a un infaust destí.

Però no és el moment, ara, de vestir-se de dol per les desventures del nostre heroi, puix que encara no l'hem conegut i desconeixem totalment la natura de les feres a les que diàriament s'enfrontava.
Feres terribles i implacables que vagarejaven perpètuament entre els corredors infinits més enllà de les tres cruïlles.


El bon jan.

-Sóc u de sis. U de sis! Vull passar!
-No.
-Encara no s'hi veuen esquerdes.
-Quan m'esquerdi no tindré forces pel que vull fer.
-Quan apareguin les esquerdes podràs passar.
-Sóc u de sis! U de sis! En Jan vindrà amb mi, oi? No hi ha perill.
-...
-Sense esquerda, el camí, aquí s'acaba.

Jan, nat d'entranya forastera amb cinc germans per seguici, fou sortejat tan bon punt morí sa mare. Rifat entre tots per esdevenir companyia per a un.
Dat a llum, per reblert sender sense esperança, violentament a món hostil, sobrevisqué, a la fi, doblement afortunat i victoriós. Afortunat per vèncer tan atapeïda estança. Resultant, de l'expulsió inclement de la càlida entranya, victoriós. Afortunat de rebre per companya l'ànima més afable de la nova llar adoptiva. Resultant, de totes les noves tasques assignades, victoriós.
Sa mare, alliberada de les urpes de les feres i conduïda a terres segures, el donà a llum davant d'ulls ignorants que mai abans contemplaren escena semblant. Ulls sorpresos, governats per esperits encuriosit i cors excitats, incapaços d'imaginar que les nou nates criatures representarien el rol més valuós pels plans de supervivència de tota expedició d'expansió i recerca i, en darrera instància, per a tota la comunitat.
Sis fills prodigiosos, dotats d'aguts sentits. Capaços de descobrir feres a més de tres cruïlles de distancia, esdevingueren alarmes naturals que alertarien del perill que lentament s'arrossegava pels corredors. Capaços de sobreviure, per si mateixos, més enllà de les tres cruïlles, els fills avantatjats de la nova era.

Sense esquerda visible però, el pas era prohibit; així ho dictava la llei vigent al punt de control de la tercera cruïlla. Fins que les esquerdes no travessessin el rostre no s'estaria acreditat per endinsar-se en terrenys insegurs... Per molt que es fos u de sis, per molta companyia de les prodigioses criatures de la que es gaudis... Ser u de sis no atorgava cap poder per transgredir la llei. Ser u de sis no significava res, i encara menys pels dos guardians de la cruïlla. Ser u de sis sols era senyal creditora que, en una ocasió, es patí un cop de sort. Un cop de sort i res més.
Així era el parer dels guàrdies, així foren educats i res faria canviar-los mai.

-Anem Jan. Lluny d'aquests obsessos per la trencadissa facial.
-...
-Anem, bon jan. Anem...

Jan, sense vacil·lació, obeïa sempre al seu company.

-U de sis, diu.
-Tan de bo el sorteig m'hagués afavorit. Ves si en faria de temps que m'hagués omplert el pap!
-Vols dir que es deu poder menjar...
-Segur que sí. Estic fart de fongs i cargols.
-I jo!... No hi és tot.
-En Jan? No. Si hi fos tot no li hauria posat el seu mateix nom. Jo no ho hagués fet si m'hagués tocat. Si m'hagués tocat l'hauria posat a la cassola. Odio els fongs i els cargols.


En Jan retornà sobre les seves passes, acompanyat pel seu fidel gos Jan, amb qui compartia nom i vida. Més enllà del companyonatge, la seva relació s'endinsava en l'àmbit de la simbiòtica, la complementació total, participant d'una mateixa essència vital: la de ser un bon jan.

-Sóc afortunat de tenir-te Jan. Tu i jo som u.

Sobrepassaren la segona cruïlla, i ja eren prop de la primera, quan l'animal, girant-se sobtadament, grinyolà aterrit, ensumà atrafegadament l'aire en direcció a la tercera cruïlla i tot proferint un udol, com en Jan no havia sentit mai abans, emprengué histèrica cursa en direcció a la llar. El udol planyent ressonà pels corredors, entaforant-se per tots els racons de la comunitat, on els habitants deixaren de banda les tasques rutinàries que, tranquil·lament fins aleshores, duien a terme. Ara, esglaiats abandonaven la recol·lecció d'aliments i el filtratge de l'aigua, per agrupar-se en petits comitès tremolosos, inconscients, encara, que el perill que s'acostava al punt de control, lluny de ser l'habitual, canviaria la noció que tenien de les feres per sempre més.
S'acostava un nou perill, encarnat però, en un vell conegut.
Els guàrdies de la cruïlla prosseguien amb les seves dissertacions gastronòmiques quan, a la cantonada més propera, enllà del territori controlat, una urpa esfereïdorament humana es recolzava, sangonosa, sobre la paret enrajolada. Un instant després i un tram més enllà, l'urpa de nou es recolzava per deixar, al retirar-se, roja i plorosa empremta estrellada just sota un rètol, on lletres grans i blanques sobre fons verd, esmorteït pel pas del temps, indicaven:

METRO. LÍNIA 4