L'Emma

Un relat de: Trevol
L’Emma

La finestra del cosidor era petita i alta, l’Emma amb els seus deu anys tota prima i escardalenca, amb la cara esquitxada de pigues i un mig somriure als llavis havia d’enfilar-se sobre la repissa de la màquina de cosir per observar si es veien alguns fars.
Com cada vespre sobre les vuit, esperava que arribés el seu pare, en Joan. Era un home corpulent i alt, molt introvertit i amb caràcter depressiu. Treballava en una empresa de construcció a les afores del poble i el seu jornal era dur i llarg. No tenia amics, els pocs que intentaven apropar-s’hi aviat se n’apartaven després de rebre només crítiques i menyspreu. No era culpa seva, o si?.. la vida no l’havia tractat massa bé i ell no sabia com comportar-se i com un eriço les seves punxes ferien a tothom que si apropava.
L’Emma patia quan els minuts passaven i no es veia cap llum, dins la seva ment s’imaginava que potser havia tingut un accident i no el tornaria a veure mai més. Moltes vegades la visió se li feia borrosa de tant fixar la vista en la mateixa direcció.
- Avui tarda molt el papa?
- Encara no arriba?
- No haurà tingut un accident o alguna cosa?
Aquets pensaments giraven i giraven pel seu petit cervell fins que no veia llum i aleshores un lleuger sospir la serenava.
Mentrestant la Maria , la seva mare, preparava el sopar a la cuina; unes patates amb mongetes de l’hort, una botifarra negre i un flam d’ou casolà. La Maria sempre s’esforçava per satisfer en Joan; li preparava els plats que més li agradaven, ho tenia tot a punt per quan arribava i intentava que la petita Emma i la Clara, la filla més gran, no l’enredessin ni el molestessin; doncs sempre arribava molt cansat.
L’Emma però, anhelava estar amb el seu pare, dins seu hi havia un desig irrefrenable d’abraçar-lo i dir-li que l’estimava molt , que jugués amb ella, que l’ajudés a fer els deures, que plegats llegissin un conte...
Però en Joan no ho sentia així, ell estimava les seves filles i molt, però no sabia com apropar-s’hi. El seu caràcter li impedia, el seu cervell no parava de parlar-li dins seu que havia de treballar, fer-ho tot bé i ràpid o no seria mai un bon professional. Seria un fracassat com tantes i tantes vegades l’hi havia dit el seu pare, i només aquests destructius pensaments ocupaven el seu cap i les seves emocions com una baldufa que gira i gira sense parar. Aquest era un dels molts motius pel qual no es relacionava amb l’altre gent, sempre es comparava amb els altres i això el feia sentir inferior.
De cop l’Emma va veure els fars del Seat Panda platejat que feia la curva i venia directe cap a casa. Va córrer tota alegre a avisar la mare:
- Mare, mare...el papa ja arriba!!!
Es va sentir la porta del garatge com s’obria i després d’una estona es sentien les passes del Joan com pujava l’escala.
La Maria li va obrir la porta i li diu amb veu dolça i a la vegada temorosa;
- Com ha anat el dia?
- Com vols que hagi anat!! Com sempre, malament!!
El seu caràcter passava de ser baix i depressiu a violent i fort, les seves mans mai no havien pegat a la seva dona o a les filles, però les seves paraules eren afilades com un ganivet i es clavaven fins al més profund de l’ànima.
Ell era una víctima més, els seus pares havien passat la guerra i moltes penúries, no sabien què era l’amor pels fills. Només pensaven en sobreviure i tirar endavant a qualsevol preu, “ si no pots seguir endavant queda’t enrere perquè ets un fracassat ! “eren les seves paraules més habituals. Així doncs en Joan tenia la culpa de ser com era? Podia corregir aquest caràcter sabent que era destructiu i dolorós? O bé l’empremta genètica ja estava en el seu cos i per molt que hi lluités mai podria estar bé i arrossegaria com un tifó tot el qui estigués al seu costat.
Els sentiments, la comprensió, l’estima...eren paraules buides pels pares d’en Joan, tot eren crits i retrets, cosa que va anar forjant el caràcter d’en Joan.
L’Emma va esperar que el seu pare hagués acabat de sopar, i mentre aquest escurava el plat del flam amb la cullera s’hi va acostar tota espantadissa.
- Hola papa... quan estiguis m’ajudaràs a fer un problema de matemàtiques que no entenc?
- Ell no contestava, la indiferència feria la petita Emma.
- Això són porqueries, tot el que us ensenyen a l’escola no serveix per a res! Més valdria que us ensenyessin a cuinar o a posar una rentadora!! Això si que us faria profit a la vida!!
La nostra petita s’espantava amb aquells crits i tota la il•lusió que sentia i necessitava s’esmicolava en mil bocins. Aquella seguretat desitjada que enyorava del seu pare no arribava mai.
Per altra banda la Maria si que era una mare carinyosa i benèvola. Cuidava molt a les seves filles, les escoltava, les ajudava i intentava treure importància al caràcter del pare. Ella també venia d’una família humil, del camp, havia nascut en una família nombrosa i era la més petita de cinc germans. Els seus pares també havien passat la guerra, però això no va impedir que fossin carinyosos i amables amb cadascun dels seus fills.
El seu caràcter però, era molt dèbil, submisa i sense gaire personalitat dedicava la seva vida als demés evitant sempre qualsevol tipus de confrontació. S’adonava que en Joan no es portava bé amb les nenes, les cridava severament moltes vegades sense motiu i perdia els nervis amb gran facilitat.
El problema era que no es veia capaç de posar-hi remei, observava, mirava, però mai actuava. No era capaç de dir a en Joan – PROU!! No tractis més les nenes així, no veus que et tenen por? I així era com ni l’Emma ni la Clara no gosaven demanar gaire res al seu pare, la resposta sempre era un NO. Encara no havien acabat la frase que ja tenien la negativa. Moltes vegades només amb una mirada en tenien ben bé prou, com podia ser que no poguessin parlar amb naturalitat amb el seu pare?
Tot això va fer que el vincle entre l’Emma i la Clara amb la seva mare fos més gran. Moltes vegades parlaven a la cuina i quan el pare entrava callaven de cop. Això irritava al Joan, que se sentia exclòs i gelós. S’enfadava pensant que ell es feia un tip de treballar i no li agraïen el suficient. Després el seu enuig creixia i amb qualsevol petita cosa s’enfurismava i cridava deixant sense arguments i plenes de por i ansietat les dones del seu voltant.
El temps passava i per desgràcia a la Maria li van diagnosticar una neoplàsia d’estómac, un cop duríssim per la família. Imagineu-vos la cara del pare quan ho va saber, la seva dona malalta!!, ja només li faltava això.
Per ell era una situació molt dura de suportar, tenint dues filles adolescents, quelcom a vegades desconegudes per ell , i la Maria malalta que no sabia si se’n sortiria. En Joan va intentar ser fort, va passar l’operació al costat de la seva dona tal i com calia, va suportar les anades i vingudes a Barcelona, les visites amb els metges, les sessions de quimioteràpia. .. fins que ja no va poder més.
Una nit, en que la Maria encara romania ingressada a l’hospital de Sant Pau de Barcelona, el Joan va entrar a l’habitació de l’Emma , sentia els seus plors des de feia estona i com tantes vegades les últimes nits.
La va abraçar, i plorant desconsoladament com mai l’havia vist li diu...
- Emma, perdem la mare, se’ns en va.
Com podia ser! Això no era possible! Mai no s’havia sentit abraçada pel seu pare, era el desig de la seva vida sentir l’escalfor dels seus forts braços acaronant-la i protegint-la. Però no en aquella situació, no d’aquella manera!
L’Emma esperava minut a minut, segon a segon el dia que arribés el seu pare protector, aquell pare que li donaria seguretat, que li faria veure una visió positiva i alegre de la vida. La que l’empentaria a viure emocions, sentir que estem vius , i en comptes d’això tenia abraçant-la un pare trist, cansat i molt desesperat.
Es van abraçar, les llàgrimes queien galtes avall , les d’un es barrejaven amb les de l’altre , totes duien un dolor inexplicable, una tristor que arribava fins l’ànima.
Va arribar el març i amb ell la primavera, la Maria estava millor. Un cop va sortir de l’hospital tot es va asserenar. Semblava un miracle, era com si algú sabés que no era el moment que ella marxés, que encara havien de passar més coses abans d’abandonar la terra.
En Joan ho continuava portant, no va tornar a entrar a l’habitació de l’Emma cap més dia, ni va tornar a parlar-li de la malaltia de la mare. Parlar-ne era com un tabú, la paraula càncer era massa grossa per dir.la amb normalitat. Així és com entre al incertesa i la por del desconegut continuava creixent la petita Emma.
La seva germana Clara era diferent, el seu caràcter més individualista i rebel no semblava veure’s massa afectat per la fredor del seu pare. Ella es centrava en la música, en sortir amb les amigues i així es refugiava d’una realitat massa dura d’assumir. Era el seu escut protector, no pensava massa en la seva germana petita. Ja era prou dur tirar endavant per ella mateixa i la realitat era més fàcil si només havia de pensar en fugir de casa i buscar ocupacions que la distreguessin.
Els dos anys següents van continuar igual, l’Emma cada vespre espiant per la finestra per veure els fars del cotxe del seu pare, i la Clara començant a saber que eren els nois i com n’era de fàcil oblidar els problemes del dia a dia amb bona companyia.
La fortalesa que en aquells temps dolents havia enfortit el Joan va desaparèixer per sempre, donant pas a l’home trist i poruc de sempre. Queixant-se de la seva mala sort i del maleït dia en què va néixer, odiant estar a la terra i buscant sempre algú a qui donar-n’hi la culpa.
La nostra petita Emma també havia crescut, i amb ella les seves pors i inseguretats. Una nit després de sopar i sense saber ben bé ni el perquè va començar a menjar una mica de xocolata, d’aquella negra amb taronja. Li encantava aquell gust agredolç que li deixava a la llengua, tros a tros i sense adonar-se’n s’havia menjat la rajola sencera.
Però no tot va acabar aquí, després es va menjar dos plàtans de l’armari del rebost, unes quantes nous, un tros de pa amb melmelada .. i notava com dins seu creixia una necessitat imperiosa de menjar i menjar per satisfer aquell buit que l’oprimia. Aquell forat dins el seu cor que per molt i molt que mengés no s’acabava d’omplir mai. Havia de saciar aquella gana ferotge, alimentar aquella ansietat que de cop i sense adonar-se’n s’havia despertat dins el seu cos.
Va menjar i menjar , de manera compulsiva i gairebé animal fins que el seu estómac estava a punt de rebentar amb la barreja d’aliments dolços i salats, líquids i sòlids, una barreja explosiva pel seu cos i pel seu cor.
No va vomitar. Tot es va quedar dins seu. Com tots els sentiments i angoixes viscudes fins al moment, tot quedava aferrat a ella junt amb les necessitats d’amor i estimació del seu pare, que mai arribaven i segurament mai arribarien.
A la nit no va poder dormir, el dolor d’aquella pesada digestió la despertava a cada minut, llavors es penedia del que havia fet. Com podia ser que hagués tingut tanta gana i menjat amb tanta desesperació? es preguntava. Ella sabia què era l’anorèxia i la bulímia i això només passava a les noies que volien estar primes, i ella no pensava pas en això.
Segurament només haurà estat un mal dia meditava i els dies següents van passar amb aparent normalitat. Però aviat va tornar a sorgir aquella fam aferradora, aquella angoixa que només es podia saciar amb el menjar. Un aliment rera l’altre i sense espera. Aviat es va convertir en la seva sortida , en la via per escapar-se d’aquella realitat que no li agradava. Era l’únic camí que el seu cos havia descobert per fugir de les pors, d’afrontar-se a aquella realitat que no sabia com afrontar, en aquell amor i seguretat que mai arribava.
La vida era un misteri per a ella, no sabia com afrontar el futur. No se sentia segura, sempre havia estat voltada de crítiques i pors. Como podia fugir d’aquells sentiments que no la deixaven tranquil.la. I patir tant cansava.... i molt !
Només quan menjava d’aquella manera una mena de plaer l’invaïa, una plenitud present i aclaparadora, una sacietat de totes les mancances afectives satisfetes al moment. Una gul.la incontrolable, una necessitat imperiosa de satisfer el més aviat possible aquell dolor enganxat en el més profund del seu ser.
I així va ser com el que un dia li havia demanat el seu cos, ara li demanava gairebé cada dia. A la nit quan la Maria, la Clara i el pare dormien ella es llevava per satisfer aquell buit , per omplir aquell pou que mai quedava ple. Ara ja tenia un altre problema, i ella n’era conscient. Dins seu ho sabia. Però feia veure que no ho veia, es convencia a ella mateixa que no passava res, que podia controlar-ho. Però no, la bulímia podia més que la jove Emma.
Aviat les nits van ser un turment, ella cada vegada es trobava pitjor, les digestions difícils no la deixaven dormir i només feia que pensar i pensar. Cada vegada s’obsessionava més i més , es menyspreava per ser com era. Segurament el seu pare no l’havia volgut tenir, sinó l’estimaria o almenys alguna vegada l’hi hauria dit. I no ho havia fet mai, almenys que ella recordés.
Ara tenia el cor, el cos i la ment malalta. Un cúmul massa dur per suportar, un forat negre que girava cap a l’abisme. Cada nit era una plaer i llavors un malson, un bri de glòria i una angoixa massa forta per resistir.
Fins que un dia va dir prou, va deixar-se anar. Estava molt i molt cansada de patir, de lluitar per trobar una sensació que només el menjar li donava, i va decidir acabar amb tot el seu sofriment. Va agafar un ganivet i es va tallar les venes, ho va fer conscient del què feia. No estava drogada ni borratxa, només cansada. Molt i molt cansada de la vida, de no trobar allò que tant anhelava, que segurament es mereixia, però que no havia trobat o la vida no li havia ofert.
Així doncs, l’últim dia de l’Emma amb els seus tretze anys va ser dolç i amarg, ple i buit, cansat i alleugerit, un cúmul de sensacions que brollaven per les seves venes com la sang que regalimava lentament pels seus braços, mentre un lleuger somriure es dibuixava a la seva cara pigada de nena.

FI


Comentaris

  • Dramatic[Ofensiu]
    EMBOIRAT | 05-01-2015 | Valoració: 8

    Però genial.
    M'ha fet patir al llegir-lo, veien com avançava la trama i els sentiments de buidor mataven la protagonista. Molt ben desenvolupat.
    Felicitats i a seguir escriure, que volem llegir més històries

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-12-2014 | Valoració: 10

    Es trist pero bonic, benvinguda

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Trevol

3 Relats

6 Comentaris

1716 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor