LENINGRAD

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Aquell hivern de 1941 a Leningrad com ara anomenen el Sant Petersburg ,va ser de suplici fam i gana. La Irina junt amb la mare el seu germà Petya de dotze, malviuen en un petit àtic al centre de la ciutat. La Mare Vera treballa a una fàbrica de municions , l´Irina en una botiga de llibres. El pare Ivan el van matar fa temps , no era gaire edicte al regim ni al camarada Stalin. Com que son treballadores socials tenen un petit cupó de racionament. El pare molt abans de marxar amb els que el varen afusellar, un dia a la Irina li va ensenyar que sota unes fustes del terra hi tenien unes joies , no gaires, venien dels temps d'abundància en què eren unes persones més o menys riques. Escolta Irina li va dir, si mai esteu en un gran necessitat les vens, però compte heu d'estar a les últimes nena.

L'Irina i la mare han pensat que potser podrien vendre quelcom, més la noia al final sempre ha dit. Estem en guerra , esperem una mica més, de moment anem fent.....

Anar fent era veure com el seu germà Petya cada vegada se li marcaven més les costelles. Anar fent era cremar les cadires i els mobles a l'estufa. Anar fent era que molts dies l'aigua del Neva s´els glaçava a la garrafa. Anar fent era alguns dies tenir inclús gel a les pestanyes fins que la mare, agafava una cadira i amb una destral feia estelles, que cremaven a l'estufa i servia per escalfar una sopa de col. La mare i la Irina fan llargues cues per agafar alguna cosa comestible, algunes vegades ho aconsegueixen altres no. En Petya fa molt de temps que no va a l'escola. Al tornar del treball el troben ficat a dintre al llit amb tota la roba que te i un llibre a les mans.

L´irina que te setze anys fa molt temps que no ven un llibre, més serva el treball, es el seu salvo conduit de menjar. La mare a la fàbrica de municions treballen a temps complet, un dia pregunta a la mare si podria anar a treballar amb ella, més la mare li contesta que ha de conservar el seu treball, no poden canviar això és el que diuen els Camarades del Govern. L´Irina assenteix tristament.

Arriba el més cru de l´hivern, a Leningrad comencen els raids aeris alemanys, les bombes cauen i destrueixen barris sencers, els tres moltes vegades han d'anar al refugi que fa pudor de suat de por i misèria fins que el senyal d'acabament dels bombardejos els fan sortir, cada vegada miren si la casa segueix en peu i miraculosament i es. Grans incendis i morts deixen els bombardejos, al principi Petya que és el més jove s'espantava molt, ara ja no, s´ha acostumat als cadàvers que es deixen pel carrer i ningú els enterra, a part tampoc ho podrien fer, el terra del cementiri esta glaçat i grans pilots de morts esperen ser enterrats a la Primavera. La neu cau cada dia i va tapant els siluetes de les persones mortes i la sang. De cop i volta Leningrad torna a ser una ciutat blanca de nits on alguna vegada es veu l´Aurora Boreal.

Els bancs estan tancats les persones han tret els seus pocs estalvis inclosos la família de l´Irina. Les botigues son buides, els estants estan buits i sols queda el mercat negra que es perillós, més les dones el fan servir.

Un dia parlen d'evacuar infants, el Petya encara ho es, més ell es nega a anar al tren que els portarà lluny de Sant Petesburg. No vull marxar mare diu el noi, vull estar amb vosaltres a Sant Petersburg. Calla li diu la mare, no pots pronunciar el nom , això era abans ara es Leningrad, al teu pare li va costar la pell, pensar diferent, calla fill meu !!. I en Petya més prim i llarg que mai, mira la mare i germana i plora com un nen, el que és. Més no marxarà del costat de les dones.

Els bombardejos es van sovintejant més i es parla de què els alemanys van avançant ràpidament. De continuar així aviat Leningrad estarà completament setiada, ja que diuen avança'n per tots cantons. La mare té por i fa posar paper gruixut a les finestres , no pot deixar escapar cap llum que els delati, és massa perillós.

Un dia la mare arriba del treball al vespre cansada portant una mica de cansalada. També porta la notícia de què Mga els alemanys l´´ han conquerit. En Petya diu ara som com una illa oi mare ?. Que vols dir diu la dona. Dons aixó que esten rodejats pels quatre costats diu el noi. Irina pensa que de ser cert ara es quan més malament ho passaran. La mare contesta que ja ha passat equí a la ciutat de Pere. Sobreviurem diu hem d'anar amb compte com varen fer els meus pares. I talla una pota d´una taula, he de fregir la cansalada diu, avui soparem bé, no cal pensar amb el demà

L´endemà al matí a l'anar al treball pateixen el bombardeig més important de tots. Leningrad crema per tots cantons, els tres corren al refugi.Algu que uns grans magatzems a on teníem més o menys guardats aliments ha sigut bombardejat i tots els aliments han desaparegut. Les dones es miren, no ploren encara que pensen que ara sí que bé el pitjor .

Quan surten els incendis cremen i les cases han caigut, més miraculosament la seva està dempeus , corren al veure que la del costat ha caigut. En Petya diu agafarà el trineu i vol anar a buscar fustes o el que sigui, de cop i volta es dóna compte que del caigut potser en podran treure quelcom.. Per primera vegada la mare ni l´Irina no diuen res i assenteixen, elles també l'acompanyaran , la mare agafa la destral pensa li farà falta per trossejar el que sigui, tenen tant i tant fred i gana.

Al cap de dues hores tenen el trineu ple de fustes i la mare en un racó ha trobat un pa sec, amb ell podran fer sopes. No tenen aigua corrent tenen d´anar-la a buscar al riu i l Irina agafa una galleda. Sap que tindrà de trencar el gel del Neva o potser ja trobara el forat fet , són molts els que van a buscar aigua al riu, es ha de bullir es veuen cadàvers damunt el glaç i potser també dins l´aigua. I la neu cau incessant, com un vel blanc cobreix la ciutat. Els tramvies fa temps que no circulen tot està com mort o parat.

A la nit després de les minses sopes s'adormen tots tres en un mateix llit coberts per totes les mantes que tenen i també vestits per si toca'n l´alarma de bombardejos. Tot es tant gris i trist els termòmetres marquen vint-i-nou sota zero. Els tres estan dèbils pel fred i la gana. L´estufa s´ha apagat i cap del tres pensa a encendre.

La mare ja no va a treballar a la fàbrica i l´Irina la botiga de llibres ha sigut bombardejada i ja no queda res. Tenen tant fred i gana que pensen que l'única sortida és marxar. Algú al refugi va parlar que la única sortida era agafar el tren i passar pel llac Làdoga, l´exèrcit improvisa una carretera, és única esperança és la carretera de la vida que diuen, per allà vindran camions plens de menjar, més les dones ja no ho creuen. La mare diu, Irina hauràs de buscar sota les fustes les joies, és la nostra esperança d'arribar a algun lloc que no faci tant fred i puguem menjar.

La mare de bon matí agafa una maleta fica les poques provisions que tenen i diu als seus fills es posin tota la roba que tenen a sobre. Agafa també aigua i la Irina busca sota les fustes les joies de la família que fica dins un mocador que es posa al pit. No són gaires apenes fan bony sota la roba. Amb pas lleuger i amb molta gana es dirigeixen a un tren que diuen els porta a la riba del llac glaçat, és l'única sortida, han de marxar.

El tren va abarrotat de gen, tenen sort de trobar un racó on molt junts seuen en el terra. Fa olor d´humitat de suor de fam i de mort també. La mare xiuxiueja a l´orella de la filla, no podem menjar en el camí, aquests ens matarien per un bocí de pa. Irina assenteix . Després de moltes hores arribem a la vora del llac. La mare cerca desesperadament un camió que les vulgui portar pel camí de gel. Troben soldats vestits de blanc i camions que venen en direccio contraria, més no veuen cap que vagi cap al est. Quan ja desesperaven i havien començat a caminar en varen trobar un. La mare el va parar amb gestos desesperats dels braços. Lluny se senten canons i trets i gent que com ells fugen.

El camioner té la cara espantada i uns ulls molt blaus i tristos. La mare li ensenya un anell d´or. Li suplica per favor. L´home diu va d´acord pugeu i agafa l'anell i amb les dents prova el metall per no ser enganyat.

Els tres pugen al camió que està relativament calent. Ningú diu res, al cap de dues o tres hores de transitar pel gel se senten els avions . De cop i volta una bomba esclata, els quatre son despedits del camió. L'home crida i ells també. Al cap d´una estona els tres veuen estan més o menys bé, però l'home del camió resta immòbil, la mare el toca, diu és mort i contemplen el camio que crema. Fugim diu la mare, anem correm aixó explotará. Els tres corren pel gel tant com poden fins a sentir un gran soroll. Es giren trossos de ferralla els cauen a sobre i fan una petita ferida a Petya, que plora.

Irina toca a sota el pit les joies, les té encara. La mare ha perdut la maleta peró agafa fortament una ampolla d'aigua, és tot el que els queda. Ara sols poden caminar i donar gràcies de ser vius.

Caminen tant fins que les forces els fallen, un camió que ve direcció a Sant Petersburg truca ben fort la botzina per apartar-los del mig. Els tres pensen ha arribat la seva hora. Més tenen de caminar fins que senten espetecs de trets i de cop i volta sense saber com uns soldats alemanys surten del no res i els fan presoners. Vàrem acabar a un camp de concentració a Polònia els tres. La mare i Petya no van sobreviure, van acabar als forns crematoris. Sols va sobreviure Irina,.

Llavors la dona va acabar el relat i em va mirar assenyalant la dona gran .

-Aquesta és l´historia de la meva mare Irina ,diu la dona i m'assenyala una velleta asseguda a la taula amb posat bondadós i amb uns increïbles ulls blaus. La miro i veig molta tristesa. Ho sento dic jo, sols havia vingut a fer-vos una visita de cortesia de l'assegurança que teniu amb nosaltres, no se perquè he preguntat ........

- Ja ho sé diu la dona, però com que has vist que la mare tenia cognoms russos , per això ho he explicat diu la dona, tenia de fer-ho, tu em dones confiança,volia explicar d' on havia sortit la meva mare, estic molt orgullosa va ser valenta i desgraciada.

- He vist el teu interès, és la primera vegada que explico la seva historia, mai l'havia explicat a ningú fora la família,sols a tu.

- Després va conèixer un presoner català en un hospital després que els americans els alliberessin i va venir aquí a Vic amb ell, era el meu pare. La dona li cauen llàgrimes dels ulls. El pare és mort diu fa molts anys
Més aixó és una altre història, potser també explicaré més endavant diu.

Jo una agent d'assegurances també tenia els ulls humits i la bonica i trista historia dins meu, la havia d'explicar algun dia, no havia de quedar dins meu. És una història de patiment que mereix ser explicada. Tant de bo no passi mai més.......

Comentaris

  • Lamentablement...[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-03-2017 | Valoració: 9

    ...continuen passant aquestes coses, i cada vegada més.
    Felicitats per saber escoltar i transmetre-ho!

  • Emotiu[Ofensiu]
    olgalvi | 06-03-2017 | Valoració: 10

    M'has emocionat, no aprenem!.Això no hauria de passar mai més i per desgràcia cada dia al telenoticies veiem situacions com les que tu has descrit d'una manera tant bella.

  • Trist[Ofensiu]
    llegiresviure | 04-03-2017 | Valoració: 8

    Interessant i emotiu. Se m'ha fet difícil d'entendre perquè quan parlen els protagonistes no ho diferencies entrecomillant o obrint diàlegs amb guions... Tot i així m'ha agradat força.

  • Molt bo[Ofensiu]
    Karin | 03-03-2017 | Valoració: 10

    Bufffff m: has fet venir pell de gallina

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

308 Relats

921 Comentaris

130989 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.