L’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria

Un relat de: llamp!
Una amiga meva ho deia: “L’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”, que quan et despertes, ja no hi és.

Jo sóc una persona enamoradissa, molt, no saps quant! M’enamoro de cançons, de noies, de poemes, d’escrits, de persones que fan coses importants en aquesta vida. M’enamoro dels premis Nobel, dels qui aconsegueixen triomfar en aquesta vida, de qui surt victoriós de les seves escomeses, de qui sobresurt per sobre de molta gent, de qui diuen que són grans persones i escriptors, dels científics que assoleixen un coneixement profund de la matèria a la que es dediquen i els seus descobriments o tractaments beneficien a moltíssima gent. Sóc amant del coneixement i també dels amors platònics, que algun dia m’ocupaven la ment de manera absoluta i molesta, fins i tot. Els enamoraments que he tingut, no els canviaria per res, són els meus amors ideals, basats en els i les meves ídols. Però tots aquests amors no han sigut mai correspostos. Una vegada vaig trobar una dona que em va correspondre, però com ella mateixa afirmava, sentia empatia vers mi. No és que estigués enamorada de mi, és que simplement li queia bé, o en gràcia. Fet que ens va dur a una boda per l’església i a la posterior convivència durant 8 anys. La convivència, amb amor, és molt més fàcil. La convivència per interessos acaba per ser desmuntada per la mateixa inèrcia de la relació. És a dir, ella es va casar amb mi per pur interès i per sortir de la situació econòmica amb la que es trobava, incapaç de fer-se amb una llar. Quan va obtenir la llar que tant desitjava de mi, em va deixar per no tornar mai més. En el seu interior hi havia una gran passió per allò material. Allò que satisfeia els seus desitjos era poder treballar per comprar objectes, tenir una llar i intentar formar una família.

Què passa quan en una parella no neixen fills i aquesta s’ha casat per l’església? Que aquesta dona va interpretar que no l’estimava i em va deixar.

Més enllà de l’amor, hi ha el vincle. El que fa que dues persones es coordinin, lluitin i segueixin pel camí del retrobament constant i pervivent en el dia a dia. Més enllà d’això, l’amor que ens teníem no era un amor verídic, real, era un amor per interès. Com durant segles i segles s’ha fet amb els matrimonis eclesiàstics.

L’amor que jo vull i que cerco és un amor impossible. És un amor que no existeix, perquè tampoc el busco, sinó que l’anhelo amb totes les meves forces i sé que mai el trobaré. L’amor que em fa ser home, no és l’amor que diuen que tinc, sinó l’amor que sóc i que desprenc. L’amor, com l’entenia Jesús, és estimar sense esperar res a canvi. És manifestar la joia del teu esperit i compartir-la amb els altres. L’amor carnal, l’amor sexual, l’amor de contacte físic, ja siguin meres carícies, petons o l’afecte entre dues persones només es dóna quan hi ha el consentiment mutu. Quan aquells dos éssers entenen i comprenen que l’un a l’altre es tenen estimació i es desitgen, volen el millor per l’altre i s’afalaguen, es tiren roses l’un a l’altre, caminen junts, de costat, també en el plànol abstracte caminen de costat, mà a mà, colze amb colze, pas a pas, van confluint els seus camins vers un destí que els suposa un vincle amb l’univers, que serà qui decidirà per ells, les vicissituds que hauran de superar en el llarg camí de la vida, per trobar-se i retrobar-se fins la mort i més enllà. Fins que algú altre, en el planeta, reculli el fruit del seu amor i en faci difusió i se’n vanagloriï, i segueixi les mateixes passes que van seguir aquells enamorats, que agafats de la mà, van seguir un camí de promeses, moltes vegades implícites, que potser no es van manifestar mai, però que perviuen en els seus cors i en la seva manera d’entendre l’amor i la solitud, el camí de la vida, amb tots els seus obstacles i dificultats salvades per la intel·ligència de l’amor que els va unir un dia, i que junts o separats, més a prop o més lluny l’un de l’altre, van saber fusionar-se en actes d’amor o afecte, com pot ser fer-se l’amor o mostrar-se afecte amb paraules, gestos, mirades, silencis i molt de sacrifici per poder compartir, presencialment, moments de caliu, moments de relació, moments de satisfacció i èxit personal, així com compartir el dolor dels moments difícils, la derrota o els malentesos que es donen en qualsevol relació.

Per mi l’amor no s’entén com una vida junts durant 50 anys, sota el mateix sostre. Per mi l’amor té unes connotacions de passió i energia positiva, que poden transformar consciències, moure persones, crear aprenentatges, mostrar camins, desfermar il·lusions, captenir-se davant la sorpresa o els fets que causen commoció o que siguin inesperats.

L’amor es pot donar en uns instants o en tota una vida. Es pot donar en els petits moments de satisfacció o plaer per haver tastat un àpat, elaborat per algú a qui la vida l’ha premiat, o es pot donar en repetides ocasions, quan durant una llarga temporada, un intenta ficar-se en la pell de l’altre per saber què li amoïna, i potser ajudar-lo a posar remei al seu patiment.

L’amor resol el patiment. És un antídot contra la desesperança i la solitud. És un remei molt eficient contra el desconsol i la desemparança de molta gent que pateix. L’amor és l’energia més potent i desconeguda, deia un savi. L’amor és capaç de generar una energia tal, capaç de donar la volta al món i omplir de joia i grat qualsevol ànima, per poc agraciada i pobre que sigui. L’amor és massa concepte per tant poc escrit.

Estimo, sense estar enamorat. Vaig més enllà, estic enamorat, però no sé de qui ni de què. Estic enamorat de la vida, perquè la vida em permet sentir com és de crua la vida sense amor i aquest és l’amor que busco i no trobo, l’amor que se’m resisteix, l’amor que em castiga l’existència, l’amor que em priva d’estimar els éssers estimats. No és amor, és enamorament. Enamorar-se és el més fàcil. Enamorar-nos ens enamorem tots una mica cada dia. Igual que ens enamorem, ens desenamorem. Estimar-se a qui ens n’hem enamorat i ser estimats per qui ens n’hem enamorat... Qui ho sap? Només les experiències vitals d’uns i altres ens duran a la confluència dels esperits i dels amors platònics, epicurians o sàdics (com Sade), etc. No queda altre que esperar i esperar, manifestar-se i estimar, malgrat no t’estimi ningú.

Estimar és veure com la papallona agita les ales, i comprovar que provoca un terratrèmol a l’altre banda del planeta. Estimar és com si pensessis que allò que ha sigut sempre així, sempre serà igual. Estimar és com preguntar-li a la vida què li pots donar que ja no tingui. Estimar és demanar permís per fer-te present i que la teva presència es noti i se’n faci ressò entre les ànimes que l’envolten. Estimar no és res més que sentir que ets viu, que formes part d’un tot i que aquest tot és menys sense tu. I que tu ets part del tot i del més que s’espera de tu i dels altres, vers la consecució de l’ànima conjuntural. Aquella ànima que ens fa éssers individuals i complementaris amb un altre ésser estimat. Aquella ànima que aspira a sentir-se part del tot, que no se la margini, ni discrimini, ni estigmatitzi per cap raó. Aquella ànima que estima és estimada en la justa proporció. I si no és estimada en la justa proporció, llavors la vida és injusta, cruel, perversa i morta. Morir estimant és la meva màxima ambició. Morir estimant, res més que això.

Desitjaria trobar el dia que la nit m’estimi.

Comentaris

  • Imbecil•litat addictiva i contagiosa [Ofensiu]
    Israel Satienz | 16-02-2017

    L’Amor i els seus derivats il•lusionants o entristidors. L’amor i els seus mil i un rostres contradictoris. L’amor i els seus efectes universals i singulars alhora, en cadascun de nosaltres. L’AMOR, l’última gran veritat o mentida, potser, on es recolza gran part de tota la historia dels éssers humans civilitzats, la convenció de totes les convencions per excel•lència, en contraposició amb guerres i altres formes de misantropia de tota mena. Amb més adeptes que detractors, tot i que hagin tantes formes d’estimar com estrelles a l’univers, des de formes d’amar d’un altruisme ultrasacrificat, a d’altres, que són d’un egoisme gairebé més brutal que l’odi. Ni la filosofia, ni la religió, ni la ciència, ens han donat encara l’explicació definitiva. A mi, personalment, em fa por que pugui existir una explicació a l’amor, moltíssima por. Per això llamp!, m’ha agradat especialment llegir-te i apropar-me a la teva pròpia versió de l’amor, la qual, per cert, és de les més boniques que he llegit en els últims temps. Molta sort en l’amor present i futur.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: