L'encarreguia

La carta s'expressava amb contundència i claredat meridiana:

A l'atenció de l'encarregat gerent,

Els darrers esdeveniments ens obliguen a considerar la restitució de la concòrdia per mitjà de les mesures disciplinàries que escaiguin a cada col·lectiu. No cal dir que la punició immediata dels elements més esvalotats es fa peremptòria més tenint en compte la salvaguarda que representa l'organització del sistema pels nostres interessos. En aquests temps moguts en que hom no es pot refiar ni dels millors amic sembla indispensable de capgirar la relació de poders en el nostre favor, aquesta maniobra la tenim a l'abast per obra de les interlocucions que tenim establertes, i que ens condueixen a objectius comuns amb grups de poder que farien costat a la nostra causa, que no és altra que la del benestar i benefici general. Els nostres guanys no es poden repartir arbitràriament amb els estaments que no ens recolzen amb les seves accions concretes, que queden resumides a la memòria 3, i que expliquen detalladament el que cal fer per capgirar la situació desfavorable en que ens trobem. Tot plegat prové de les accions errònies d'anteriors direccions que varen posar sobre avís de les nostres intencions fusionàries a la competència i als seus espies, escampats diligentment entre nosaltres. Altres marques de la competència requereixen de nosaltres una intervenció sumària i de continent, perquè poguem restablir l'equilibri mancat que ara per ara ens fa virar en direcció a la pèrdua de valorització i a la manca d'estabilitat pressupostària. Totes les mesures a emprendre han de passar sens dubte per l'aprovació del consell consultiu i d'altres òrgans de govern, però sense que això posi en perill l'objectiu total de l'operació, que no és altre que reguanyar el control de les accions i sotmetre els accionistes minoritaris, que pretenen establir bases diferents a les actuals per tal de governar la corporació. Els temps de conflicte que ens condicionen ens fan suposar, no només a mi personalment o com a càrrec executiu, que pot haver divergències pel que suposa de retroactiu l'establiment de confiances mai vistes, innovacions que poden suscitar recels entre els associats més contestataris. Fins i tot la plantilla pot declarar-se en vaga si seguim per aquest camí, per tant desaconsello qualsevol actuació que promogui la interacció entre els sectors que han de mantenir-se separats. Per tant la fruita dolça no pot barrejar-se amb les conserves en oli, ni cap d'aquests dos amb l'exportació de telèfons cel·lulars, per posar un exemple. I és que el nostre abast d'actuació és tan extens que caldria iniciar de seguida un memoràndum per tal d'anotar totes les accions consultives que poden dur-se a terme en relació a les relacions dels productes finals, i del seu preu en origen. No podem pagar més als productors del que ens permeten les nostres despeses de manteniment estructural i de pagament de sous a directius, amb l'afegit de les inversions amortitzades i la resolució de conflictes externa que hem de contractar. També les auditories poden representar un problema, pel que hem de fundar una filial desvinculada que pugui encarregar-se d'aquest tràmit, que tanta por ens fa pel seu resultat. Per altra banda es pot dir que la confiança dels mercats en les nostres decisions quant als futuribles és acceptada sense discussió, i les normes establertes per la junta directiva poden ser assumides sense dificultat pel gruix d'inversors, que aproven les accions de l'anterior junta i que veuen amb preocupació creixent el desgovern d'algunes seccions de la cadena productiva. Aquestes consideracions s'han de prendre positivament, amb afany de representar la realitat dels fets i sense ànim de crear confusió en la política directiva de la nostra corporació.

Un cop llegit aquest escrit, l'encarregat gerent el deixà a una banda de la seva taula. Es dugué la mà dreta al cap, tocant-se el crani amb les puntes dels dites. Els tous dels dits eren calents. Al seu despatx no hi havia un excessiva decoració, només alguns diplomes i un parell d'estàtues. La butaca de pell folrada i un taula de fusta noble. Era el que ell considerava adient a la seva posició. Entre poc i massa, es deia.

La carta de l'auxiliar delegada d'encarreguia no l'interessava gens ni mica. Sempre hi havia hagut moviments en totes direccions. Portar una corporació era una feina col·lectiva, s'havia de fer cas a molta gent, tenir-los a tots contents, sense haver d'abaixar-se mai els pantalons. No va contestar la carta. Al cap de pocs dies una segona carta va arribar pel correu intern de la corporació.

A l'atenció de l'encarregat gerent,

Al meu darrer escrit posava de manifest algunes de les mancances de la nostra organització, que ara m'agradaria explicar de manera més entenedora. Cal afegir al que ja s'ha dit que la desorganització en els nivells intermitjos és palesa, i que correspon a una mala distribució de les responsabilitat. Hem de veure com l'agreujament de les situacions de litigi es produeix per manca d'assistència i absentisme d'alguns graus que pretenen defugir la seva feina per mitjà de tripijocs jeràrquics avalats sens dubte per l'alta direcció. Tots plegats hem de fer un esforç de reforçament dels vincles emocionals amb els nostres projectes, cadascú amb els seus i amb els dels altres relativament. Per tant cal concloure en primer lloc que hi ha una desvinculació dels elements productius de la lògica directiva, que origina un problema de deslocalització de recursos que costen d'aconseguir i que resten bloquejats per molt de temps per part d'algunes part del sistema conjunt que no operen sense prejudici. Per això s'arriba a la segona conclusió, que és la constatació de la manca de lideratge del conjunt executiu que permet que hi hagi passivitat i poca implicació entre els elements productius, introduint algunes mudances en l'esperit monopolístic dels nostre fins que distorsiona i erosiona el sentit crític de les bases, que opten per la baixa productivitat com a mesura alternativa de dignificació. Això cal evitar-ho quan abans millor, per tal de poder deslligar de la tonificació excessiva els supòsits de transició dels que ja hem parlat en d'altres comunicats.

Val a dir que els comunicats sempre eren en una direcció, de l'auxiliar a l'encarregat, no pas a l'inrevés. L'escrit seguia.

Per això es pot considerar que malbaratem els recursos nostres i dels nostres associats, en aplicar normatives extintes a les problemàtiques actuals, que volen solucions consensuades amb els poders administratiu que han d'aprovar les llicències. Així és que ens trobem que les flotes cansaladeres importen amb frau la matèria primera de situacions imprevistes que condueixen al conflicte amb l'administració. Per això s'han de pagar multes extraordinàries i fer despeses no computables i remunerades per mitjà dels comptes estrangers. Això provoca un prejudici evident a la producció i a la numeració de beneficis global, que es ressent després d'abdicar les conclusions dels informes preceptius. Des de l'auxiliaria mostrem la nostra preocupació pel terme dels esdeveniments, que semblen abocats a col·lapsar la relació d'events computables, que ja desborda les previsions pessimistes, i que deixen marge de maniobra a les operacions especulatives que provem d'evitar per raó de la magresa del gènere apostrofat que introduïm als magatzems per tal d'emplenar els racons on vesen les litografies dels personatges il·lustres, que no haurien de ser en tal lloc sinó en un altre de més adient. Així doncs la possibilitat de vèncer la turpitud dels coautors de les accions de recerca poden ser infructíferes si considerem la despesa farmacèutica de les famílies, que s'enfila per sobre de les expectatives fins a arribar a màxims desconeguts fins ara. El mitjà de transport de les mercaderies resulta insuficient per tal de manipular els horaris en la forma que ens convé, per tal de maximitzar per la part baixa sense haver de retallar beneficis. Per tant puc concloure aquest informe-comunicat dient que els canvis estructurals s'han d'escometre sense retard i que les opcions de compra del capital internacional ens apressa a vestir de conseqüència el nostre discurs director.

De nou l'encarregat gerent no feu cas del comunicat, cada pocs dies en rebia un. La seva vida era molt grisa, pensà, amb aquests subordinats sempre exigint coses impossibles, sempre amb llenguatges tècnics, amb referències indesxifrables, sempre havent de dir a tothom el que havia de fer, i el que no. Així es trobava l'encarregat general. Va mirar durant uns segons per la finestra. Allà baix hi havia el carrer, la vida. Abans de ser-hi en aquell despatx al centre de la ciutat, li havia tocat treballar a un altre a un polígon. No era el mateix, mirava per la finestra i veia prats, barrejats amb naus industrials. No hi havia vida. Tanmateix allà hi havia vida, a l'altra banda de la finestra. Més d'un cop havia pensat en travessar el vidre, en llençar-se al buit, per cercar la vida, la que hi havia al carrer. Però allò no seria la vida, seria la mort. Era una bajanada. Pel carrer passaven famílies, parts de famílies, dona amb gos, avi amb net, ciclista. Quadres realistes, que ja no interessaven a ningú, només uns anys havien interessat aquestes escenes. L'encarregat gerent tenia penjat al seu despatx unes reproduccions de quadres, cap d'abstracte. Li feia por que pogués ser milionari un personatge que es dedicava a ratllar sense solta, com li venia de gust. Era possible que hi hagués gent que no raonés abans de fer les coses, i que a sobre pogués ser valorada. Tornà a mirar per la finestra, allà baix no passava res, i alhora passava tot, tot el que era important, les coses per les que valia la pena amoïnar-se, perdre cabells i veure emblanquir els que quedaven. I sempre les mateixes escenes, amb els mateixos personatges, i sempre noves i fresques. Va decidir-se a escriure un informe de resposta breu per a l'auxiliar d'encarreguia.


A l'atenció de l'auxiliar delegada d'encarreguia,

Aquestes idees que m'aportes em semblen molt bones, les tindré present. Però has de comptar amb que la nostra organització és pluripersonal, i que les decisions no les prenc jo en exclusiva, hi ha interessos, gents que volen unes coses i d'altres que en volen de completament diferents, per això ens hem d'entendre. He llegit totes les teves missives de les últimes setmanes, i sé que et preocupa la marxa de la corporació. A mi també em preocupa, pots estar-ne ben segura. Perquè en depèn el meu futur i el de molta gent. Tinc por d'un escàndol, d'una reorganització, d'una fusió, d'una absorció. Són moltes les amenaces que ens envolten, i per això mateix amoïnar-se per petiteses no m'escau, ni a tu tampoc. Per això et demano que et calmis i provis de veure-ho tot amb esperit receptiu i positiu, perquè hi ha coses molt bones en el que fem ara mateix, i al capdavall la corporació funciona, vull dir que rutlla, que dona beneficis i manté els sous dels treballadors. Aquest és l'objectiu nostre, segui endavant, no pas fer purgues internes o reorganitzar-ho tot arriscant-nos a que no funcioni la nova configuració. Has de pensar que hi ha moltes coses a fer en relació al dia a dia, coses que cal resoldre de totes totes, que no admeten retard, i aquestes no són les grans qüestions que et fan ballar el cap, sinó d'altres més properes, vulgars, negligibles, que semblen secundàries, però que són les realment importants. Per això et recomano que et prenguis unes vacances, o que deleguis una mica de feina en algun dels teus subordinats, puc ampliar el teu equip si això t'ha de beneficiarl.

Havent escrit fins aquí l'encarregat gerent va separar la mà del paper i va llençar la ploma. No enviaria cap missatge a l'oficina de l'auxiliada delegada d'encarreguia. De fet les seves relacions eren nul·les, tot i que havien de ser estretes segons l'organigrama. Alguna cosa els separava, els feia llunyans, els convertia en estranys. Tenien una reunió mensual, per treballar en edificis llunyans, de fet l'auxiliar encara seguia treballant al polígon, i les cartes setmanals. Cap altre víncle. Un parell d'estranys. Abans havien estat grans col·laboradors, quan compartien el sostre de la mateixa oficina. Aleshores si que eren un equip. Però la distància material havia esdevingut també laboral, i ara amb prou feines si tenien punts de coincidència.

Més valia no donar-li més voltes. L'encarregat gerent tenia una mala tarda, només li venia de gust mirar per la finestra, observar les gents, espiar-los, sabedor que ells no el podien veure de tornada. De tant en tant alguns ulls miraven distretament la seva finestra, i l'encarregat gerent se sentia observat, però era només l'atzar de la casualitat. Tenia una reunió per més endavant. Potser podria assajar d'escriure un altre missatge per l'auxiliar delegada, en altres termes.

A l'atenció de l'auxiliar delegada d'encarreguia,

Observo amb preocupació creixent el to que prenen les teves missives, en les quals m'urgeixes a prendre unes decisions que no em competeixen a mi, ni a tu tampoc. Aquestes no són maneres de plantejar modificacions en l'organigrama, ni d'exigir depuració de responsabilitats. Mirant per la finestra m'he adonat que ets molt incompetent i que només fas que criticar, potser que t'ho facis mirar.

El director gerent va tornar a deixar la ploma. No li podia dir el que pensava, i tampoc no li volia dir el que no pensava, perquè seria perdre el temps, potser amb frases buides, tan buides com la seva relació, com l'oficina al vespre, quan ja tothom ha plegat i només queden alguns executius amb feines que no poden abandonar, encadenats a la seva taula de treball. Com li passava a ell mateix sovint. Per la finestra tothom respirava vida, l'aire pur i fresc, contraposat cruelment a la calefacció ensucrada de les oficines. Va decidir sortir a fer un vol, podia deixar el seu lloc de treball uns minuts, potser una hora, abans de la reunió que ja tenia programada. Potser podria gaudir de la llibertat, fer una passejada per l'avinguda, amunt i avall, fins que no pogués més. O potser podria escriure un altre missatge per l'auxiliar delegada.

No pas en aquell moment. Sortí del despatx ben decidit. Un cop al carrer les coses no eren com ell les havia imaginat. Per començar feia un fred de mil dimonis. També se sentien trets llunyans, producte del foc entre les naus fondejades a la badia, a més la gent del carrer era molt més vulgar vista de prop que de lluny, les velles venerables tenien la cara solcada com el terra d'un llac dessecat, i hi havia merdes de gos pertot. Allò no era el que esperava, mai no era res el que esperava. Va decidir tornar-se'n cap a l'oficina. Potser tindria temps encara d'escriure un missatge a l'auxiliar que aconseguís d'una vegada per totes que deixés d'enviar-li aquells informes.

A l'atenció de l'auxiliar delegada d'encarreguia,

No va tenir esma ni per començar. De què serviria escriure a aquella sonada, que veia conspiracions i ineficiències pertot arreu? De ben segur que no faria cas de les seves indicacions. L'encarregat gerent se sentia sol en el seu comès, ignorat dels superiors i dels inferiors, un càrrec intermig que no tenia un significat concret, que s'havia d'encabir en la cadena de comandament de la corporació, una cèl·lula dins l'organisme, que engolia tots els seus components donant-los només l'indispensable per a sobreviure, els aliments i l'aire necessaris, i res més. Se sentia molt sol en la seva tasca de governar el vaixell per la part que li tocava, el seu bocí de timó era nerviós i tenia inèrcies incontrolables, tot plegat recordava un naufragi, constant, diari, cada poc temps passava quelcom que feia que el passat semblés feliç, i l'únic força que tenia l'encarregat per resistir era el convenciment que allò no era encara el pitjor que li havia de passar.

Per part de l'auxiliar, el fet que la marginessin del trasllat a la seu central, i que el departament en que era amb l'encarregat gerent se seccionés en tres parts, de les quals ella va anar a parar a la pitjor segons el seu criteri, va crear una fonda recança dins el seu pit. Una cremor l'obligava a escriure a tothom amb les seves queixes, i amb planys poc justificats, que eren ignorats, perquè en la gestió diària duia el seu departament amb prou eficàcia. A més d'arbitràries les seves queixes eren poc justificades, perquè amb la secessió del departament ella havia passat de fet a dirigir el despatx, que era més petit, una tercera part, però del tot independent. Per això no se la feien cas.

A poc a poc es va anar calmant, aquestes disputes amb tota una organització no poden durar per sempre, ni poden constituir el tot d'una vida. L'auxiliar delegada d'encarreguia va acabar per comprendre-ho, i va acceptar les seves responsabilitats, en pocs mesos, que es varen fer llargs per l'encarregat, que no deixava de mirar la finestra, admirant la vida, enyorant-se del seu antic despatx, i de tot el que havia perdut amb el trasllat.