L'ENTREVISTA

Un relat de: Mercè Bellfort

L'ENTREVISTA

Uns dies abans de començar el curs escolar, al setembre, la Mariona no podia evitar fer una exhaustiva revisió dels llibres nous de trinca que estava a punt d´estrenar. Li agradava observar cada full i passar-lo amb molta cura, massa assenyadament per l'edat que tenia: només sis anys.
En aquesta edat ja portava llegits una bona colla de llibres d'aventures que l´havien absort hores i hores en el racó preferit de casa seva, allà on ella se sentia lliure i feliç. Allà dalt vivia la vida amb alegria i il·lusió; a baix, no.
-Mariona, baixa a sopar. És la darrera vegada que t´aviso- li deia el seu padrastre amb un timbre de veu que feia mal a les orelles-.
-Ara vinc- responia ella- des de la terrassa que comunicava amb la seva habitació.
Sabia que no podia retardar-se més temps i calia obeir les ordres dels seus progenitors. Més d´una vegada ja havia rebut per anar al seu aire, per no ajustar-se a les exigències dels adults.
El sopar ja era un xic fred, però ella no va gosar dir res. La mare tampoc li ho va preguntar. Ja estava prou ocupada amb el menut que tenia entre els seus braços donant-li el pit.
La Mariona acabava de tenir un germanastre, en Julià, un nen ben morenet com ella i la seva mare. Encara no havia tingut temps de pair la mort del seu pare, desaparegut en alta mar, mentre navegava enmig d'un mar enfurismat, com ell, que el convidava a enterrar-se entre les terribles ones per fugir de la realitat que li menjava l'ànima.
En Dídac havia tocat fons, no podia creure que la seva dona l´hagués abandonat per un altre home, un pocapena, desgraciat, malcarat que havia aconseguit arrabassar-li la Clara, la dona de la seva vida.
Només renovava les poques energies que li quedaven quan pensava amb la Mariona, la seva filleta que es va veure obligada a deixar la llar on va néixer , envoltada per l´amor dels seus pares.
Malauradament aquells anys feliços varen durar poc, massa poc. La nena, tot just tenia quatre anys quan va haver de viure un dels episodis més tristos de la seva vida: la separació dels seus pares.
La tristor la va envair molt de temps, però va començar a descobrir que tenia una mena de recurs, una intuïció innata a la qual es podia aferrar per tal de remuntar aquells temps horribles. El refugi del seu pare va ser el mar, però ella va escollir l'escola.
A l'escola tot era diferent. Les mestres i els companys li feien la vida agradable, jugava, reia, aprenia moltíssimes coses. Aquest món sí que li interessava.
Es va dedicar en cos i ànima a estudiar tot allò que les mestres li ensenyaven i va esdevenir una mena d'esponja. Qualsevol concepte nou el retenia amb una facilitat extraordinària. La seva mestra va arribar a creure's que tenia al davant una nena prodigi, ja que amb només quatre anys la Mariona llegia amb una fluïdesa poc usual per a la seva edat.
L'estímul i l'estimació que rebia la nena els va saber aprofitar al màxim. Va decidir que s'abocaria de ple, emocionalment parlant, a aquelles persones que l'estimaven de debò, que es preocupaven d'ella quan estava fluixa, quan estava perduda… I moltes vegades es va sentir sola i perduda.
Tot i així, tenia una gran fortalesa interna i les muntanyes amb les quals topava contínuament esdevenien planes verdes i fresques que l'encoratjaven a trepitjar fort i endavant.
La mestra, coneixedora de la situació familiar de la nena i observadora dels esforços que feia diàriament per autocontrolar-se, va voler implicar-se al màxim en aquest assumpte tan delicat.
La nota que li va donar a la seva alumna citava els pares per a la setmana següent. Era un dimarts, a les sis de la tarda, una hora que no s'ajustava al seu horari de funcionària, però que no li importava en absolut. Després de dues cites a les quals els pares no es varen presentar amb l´excusa de no poder assistir per incompatibilitat horària, la mestra va optar per adaptar-se a les necessitats de la família.
Aquesta vegada, a la tercera, anava la vençuda. Els pares van fer acte de presència acompanyats del petit Julià.
Va començar parlant la Teresa, la mestra, per posar-los al corrent dels grans avenços que estava fent la Mariona en l'àmbit escolar i ,sobretot, en la gran generositat que mostrava envers els companys més desfavorits pel que feia als aprenentatges. Va voler destacar d'ella aquestes dues qualitats que l'assenyalaven com l'alumna més avantatjada i especial de tota la classe.
A la vegada, però, també va voler remarcar una cosa ben preocupant.
-De què es tracta?- es va afanyar a preguntar la Clara.
-Veurà -va dir adreçant-se a la parella- en aquestes edats els nens i les nenes dibuixen molt sovint a classe i també parlem molt de les famílies. És ben curiós que la Mariona es queda sempre en blanc quan ha de dir alguna cosa relacionada amb vostès. Fins i tot, quan fa un dibuix només es dibuixa a ella mateixa agafada de la mà d'un home alt i fort acompanyat d'una paraula escrita a sota que diu: PAPA. És clar, tot i que se la veu molt forta, no tinc cap dubte que la Mariona està fent un esforç sobrehumà per tal de superar l'absència del seu pare. Aquest, de fet, és el motiu clau de l'entrevista i del qual voldria parlar amb tota franquesa amb vostès, si és posible, senyors Granés.
El padrastre, que ja feia estona que s'estava escalfant amb la incisiva explicació de la mestra, no va poder evitar dir aquestes paraules:
-Miri, senyoreta, pel que acaba d'explicar sembla ser que la feina ben feta només sap fer-la vostè. Sàpiga que la Mariona pot tenir totes les qualitats que acaba d'esmentar. Ara bé, jo li asseguro que a casa tenim una altra Mariona. Res a veure amb el que ens descriu. A casa es tanca a la seva habitació sempre que pot, en prou feines li fa cas al seu germanet, que ja pot veure que s'està portant com un sant. De mi, no en vol saber res perquè no li he caigut en gràcia des que em vaig ajuntar amb la seva mare i respecte a la meva dona, jo diria que a vostè se l'estima molt més.
La Teresa va copsar desseguida que el padrastre estava fent el seu paper. Ella, que també tenia una bona intuïció, com la seva alumna, no es va deixar impressionar per les paraules d'aquell home que amagaven quelcom fosc. Llavors va ser quan va tenir la idea de fer entrar la Mariona que estava entretinguda fora de la classe fent un trencaclosques.
-Passa, Mariona, passa.
Quan la Mariona va tancar la porta els seus ulls es van clavar directament als de la Teresa. Les dues es van mirar intensament durant uns segons, els suficients per adonar-se que la nena li demanava ajuda. No era capaç ni de fer un petó al seu germanet, ni tan sols de dir "hola" als seus pares. Ara, davant la mestra, quedava al descobert: es volia fondre. No podia dissimular i fer veure que estimava unes persones que "tocava" estimar.
La Mariona va esclatar en un gran plor, reprimit des de la mort del seu pare, i es va abraçar a la seva salvadora.
-Bé- va continuar la Teresa- Què els sembla aquesta reacció de la nena. Creuen que és gaire normal?
La mare, davant de l'evidència, va intervenir amb veu neguitosa, però sincera alhora.
-Senyoreta, li he de dir que la Mariona no ha tingut la vida fàcil. En pocs anys ha hagut de fer front a massa coses: la separació dels seus pares, la mort del meu exmarit, l'arribada d'un nou pare i un nou germà. Per la meva part he de reconèixer que m'he refiat de la seva aparent fortalesa i m'he abocat al menut i al meu home deixant-la força de banda. No cregui que em sento gaire bé amb mi mateixa…La meva filla es mereix molta més estimació de la que rep.
Mentre la Clara parlava, la seva filla, d'esquenes i ben enganxada a la Teresa, l'escoltava amb unes orelles d'elefant. El seu cervellet anava processant les paraules de la seva mare.
Alguna cosa va passar en aquell espai que desprenia olor de bates pintades, pissarres amb guixos de colors, contes ben endreçats que ella se sabia de memòria, murals d'animals retallats de revistes que cobrien les blanques parets de l'aula, taules i cadires gastades que l'acollien cada dia a ella i als seus companys.
Alguna cosa va passar aquell dimarts, a les set de la tarda, després d'adonar-se que tres persones adultes estaven parlant des de feia una llarga estona d'ella, únicament i exclusiva d'ella: la Mariona.
Ara ella esdevenia la protagonista absoluta de la seva història. El cervellet l'anava guiant, pas a pas, i li anava dient coses molt esperançadores.
Quines coses li deia?
"Mariona, escolta'm. Has viscut molt confosa i alterada. Per escapar de la teva pena t´has refugiat en els contes, en els teus companys i companyes, en la teva mestra estimada. Per què no proves de refugiar-te un xic, ni que sigui per començar, amb la teva mare?"
La Mariona va escoltar tan atentament la veu del seu cervell que el va acabar confonent amb la veu del cor.
En aquell precís moment, es va desprendre dels braços de la Teresa i es va adreçar a sa mare, que encara tenia en Julià entre els seus.
-Mama- va dir mig sanglotant- tens els braços prou llargs per agafar-me també a mi?
La Clara, en un gest de tendresa poc habitual en ella, va passar el nadó al seu home per a transmetre l'escalfor del seu cos al de la seva filla que encara el tenia ben glaçat.
A partir d'aquell moment la Teresa, amb un nus a la gola, però amb la satisfacció de saber que havia fet la feina ben feta, va donar per acabada l'entrevista.
Després d'una encaixada de mans la familia Granés es va retirar de l'aula.
Llavors va ser quan la Teresa començà a acusar un fort dolor a l'esquena i un lleuger mal de cap. La jornada havia estat intensa.
Quan es disposava a agafar la bossa i apagar el llum va sentir un copet a la porta. Era la Mariona que s'adreçà corrents a ella per donar-li dos petons ben, ben forts: dels autèntics, com deien entre els companys de classe.
La Teresa instà la Mariona a tornar junt amb els seus pares, però ella, tossuda com sempre, no ho va fer fins que li digué una coseta a cau d'orella:
-Gràcies, "senyu"!
Amb un fil de veu, el justet per fer-
se sentir, la mestra li digué a la seva alumna:
-De res, Mariona bufona...Fins demà i que aquesta nit tinguis el millor dels teus somnis.






Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    nuriagau | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • UNA HISTÒRIA REAL AMB FINAL FELIÇ[Ofensiu]
    nuriagau | 17-10-2008 | Valoració: 10

    El relat m'ha semblat impressionant. M'ha fet emocionar i reflexionar: dos dels objectius principals de la literatura.

    Malauradament, però, a la realitat sovint els alumnes que tenen mancances afectives a casa no s'aboquen a l'escola. Més aviat, tenen un comportament força insoportable amb l'únic propòsit de cridar l'atenció i fer-se notar. Aquests són els que els mestres no saben (o no sabem) com ajudar-los. La vida per a ells és insuportable a casa i a l'escola. Però aquest seria un tema que ara no ve al cas.

    M'han agradat molt aquest relat i d'altres que t'he llegit. Felicitats!

    Núria Gausachs i Cucala

  • gràcies[Ofensiu]
    Fiona | 24-08-2008 | Valoració: 10

    Hola Mercè!
    La veritat és que em sento amb el deure d'escriure aquest comentari per donar-te les gràcies. Primer per la teva humanitat, les teves paraules...i segon pel teu comentari, perquè després d'un temps sense escriure m'has doant altre cop l'empenta que el faltava! Així doncs, intentaré publicar aviat, i que sàpigues, que bona part gràcies a tu!
    Un petó!!

  • L'editora l'ha encertat![Ofensiu]
    copernic | 05-08-2008 | Valoració: 10


    Hola, guapa! Ara ja t'ho puc dir perquè has posat la teva fotografia en el teu racó. He llegit amb interés el teu relat en el que la protagonista és una nena de sis anys que necessita amor. No és fàcil posar-se en la pell d'un infant però tu ho has aconseguit. Els sentiments són molt complexos a aquesta edad en que sovint les coses són o blanques o negres. M'ha recordat molt una novel.la meravellosa que es diu "la història inacabable" de Michael Ende, un llibre ple d'imaginació i en el que el protagonista és un nen que busca un refugi per llegir i evadir-se del món hostil que l'envolta.
    Bona redacció, ben escrit i excel.lent introspecció

  • Fa patir[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 05-08-2008 | Valoració: 10

    una criatura malalta de gelosia. Sort que hi ha persones, com la Teresa, que saben copsar-ho.
    Un relat deliciós, entranyable.
    Vaig rebre la teva abraçada, me la quedo i te'n envio una altre.
    Nonna_Carme

  • Una mestra molt humana![Ofensiu]
    llacuna | 02-08-2008 | Valoració: 9

    Un relat molt bonic Mercè.

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: