L'enterrament

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Primer penses que es tracta d'una persona, després que els personatges són freds, t'imagines un enterrament americà irònic, com aquells de les pel·lícules, i finalment es tracta de la mort d'un animaló enterrat per nens, no?

M'ha agradat molt com gires la història!

Una abraçada!

P.D. m'agrada com escrius i quan pugui llegiré els teus relats més llargs, que ja fa dies que els tinc pendents, i ja te'ls comentaré!

Quin enterrament més estrany i em tan poc sentiment he pensat al principi, desprès ja m'ha aproximat més als enterraments d'animalets morts que fèiem amb els amics quan era petita. Tota una escenificació, encara que no recordo que hi hagués la part dels cucs i el desenterrament. ¡ Quines idees poden tenir les criatures!. Tot és fruit del voler saber
Per fastigós que sigui com diu la Gemma.
Ben escrit, has aconseguit crear un ambient enganyós i enginyós a la vegada .

Una abraçada de Naiade

Gràcies per l'oferiment de la guitarra. L'has encertada de ple. "Si de cas me morís..." va néixer guitarra amb mà, i l'he cantat moltes vegades. Però anem a pams. Del que es tracta ara és de parlar de la teva obra, d'aquest relat en concret. La primera part ens situa, ens predisposa. La melangia s'apodera dels personatges i de nosaltres els lectors. Ara, el final és el millor. Aquest gir de 180º i el punt de crueldat infantil -ningú tan cruel com un infant-, converteix un relat que estava molt bé en un relat excel·lent. Per això te'l puntuo amb entusiasme.

El teu relat té aquell fer l'ullet, que vol sorprendre. Bé. Per a mi té el punt de tristor amb la meva filla Gemma, que aviat farà vint anys que és morta vam enterrar un hamster al bosc de darrera de casa.

M'identifico plenament amb el teu estil: la descripció és maca però sobre tot no hi ha cap paraula sobrant; la sorpresa arriba de manera subtil i simplement, venent ganes de més! Així que fins aviat!!!

És el que més m'ha cridat l'atenció del relat. El hàmster és una metàfora?

...i extrany per la sorpresa. M'ha agradat com fas les descripcions.

Segueixo sense estar segur de la teva identitat.

Tot i això, m'afanyo a dir-te que jo també t'estimo.

Els curiosos i curioses que vulguin saber l'origen d'aquestes manifestacions d'amor mutu, que ho cerquin en els nostres relats. Si més no, serà la manera de captar lectors (que darrerament em llegeix molt poca gent).

El teu darrer relat, com l'anterior, juga molt bé amb el factor sorpresa del desenllaç. Aquest, millor que el primer, perquè fins les darreres línies no sabem que hi ha dins la caixa del mort. Molt ben descrit l'ambient del cementiri, la pluja, el posat dels personatges…

Petons

...he passat a llegir la història, amb un cert pressentiment, que m'han quasi corroborat al seguit de notes tristes presents; l'excessiva acumulació de mots denotant tristesa -així és com ho veig- com intentant portar el lector cap un cau determinat. "A veure per on ens ix ara?" m'he preguntat en arribar a cap llàgrima dels presents. He seguit llegint i m'he trobat amb les frases finals.
PS.- Saps que vaig descobrir la identitat de 'l'home sense nom'?
Al fòrum en va dir aproximadament això: "Collons! Tant es nota?"