L'Emília s'ha perdut

Un relat de: Mena Guiga
Com que s'ha perdut, surt a escombrar. Surt a escombrar, l'Emília. L'entrada de la llar. No està pas llardosa, però cal escombrar...tal volta per entreteniment, perduda com està. Ha de menester escombra que escombraràs, l'Emília. El tedi, que va ebri, que reposi. Ella escombra. Escombra l'entrada. L'entrada de l'entrada. I la sortida de l'entrada. Entrada la tarda encara va repetint l'acció, aqueferada. L'impacte del pacte amb la seva ment li prova, no es perdés més. La cara suosa, aixelles molles, cos xop. No s'ha rendit al lluent i fastuós sol que picava com neu roent. Ha escombrat minuciosament també part de la ment, l'Emília, menys perduda, tal volta. N'ha escombrat partícules, fragments, engrunes, partitures, semifosos fonaments,...S'ha endut pols d'unes quantes de les vides que la conformen (i sovint confonen). El mot 'deconstrucció' se l'instal·la a l'entrada, a l'entrada de l'entrada. La sortida ha desaparegut. Només de tant en tant una porta lluminosa i amable la convida a l'exterior. L'exterior que mai no mana, l'Emília decideix. L'exterior ex-exterior, no s'hi tornarà a casar. I si pica fort a la porta, ella, sabedora, disposa d'uns bons taps d'orelles per a, sense deixar de prestar-li una atenció reflexionada, consideri fins a quin punt perdre el seu hermetisme savi i protector acabat d'aquirir. Que l'escombrada l'ha fatigada, sí, però un univers com cal no admet brutícia. Desa l'escombra, la fica en un armari i amb un gran somriure s'abraça, l'Emília.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com