L'emergència

1
L'exterior es desfeia, líquid i fosc sota la inclemència de la tempesta. Més enllà del curt espai que il·luminaven els fars del cotxe, la carretera es convertia en una incògnita trèmula i perversa.
Estic a punt de tenir un accident , va pensar en Lluc amb una fredor gairebé científica. De fet, li semblava que tenia més possibilitats de xocar contra un altre cotxe o de sortir-se de la calçada que d'arribar al nucli urbà més proper. Feia estona que no veia cap placa al marge de la carretera.
Si no s'hagués equivocat, rumiava, a hores d'ara ja hauria arribat al seu destí, molt abans que esclatés la tempesta. Però una sortida errònia i, després, una altra de més errònia encara que intentava corregir l'anterior, l'havien precipitat a la conducció a cegues per aquella carretera més que secundària, terciària, sota una tempesta tan brutal que semblava que hagués de ser la darrera de la història.
Intentava endevinar, a través de l'onatge a la lluna davantera i el vaivé dels neteja-vidres, algun espai al marge on poder aturar-se fins que afluixés la pluja. Sabia que el temps jugava en contra seu, que el temporal no tenia intenció d'abandonar, que cada cop el vespre es feia més present i que, quant més anava, la conducció podia fer-se més perillosa encara.
Abaixava el cap fins a gairebé tocar el volant amb la barbeta, intentant inventar-se el proper tram d'asfalt. A la seva dreta, camps enormes passaven desapercebuts sota l'aiguat. De tant en tant, alguna llum vacil·lant insinuava la presència d'una casa llunyana. Massa llunyana, com en un altre món.
El sistema de navegació per satèl·lit feia estona que havia perdut l'interès per fer la seva feina. En Lluc l'havia desconnectat davant la seva insistència en anunciar que no hi havia senyal.
La visita a aquella casa en construcció, de la qual tornava, li semblava tan irreal com les escasses referències que li arribaven a través dels vidres entelats. Ara una taca fosca que semblava un grup d'arbres, ara una ratlla grisa i fugaç intentava ser una filera de pilons al marge. En Lluc va aclucar els ulls, com si així pogués discriminar el doll d'aigua de pluja i la foscor imperant i veure-s'hi més clar. Només va aconseguir que els fars del cotxe que acabava d'envair el seu carril no l'enlluernessin en excés.
Per un moment, el soroll de les frenades va omplir l'espai nocturn, subaquàtic, amb l'estridència d'un mal auguri. Després, tots dos vehicles van dibuixar trajectòries oposades per tal d'esquivar l'altre.
En Lluc va perdre el control del seu cotxe i va sortir de la carretera. L'altre conductor va aconseguir redreçar la seva trajectòria, va alentir per uns moments la marxa i va acabar per accelerar novament, allunyant-se de l'accident que havia provocat, aquell que en Lluc, en certa manera, presagiava.
El cotxe encara trontollava camp a través. En Lluc havia intentat reprendre les regnes, però primer un tram de restes de paviment cobertes d'aigua i, després, una pendent pronunciada en direcció a uns horts totalment negats, van impedir-l'hi. Finalment, alentida la marxa a mida que les rodes s'enfonsaven al fang, el cotxe va descriure un arc tou cap a la dreta, va estavellar-se lateralment contra una barraca de pedra al bell mig del no-res, i en Lluc va colpejar-se el cap contra la seva finestra, perdent el coneixement.


A
En Lluc mira la seva dona i reprimeix un insult que li crema a la gola, li esclata al pit. Ella acaba de creuar una línia molt perillosa, ha assentat una base terrible, tot empenyent-lo. Mentre se li salten unes llàgrimes més de ràbia que de cap altra cosa, en Lluc tanca els punys tan fort que les ungles se li claven als palmells. Ella insisteix, insulta, empeny, i finalment, li clava una bufetada que sona com l'espetec d'un fuet. En Lluc s'encega, recupera l'equilibri que ha estat a punt de perdre contra el sofà i s'hi torna.


2
El va despertar el clac-clac dels neteja-vidres. No semblava que hagués passat molta estona des de l'accident. El cel continuava essent desoladorament fosc i la tempesta semblava haver adquirit més força encara. En Lluc va fer inventari de ferides: el cap li bategava amb unes pulsacions regulars i doloroses, sobretot a la zona de l'arc de la cella esquerra. També s'havia fet mal al canell esquerre, segurament quan havia aixecat els braços per protegir-se d'un cop que no sabia per on vindria. Tret d'això i de la desorientació, no semblava estar molt masegat. Amb moviments lents, commocionat, va buscar el telèfon mòbil que sempre deixava a la safata de darrere el canvi de marxes. Se'l va dur a l'orella dreta després d'haver marcat el número d'emergències, però no va sentir res. El va mirar i el va veure apagat.
Merda!, va pensar, tot recordant que, en sortir de la visita d'obra, l'aparell havia exhalat els seus últims sospirs de bateria.
Va regirar l'interior de la guantera tot buscant el carregador de viatge però no el va trobar. Sempre el duia al cotxe, però no aquell dia. El tenia la Pau, la seva dona, li havia deixat temps enrere.
-Collons! -va exclamar. Mirant a la part de darrere, va veure que tampoc tenia paraigües.
Va tancar els ulls, exasperat. Sentia que començava a escampar-se-li el mal a la resta del cap. A fora, els brams de la tempesta semblaven amplificats sense control; va recordar una visita a casa del seu cunyat, el germà de la Pau. Els va ensenyar un equip de cinema a casa que s'havia ajustat ell mateix, de manera que l'altaveu de sub-greus rendia de forma desproporcionada respecte als altres components de l'equip. Ell fruïa amb aquell so profund, gutural i innecessari, però tant en Lluc com la seva dona es miraven entre ells cada cop que les finestres del saló trontollaven. No es deien res, però sabien què pensaven.
Aquella complicitat havia desaparegut feia temps.


B
En Lluc s'agenolla a terra i posa dos dits al coll de la Pau, buscant-li el pols. Està tan espantat que no pot aturar les llàgrimes que li brollen, generoses, dels ulls. No ha controlat la força del seu cop de puny, irat com estava amb els insults, les empentes i els cops de la seva dona. En aquests moments, tot sembla tan absurd i fora de lloc com una escultura clàssica enmig d'un camp de batalla. Gemega quan comprova que encara és viva. Dóna gràcies a qualsevol cosa, a Déu, fins i tot. Tota la meitat esquerra de la seva cara s'està tornant morada, pràcticament negra en alguns punts. L'odi ha sortit d'ell com una deflagració, inconcebible. Mai s'hauria cregut capaç d'un acte tan violent, encara menys cap a una dona. Cap a la seva dona. S'estira sobre ella, abraçant-la. Plora amb un desconsol gairebé de nadó. L'aixeca en braços de terra i se l'emporta a corre-cuita a l'hospital…

3
Un tro de sub-greus innecessaris va fer trontollar tota l'estructura del cotxe, no només els vidres. En Lluc va obrir els ulls, recordant que duia el paraigües al portaequipatge. Va intentar obrir la seva porta, però no va poder. Per una banda, el canell esquerre li va fallar, fent-li pensar que hi tenia alguna cosa més que un simple cop; també l'espatlla esquerra li va esclatar en un dolor blanc, de llamp rere els ulls. Per una altra banda, la porta del conductor havia quedat aixafada -es diria que fusionada amb la barraca de pedra- i no es podia obrir.
Va descordar-se el cinturó de seguretat amb certa dificultat i es va esmunyir com va poder fins el seient de l'acompanyant. Mirà enfora, per la finestra. La pluja i la nit eren dos obstacles insalvables. Sospirà. Què podia fer? Quedar-se allà fins que parés? Quant de temps podia passar? Es deia que la millor cosa que podia fer era quedar-se al cotxe, assegut al mateix lloc on la Pau havia passat aquell tràngol d'inconsciència des del saló de casa fins a urgències, oferint-li al Lluc la visió del seu pòmul ennegrit, de l'ull inflat.
El dolor augmentava. Tant el físic com aquell altre de més subtil, el que va venir després de l'ordre d'allunyament. Aquell penediment que no podia expressar-li a la Pau ni tan sols per telèfon, així eren les coses. Aquella solitud que l'havia empès a refugiar-se en la feina encara més que abans, a passar-se el dia entre projectes d'instal·lacions i cases en construcció o empantanegades al caos de les reformes integrals.
Si no hagués anat a veure aquella casa, ara no es trobaria en aquella situació, es va dir.
Un parell de llampecs van il·luminar fugaçment el camp on havia anat a parar. La carretera era un record vague, en direcció incerta. Els trons foren immediats, dos rugits que es perllongaren en la foscor. La pluja augmentà la seva intensitat.
En Lluc va notar que alguna cosa no anava bé al seu interior. A mida que la tensió de l'accident afluixava, el seu cos detectava nous punts de dolor, alguns d'ells interns. Ara, les costelles del costat esquerre li fiblaven la respiració, però detectava quelcom per sota d'aquell mal, a l'alçada dels ronyons. Havia de sortir del cotxe, trobar ajuda. Segurament necessitava ajuda mèdica.


C
Amb un cop de puny es pot matar una persona. Ho havia llegit un cop, no recordava on. Boxejadors que havien desviat l'envà nasal dels seus adversaris en direcció ascendent, incrustant-lo al cervell. Cops secs a les temples que causaven la mort immediata. Desafortunats impactes al clatell amb tràgiques conseqüències. El soroll que havia fet el rostre de la Pau en rebre l'escomesa del puny d'en Lluc havia estat tou, malastruc. Aquella força que no havia pogut controlar s'havia concentrat entre l'arc de la cella i la conca de l'ull, per sobre el pòmul. Un acte totalment involuntari que havia lamentat, fins i tot, dècimes de segon abans que el seu cop de puny fes diana a la cara de la Pau. Així ho explica a l'entrada d'urgències, com també explica que ella l'havia estat pegant a ell, tot i que la mirada irada de la sanitària li diu que l'importa una merda el que la dona li estigués fent, perquè ell és un home i, per tant, un maltractador en potència. Així se sent en Lluc, malg
rat que mai ho ha estat… fins avui. Es passa la mà per la cara, els dits per una insignificant esgarrapada fruit de les maniobres inofensives de la Pau. La sanitària l'informa que ha trucat a la policia, tal i com mana el protocol de l'hospital per a casos de maltractaments. En Lluc accepta la situació i espera l'arribada dels agents plorant, assegut i amb les mans a la cara…

4
Aquells dos llamps immensos havien il·luminat un volum de presència fantasmagòrica al bell mig de l'extensió de terreny on havia anat a parar. Semblava una casa i això significava aixopluc, potser primers auxilis, fins i tot; probablement, telèfon. No podia esperar que la pluja afluixés. Podia equivocar-se i que la casa estigués més lluny del que semblava, però una cosa era clara: mentre estigués al cotxe, l'hospital encara li quedaria més lluny.
Va fer un esforç per arribar al botó que obria el portaequipatge. Tot el costat esquerre li bullia en dolor. El canell començava a inflar-se. Va sentir el soroll del maleter en obrir-se i va fer un sospir alleujat. Agafant aire, conscient que acabaria xop de dalt a baix, va obrir la porta de l'acompanyant i va sortir a l'exterior, deixant-se engolir per la nit tempestuosa.
Només trepitjar el camp enfangat, la idea d'arribar fins aquella casa se li antullà estúpida. Els seus peus es van enfonsar fins els turmells a la massa pastosa i tova en que s'havia convertit el ferm. Va quedar xop immediatament. Els seus cabells començaren a regalimar aigua per la cara, la roba li quedà traspassada a l'instant, com si, en comptes d'haver sortit d'un cotxe a un camp, s'hagués llençat vestit a una piscina.
Degut al fang, li va costar un món caminar fins a la part de darrere del cotxe. Quan, per fi, va arribar, va llençar un crit desesperat que va ser absorbit per la vehemència sonora de la tempesta. Allà tampoc hi havia cap paraigües.
-Puta merda! Merda, collons! -bramà.
Es va dur la mà a les costelles i va obrir la boca per fer una alenada dolorosa d'aire. El mateix canell d'aquella mà li va petar de dolor.
Va aixecar el cap novament. Els cabells li queien per sobre les celles i despenjaven dolls d'aigua que rajaven com petites cascades. Va aclucar els ulls per localitzar la forma fosca de la casa. Havia d'arribar-hi, fos com fos.
Arrencà a caminar amb la dificultat i la lentitud d'un astronauta, desclavant els peus i tornant-los a clavar al fang tou, a vegades relliscós. De tant en tant es ficava de ple en algun bassal, gairebé fins els genolls. Va començar a sentir fred, a tremolar. La roba molla se li enganxava a la pell, desagradable.
S'acostava a la casa. Per sort, era fins i tot més a prop del que s'havia pensat. Però el mal, el fred i el cansament li estaven guanyant la partida. Va caure dins un bassal, empassant-se una bona quantitat d'aquella aigua bruta, i no va tenir forces de tornar-se a aixecar, almenys no al principi. Va torçar la cara cap a un costat per tal de no ofegar-se i va estossegar i escopir de forma compulsiva. Tenia la cara tan molla i enfangada que va suposar (més que saber) que, als seus sanglots, els acompanyaven llàgrimes.
Per uns segons va pensar que es mereixia allò. Pel que li havia fet a la Pau. Així s'havia de veure. I no ho pensava només per haver-la pegat. També era per l'engany, per haver-se embolicat amb la Gladys. Si no ho hagués fet, aquella discussió que havia acabat tan malament no s'hauria produït mai.
Ni tan sols havia sabut ser sincer amb la seva dona.


D
Passen més temps a la feina que a casa. Tant l'un com l'altra. Però hi ha una diferència: a la feina d'en Lluc ha entrat a treballar la Gladys, una comercial d'origen colombià que acompleix, amb escreix, el requisit de la bona presència que es demanava a l'anunci del diari. En Lluc es preguntarà, temps després, com dimoni havia anat, però el cas és que neix una atracció mútua gairebé des del moment en que els presenten. Una setmana després de conèixer-se, regiren sencera l'habitació d'un hotel en un encontre sexual tan apassionat com poc recomanable: tots dos estan casats. I tot i que s'estimen les seves respectives parelles, descobreixen en l'altri el mitjà per cobrir una necessitat que havia quedat descurada en els seus matrimonis. Repeteixen, i tornen a repetir, i es deixen anar cada cop que es troben, fins que la relació esdevé malaltissa i tots dos se senten bruts i indignes a casa, fins i tot entre ells mateixos. Se n'avergonyeixen. Finalment decideixen deixar-ho córrer, i la Gladys deixa la feina i desapareix. Però només desapareix físicament. La seva existència es fa colpidorament patent dies després d'haver marxat, quan en Lluc, per accident, crida el seu nom en comptes del de la Pau al llit, mentre fan l'amor. L'habitació està a les fosques i es fa un silenci sepulcral. En Lluc surt de la Pau i s'estira de costat, donant-li l'esquena. Ella es queda immòbil, en silenci, mirant, a través de la foscor, al sostre i sentint com les llàgrimes li cauen dels ulls fins els llençols. Cap dels dos diu una sola paraula. No dormen. L'endemà serà el pitjor dia de les seves vides…


5
En Lluc, tenint la sensació més estranya de la seva vida, fins i tot més estranya que la que va tenir temps després del judici amb la Pau, quan va veure per últim cop la Gladys, va aixecar-se tot ignorant el mal que l'assaltava en el seu esforç, va redreçar-se amb una dignitat marcial, va aixecar el cap, donant la cara a la tromba d'aigua i va cridar, barrejant al seu crit la impotència, el dolor, la ràbia i la determinació. Aquella sensació que l'acabava d'envair era semblant a l'odi, però no tenia un objectiu concret. Més que una sensació, semblava una fuita. Una fuita tòxica.
Va caminar a trontolls, com si estigués embriac, i va aconseguir abandonar els horts, travessant una part més ferma (però igual de castigada per la pluja) de terreny abans d'arribar al punt on creia que les forces l'abandonarien irremeiablement: el porxo d'entrada a la casa.
A mida que s'apropava, distingia millor les formes de la construcció. Era una masia de pedra de tres plantes totalment sumida en la foscor. No hi havia llum a cap de les finestres que podia veure, però això no significa que no hi hagi ningú, pensava per animar-se.
Quan va arribar al porxo, tremolava pres de vehements calfreds, i oferia una imatge lamentable, tot moll i enfangat de cap a peus, amb prou feines distingible el seu rostre sota una capa bruta i llefiscosa de llot. Només els seus ulls i les seves dents destacaven entre la brutícia, però dotaven aquella imatge d'un toc sinistre, com de crani d'ossada negra i mirada embogida.
Va prémer un polsador enorme que va trobar al marxapeu però no va sentir cap soroll a l'interior de la casa. Es va agafar al baldó de la porta amb la mà dreta, més per no caure que per fer-lo servir i va picar amb el peu contra la fusta per trucar, perquè donava per inútil la seva mà esquerra.
Encara que lluitava per fer-ho, sentia que no aguantaria la consciència gaire estona més. La feblesa li havia guanyat la lluita. Va tornar a perdre el coneixement moments abans que la porta de la casa s'obris.


E
Tot passa fastigosament ràpid. La Pau el denuncia, hi ha un judici, una separació, una ordre d'allunyament. Quinze anys convertits en sentències. I en una taca, en una d'indeleble. Un judici perdut per maltractaments i un penediment pregon aferrat al cor, el qual no es podrà treure mai de dins perquè qui ha d'escoltar les seves disculpes no vol fer-ho. Si no fos una part tan important a la promotora on treballa, probablement hauria perdut també la feina. Però allà, com que el noranta per cent del personal són homes, hi troba una solidaritat inesperada. Tots creuen la seva versió i el recolzen, encara que no tots comprenen la seva reacció durant aquella discussió fatídica. Fins i tot (però això no ho sap en Lluc), algun dels seus companys, i dels seus caps, acostumen a tenir la mà fluixa a casa seva. Les dues treballadores de l'empresa (eren tres abans que marxés la Gladys) no tornen a dirigir-li la paraula, ni tan sols volen escoltar la seva versió dels fets. Amb el temps, ambdues deixen la feina i les seves substitutes desconeixen l'afer, de manera que tot, aparentment, torna a la normalitat. Però en Lluc, a falta de poder disculpar-se amb la Pau, necessita descarregar aquells retrets que s'ha guardat per a la Gladys. En certa manera, encara que se sent totalment responsable de tot el que li ha passat, necessita veure la seva examant per desfogar-se, per culpar-la de la seva desgràcia i després tornar a anar-se'n al llit amb ella, amb aquell desfici malaltís amb el qual acabaven tots els seus encontres. La truca i la Gladys, tot i que reticent al principi, accepta veure'l. Ella és reticent perquè sap com acabarà aquella cita. Així i tot accepta perquè vol que hi hagi una cita que acabi com ho farà aquella. Però la Gladys desconeix, quan accepta, quin serà el final, en realitat, de la seva cita amb en Lluc…


6
Va despertar sota un sostre, amb una estufa de butà al davant, convertida en l'única font d'il·luminació de l'estança, deixant apart un parell d'espelmes titubejants sobre un moble proper.
Encara duia la roba mullada i sentia el fred instal·lat als seus ossos, cosa que el va fer pensar, novament, que no havia passat molta estona inconscient.
Va sentir un soroll procedent d'una altra habitació. Va aixecar el cap lentament i va mirar cap a la porta d'entrada d'aquella sala on es trobava. Va veure una claror vacil·lant al mateix lloc d'on procedien els sorolls. Va mirar al seu voltant i va distingir les formes fosques d'un menjador. Seia en un balancí, amb les cames tapades per una manta. Les seves sabates eren a terra, davant l'estufa com un parell de gats endormiscats.
Gràcies, gràcies, gràcies!, va encertar a pensar.
Va sentir passes i la claror que veia més enllà de la porta es va acostar. Un home va aparèixer. Duia a la mà dreta una mena de llanterna que simulava un fan
al i que il·luminava l'estança amb una claror blavosa força efectiva, tot i que freda. A la mà esquerra, portava un tassó fumejant que feia olor de brou.
-Prengui's això -va fer l'home, oferint-li el tassó.
En Lluc va obeir sense miraments, sense dedicar-li ni una paraula d'agraïment, però sense permetre's, tampoc, ni un moment de desconfiança. Es guardava l'agraïment (o la desconfiança) per després. Ara, necessitava aquell brou gairebé més que l'aire. Se'l va empassar pràcticament d'un glop, ignorant l'excessiva temperatura del líquid, que li cremava la gola. Es va omplir del gust del brou, de la seva escalfor reparadora.
-A poc a poc -va dir l'home-, o es cremarà l'esòfag, mestre.
-Gràcies -va dir en Lluc, escurant el tassó-. Ho he passat fatal, cregui'm.
-Don surt, vostè?
-He tingut un accident a la carretera. Un boig ha envaït el meu carril i m'ha fet sortir. No sé com m'ho he fet, però he acabat xocant amb una caseta enmig dels horts, allà… -va fer un gest vague amb el braç esquerre i immediatament va cridar de dolor.
-Ja he vist que estava fet pols.
-Podria fer servir el seu telèfon? Es tracta d'una emergència. Em penso que tinc alguns ossos trencats.
-No, ho sento -va fer el desconegut.
-Com?
-Em refereixo a que no tinc telèfon -va aclarir quan va veure l'expressió que es dibuixava al rostre brut d'en Lluc-. Veurà, no tinc telèfon mòbil, i el fix… no funciona.
-I què podem fer? Necessito anar al metge. Em podria portar a un hospital? -va demanar en Lluc, neguitós. A mida que el brou s'assentava al seu interior, proporcionant-li energia i revifant-lo, notava que les ferides també recuperaven la seva força.
-Miri, ho sento, no és que no el vulgui ajudar, però sortir amb la que està caient seria un suïcidi. No arribaríem a l'hospital cap dels dos, li ben prometo.
Un tro descomunal va sonar gairebé al mateix temps que un llampec il·luminava tota l'estança, fent ballar les ombres dels mobles i dels dos homes amb desgavellat ritme. El so de la pluja enfortint-se rabiosament semblava voler donar-li la raó a l'amo de la casa.
-Aleshores, què? -va fer en Lluc, com si supliqués una solució immediata que calmés el seu dolor.
-Miri, farem una cosa -va proposar l'home-: vostè necessita rentar-se, necessita roba neta i alguna cura. Jo li puc proporcionar tot això. Li prepararé el sofà per tal que pugui dormir i descansar aquesta nit. Demà al matí, quan hagi passat la tempesta, ja veurem.
-De veritat que li agraeixo -va fer en Lluc, impressionat per l'hospitalitat d'aquell home-… Però és que crec que tinc alguna cosa greu, i crec que necessitaria un metge.
-Ja li he dit que jo li puc proporcionar el que necessita, almenys aquesta nit -va somriure l'home-: sóc metge. Ja li he fet una ullada abans, mentre estava inconscient, i no té res trencat. Ara bé, té uns cops bastant dolorosos, a les costelles i al cap. Només hi ha una cosa que pot ser una mica més delicat i és això del canell. Segurament s'hagi fet una fissura a l'os. Però no s'amoïni. Dutxi's, canviïs de roba i després ho arreglarem, tot plegat.
En Lluc no podia creure's aquell cop de sort. Un metge enmig del no-res? No sabia si empassar-s'ho, però tampoc tenia motius per no fer-ho. De fet, necessitava creure-s'ho. En aquells moments, més que mai, necessitava que algú li digués que tot anava bé, que ell estava sencer i que la seva vida no s'havia enfonsat en un terreny més llotós que els horts on havia aterrat en sortir de la carretera.
L'home el va ajudar a aixecar-se del balancí i el va guiar, fanal en mà fins a una cambra de bany que hi havia al costat de la cuina enfonsada en tenebres.
-Per cert, em dic Blai -va fer l'home-. Blai Alès.
-Lluc Trepat -va dir en Lluc en un to sec provocat pel dolor, però intentant no sonar descortès.
-M'ha semblat que tenim talles semblants, així que suposo que la meva roba li anirà bé. Només lamento no poder oferir-li sabates, jo faig uns números més que vostè. Però per això li estic mirant d'eixugar les seves amb l'estufa.
-No passa res. Li agraeixo de tot cor la seva ajuda. No sé què m'hauria passat si no hagués trobat aquesta casa… si no l'hagués trobat a vostè…
-Tutegem-nos, si et sembla.
-D'acord -va fer en Lluc, esbossant un lleu somriure rere la màscara de fang sec.
-Et deixaré aquest llum -va dir en Blai Alès, tornant-li el somriure i aixecant el fanal-. Si necessites qualsevol cosa, m'ho dius. Pots fer servir la banyera, si ho prefereixes a la dutxa. Aquí tens una tovallola i roba neta.
En Lluc va anar seguint les indicacions del seu amfitrió amb el cap, tot mirant la banyera il·luminada pel blau fred del llum portàtil, el tovalloler de peu al seu costat, el tamboret amb uns pantalons, una samarreta i un jersei plegats pulcrament. Es sentia lluny de si mateix, com si no estigués vivint aquella escena, com si estigués presenciant el record d'una altra persona. Mirava en Blai Alès, les faccions quadrades i rotundes sota un cabell pentinat amb la clenxa al costat dret, potser gris o potser blanc, era impossible saber-ho amb aquella il·luminació; era un home de moviments pausats i veu serena, de la mateixa estatura que ell i d'una complexió semblant a la seva. Inspirava seguretat i calma. Justament dues de les coses que més necessitava.
Quan en Blai va abandonar la cambra de bany, en Lluc va tancar la porta i es va despullar lentament, amb dificultat, mentre s'omplia la banyera. Va deixar caure la roba a terra (fragments de fang es desprengueren i embrutaren les rajoles) i es va observar el cos. Alguns blaus al costellam i una marca vermella, del cinturó de seguretat, creuant-li l'estèrnum. Poca cosa més, almenys a nivell extern. Es resistia a creure el diagnòstic d'aquell suposat metge, al cap i a la fi qui patia el mal era ell, en Lluc. Però també era cert que començava a notar que alguns punts de dolor desapareixien i d'altres es concentraven, anant en augment. Concretant-se. El canell, el cap, les costelles. Bàsicament els punts que li havia assenyalat en Blai Alès.
Es va ficar a la banyera, deixant que l'aigua (de temperatura igual d'excessiva que el brou, però igual de reparadora) actués sobre ell com a calmant del cos i de la ment. Es relaxà gairebé a l'acte, fins i tot es va permetre exhalar un sospir de satisfacció.
Va submergir el cap uns segons, fent desaparèixer les restes de fang de la seva cara. Va tancar els ulls i es va dedicar a escoltar els rugits de la vehement tempesta, que ara semblava tan lluny com la seva última cita amb la Gladys…


F
Ha quedat amb la Gladys en un restaurant cèntric, al migdia. Potser és una manera d'insinuar que la intenció principal de la cita no és el sexe, però tots dos saben que és un subterfugi com qualsevol altre. Es troben. És una trobada freda, però es besen un sol cop a la galta, no dos, i s'oloren les pells mútuament, entre la barbeta i el coll. Immediatament tornen a sentir aquella atracció i es moren de ganes de besar-se les boques, però tots dos es reprimeixen de manera tàcita. Durant el dinar, en Lluc li explica què li ha passat amb la Pau. La Gladys s'esgarrifa, però per la mala fortuna que ha tingut en Lluc, no per l'acte que aquest va cometre. En Lluc oblida que la mentalitat d'alguns països a nivell familiar i de parella és diferent. La majoria de vegades per pitjor. Queda sorprès i fascinat per la comprensió que li mostra la Gladys. Reprimeix novament les ganes de demanar-li anar a un hotel, però ella no i ho proposa. Acaben al llit, un cop més, però la relació està buida de passió, no és com les altres vegades. En Lluc plora durant alguns moments de l'acte, sent la culpabilitat i la ràbia. A sobre d'ella, al seu interior, se sent indefens i indigne. Però la Gladys aconsegueix esborrar-li aquests sentiments amb una sola frase. Una frase que és una súplica al mateix temps. Un detonador. El mira i li diu que ella no l'hauria denunciat mai. I a continuació li demana que li pegui. En Lluc es bloqueja. Per uns instants, fins i tot deixa de respirar. Continua enfonsat al seu interior, amb una mà a cada costat de la seva cara, mirant-la als ulls vidriosos, es diria que negats en llàgrimes. Ella li abraça la cintura amb les cames, creuant un turmell per sobre l'altre i sospira. Els seus pits de pell bruna i mugrons marrons pugen i baixen, accelerats. I torna a demanar-li que la pegui, tot tancant els ulls. En Lluc es veu regirat des de dins per una sensació estranya, tan estranya que l'espanta. Aquesta sensació barreja alliberament amb excitació i al mateix temps l'escandalitza, perquè, en el fons, li agrada. Després d'uns instants de dubte, aixeca la mà dreta i obeeix la Gladys. I no ho fa amb timidesa. Li creua la cara amb una bufetada implacable. La Gladys crida, en un primer moment espantada, però després amb excitació. En Lluc nota aquesta excitació i s'encomana d'ella. Reprèn els moviments de la seva cintura, i els converteix en etzibades violentes, extàtiques. La Gladys gemega mentre dues enormes llàgrimes li cauen dels ulls tancats. Barreja els gemecs de plaer amb queixes breus, reprimides, quan les escomeses d'en Lluc son massa fortes. Ell nota que algunes d'aquestes escomeses fereixen la Gladys, però no pot aturar-les. No vol. Perquè ella tampoc ho vol. De sobte, ella torna a demanar-li que la pegui i en Lluc no dubta tant com el primer cop. Ara s'ha agenollat al matalàs i continua penetrant la seva amant amb la mateixa força, però amb els dos braços lliures. I els fa servir per colpejar-la, una vegada amb cada mà. Les embranzides son cada cop més ràpides i salvatges, i la Gladys comença a retorçar-se enmig d'un brutal orgasme. En Lluc nota que també hi arribarà, però, de cop i volta sent que alguna cosa esclata al seu interior. És gairebé com si li hagués aparegut una esquerda en algun punt dels seus instints i per ella s'estigués escapant un raig de violència incontrolada. Sense ni adonar-se'n, aferra el coll de la Gladys amb les dues mans i comença a fer pressió. Accelera el ritm
e dels seus malucs. Ara el so dels seus cossos xocant es fa obscè i desagradable. Ella ha deixat anar un crit ofegat però ja no és de plaer. En Lluc li mira els ulls i hi veu dibuixada una mirada aterrida. Ell continua prement el seu coll fins que esclata en un orgasme llarg i gairebé dolorós. Quan és conscient de la violència amb que ha tractat la Gladys, li deixa anar el coll i surt d'ella d'un salt, esglaiat. La Gladys s'ofega al llit, estossega i s'abraça el ventre, gemegant. En Lluc es porta una mà a la boca com si volgués reprimir un alarit. Es disculpa, demana mil vegades perdó la Gladys, però ella no li respon. Comença a vestir-se amb lentitud. Quan s'aixeca, en Lluc mira els llençols i hi veu una taca de sang. Es mira el penis, encara erecte, i allà també n'hi troba. La Gladys s'arregla els cabells, somiquejant. S'acaba de vestir i passa pel costat d'en Lluc sense dir ni una paraula. Entra a la cambra de bany, es renta la cara i es maquilla, posant especial cura a dissimular la vermellor de les bufetades. Sembla que estigui acostumada a aquell ritual. Abans d'abandonar l'habitació li posa una mà a l'espatlla i li diu: "tots ho porteu a dins, encara que us creieu diferents"…

7
En Lluc va obrir els ulls, negant-se a creure aquelles paraules de la Gladys. Havia estat l'últim cop que s'havien vist. D'allò feia sis mesos. Jo no sóc així, es deia obstinadament, però la veritat era que ja no ho sabia. Temps després d'aquella desagradable relació, havia acudit als serveis d'una prostituta. S'anunciava al diari com a submisa esclava. No entenia per què l'havia contractada, però ho havia fet. Tot d'una es va veure immers en una escena sòrdida que el repugnava, intentant maltractar aquella noia que havia anat a casa seva sense aconseguir ni una trista erecció. Desorientat, l'havia fet fora al cap de déu minuts, pagant-li l'hora sencera que havien acordat.
Va sacsejar el cap i es va aixecar per dutxar-se. Destapà la banyera, avergonyit per l'erecció que el record de l'últim encontre amb la Gladys (això sí i no aquella noia jove i submisa) li havia provocat i obrí les aixetes. Encara es va sentir pitjor quan es va adonar que es masturbava. Però ho va acabar. Ja no podia aturar-se.
Es va vestir amb la roba que li havia proporcionat en Blai. Deixant de banda la vergonya, es trobava físicament refet. Només li feien mal el canell i l'espatlla esquerres.
-Just a temps per sopar -va dir en Blai quan el va veure entrar al menjador, fanal en mà.
A la taula hi havia dos plats de sopa (repetitiu en el cas d'en Lluc, però no era el moment ni el lloc per posar-se primmirat) i una fusta amb embotits, un plat amb llesques de pa amb tomàquet, una ampolla de vi negre i dos gots buits.
-Té, pren-te això -li va oferir en Blai. Li ensenyava una pastilla blanca i un got d'aigua.
-Què és? -va demanar en Lluc.
-Anti-inflamatori. Ibuprofè. Suposo que t'anirà bé, tot i que no és gaire fort.
En Lluc va acceptar la pastilla i se la va prendre. Imaginava que no tenia res a témer, al cap i a la fi.
Van començar a menjar. La sopa era bona i reconfortava. De fons, la tempesta donava un toc sinistre a l'ambient, encaparrada a no afluixar.
-I què hi fa, un metge, al bell mig del no-res? -va fer en Lluc per trencar el silenci plujós.
-La casa és propietat de la meva família -va respondre en Blai Alès mentre servia el vi-. La meva dona i jo vam venir ara fa un temps per… bé, ella necessitava allunyar-se de la ciutat per motius de salut.
-Ah… -va fer en Lluc, que va tenir la percepció que aquella era una altra història trista. No volia continuar preguntant i va intentar buscar un tema alternatiu, potser explicar-li més en profunditat com havia anat l'accident, encara que ja no li quedés gaire cosa més per explicar.
-Finalment va morir -va dir en Blai, com si no hi hagués hagut cap pausa.
-Ho sento -va murmurar en Lluc-. Fa molt, d'això?
-No, no gaire -va dir en Blai, amb un to de veu més fosc.
Van menjar en silenci durant uns minuts. En Blai va beure dos gots de vi en aquell lapse. En Lluc amb prou feines havia fet un glop del seu.
-Duia el dimoni a dins, saps? -va deixar anar en Blai, de sobte.
Un calfred va recórrer l'esquena d'en Lluc. No va estar segur de què havia entès, així que va dir:
-Perdona, què has dit?
-Vam marxar de la ciutat perquè la meva dona duia el dimoni a dins. I vam venir aquí, lluny de tot, per poder-li treure.
-Ho… sento -va balbucejar en Lluc, atònit. Un llampec va il·luminar l'estança, oferint-li una visió macabra de l'aspecte del seu amfitrió. Menjava un tros de pernil rosat que li penjava a la boca mentre el mirava amb uns ulls petits i freds. Rere seu, recolzada a la paret, es va endevinar una escopeta de caça.
-S'havia quedat embarassada. Finalment -va dir en Blai, com si parlés sol-. Ens va costar un món aconseguir-ho. Ens havia costat tant que la meva dona havia acabat per desconfiar dels metges, de mi. Es va dedicar a anar a guaridors, a bruixots i mentiders. Però l'embaràs va coincidir amb aquestes visites, vés per on. Vam encertar. I ella va començar a tenir somnis, somnis horribles. Es va acabar convencent que un d'aquells desgraciats li havia inoculat alguna mena de maledicció. No cal dir que la meva dona s'havia trastornat.
-Jo… -va articular en Lluc. Al principi li havia semblat que el metge creia realment que la seva dona duia el dimoni a dins. Però va veure que parlava d'un trastorn, d'allò que pensava la seva dona que tenia.
-Vam venir aquí, a la casa de la família, per veure si, allunyant-se de tota aquella xusma, la meva dona es recuperava. Però va resultar que tenia…
-Què? -va preguntar en Lluc abans de poder evitar-ho.
Un cop al pis superior va precedir un gemec. Després hi va haver un crit lànguid. En Lluc s'esgarrifà de dalt a baix. Del gemec no n'estava segur, però el crit era el d'una dona. No hi havia dubte.
En Blai Alès va deixar de menjar i va mirar cap el sostre. Semblava sorprès i contrariat al mateix temps.
-Com pot ser? -va remugar.
-Com pot ser què? -va preguntar en Lluc. Sobtadament, aquella situació s'havia sortit dels paràmetres en els quals s'havia iniciat. Ara, en Lluc tenia la sensació que, en comptes d'haver-se aferrat a una fusta enmig del mar, després d'un naufragi, havia agafat pel llom alguna mena de monstre marí.
-No pot ser que s'hagi despertat, collons!
-Però qui?
-Ell… el dimoni.
-Tu estàs boig! -va exclamar en Lluc, tot aixecant-se de la cadira.
-Ella va morir… però, d'alguna manera, ell fa que encara es mogui, que es queixi… sí, potser sí que soc boig… ell et fa tornar boig.
En Lluc va fer una mirada fugaç a l'escopeta, una mirada que en Blai va detectar. Es va aixecar i la va agafar abans que en Lluc pogués reaccionar. La va aixecar, encanonant-lo.
-No, Lluc, ni ho intentis.
-Però tu sents què estàs dient? -va exclamar en Lluc. Sentia que tornava el mal de cap, un mal de cap horrible. Com que se li havia accelerat la respiració, també notava punxades a les costelles- Estàs parlant del dimoni? Escolta, no sé què li has fet a la teva dona, però estic segur que no té res a veure amb el dimoni…
-Potser tens raó -va acceptar en Blai, abaixant una mica l'arma-… no és el dimoni, sinó un dimoni. Ella tenia raó, saps? Suposo que algun d'aquells personatges que va visitar li devia fer el ritual que no tocava. I ara sóc jo qui fa rituals, rituals en els quals no creia per mantenir-lo a ratlla.
-Això que dius és impossible -va fer en Lluc, retrocedint amb les mans aixecades.
-Lluc, jo no sóc una mala persona. Creus que t'hauria ajudat si ho fos?
En Lluc no va dir res. Només pensava en el concepte de bona o mala persona. Ell pensava de sí mateix que no era mala persona, que també hauria ajudat en Blai en un cas semblant, però, tanmateix, pegava les dones. I no només això: havia descobert que trobava plaer en fer-ho. Una mena retorçada de plaer, però plaer al cap i a la fi.
-La teva dona no pot ser morta. Blai, acaba de cridar.
-T'he dit que no és ella! -bramà tot d'una en Blai.
-Mira, fem una cosa. Deixa'm pujar, ensenya'm que això que dius és veritat i tornarem al mateix punt que estàvem abans. Soparem, passarem la nit i demà em buscaré la vida per anar a l'hospital.
-No crec que sigui bona idea ara, Lluc -va dir en Blai en veu baixa, pensarós-. Jo no creia que aquesta nit fes sorolls. Feia dies que no donava senyals de vida. Fins i tot guardava l'esperança que s'hagués mort ell també. Així podria enterrar la Lídia d'una vegada per totes. Quan has trucat a la porta, jo tenia la intenció d'ajudar-te, suposava que no passaria res durant la nit, que podries descansar i que demà marxaries, tal com proposes. Però ara… si ara te'n vas, què faràs? A qui li explicaràs tot això? Quant de temps trigarà a aparèixer una parella dels mossos, fent preguntes? No, no puc deixar-te marxar, Lluc.
En Lluc va notar la gola seca. Un esclat de por el sacsejà per dins. Va fer un intent que li va semblar desesperat per posar-se al costat d'aquell home que, ara, ja no li semblava tan agradable ni l'inspirava cap mena de seguretat.
-Potser si m'ho demostres, si ho veig per mi mateix et cregui. Aleshores no avisaré ningú, t'ho prometo. Jo no sóc cap àngel, tampoc, Blai.
-Ah no? Per què? -va fer en Blai cordialment, com si no estigués apuntant una escopeta contra el seu interlocutor i no estiguessin parlant sobre l'existència d'un dimoni al pis de dalt.
En Lluc no sabia cap a on portava tot allò, però va acabar per dir-ho:
-Bé, jo… jo pego les dones. Vaig maltractar la meva. Em va denunciar i vaig perdre el judici, evidentment. I també… bé, no crec que es consideri violació, però… vaig fer mal també a la meva amant. Molt de mal.
-I ara penses que jo seria capaç de tenir la meva dona allà dalt, torturada, o alguna cosa per l'estil? -va preguntar en Blai. Al seu to de veu es marcava un profund i sobtat rebuig cap en Lluc-. No, jo no seria capaç de fer mal la meva dona. Jo l'e
stimo… l'estimava. Vaig intentar curar-la, Lluc. I ara només vull que aquella bèstia mori per poder enterrar-la. Tu no ho entendries mai, suposo.
-Suposo que no -va concedir en Lluc. El que fos per calmar en Blai. Va agafar-se a la cadira on havia estat sopant i es va col·locar darrere d'ella, com si pogués aturar les bales-. Però escolta'm, doncs. Si ets bona persona, tal com dius, aleshores també suposo que no ets cap assassí. No em vols matar, tu. Em vols ajudar. Jo necessito ajuda, Blai. I tu també. Mira, tu m'ajudes a mi i jo a tu. Sigui el que sigui el que vulguis fer amb el dimoni de dalt, jo t'ajudaré. Si ho faig, no podré anar a la policia, no?
-Ara si em creus? -va fer en Blai, escèptic- Què ràpid t'he convençut. Ho sento, Lluc, però no cola.
Es van fitar durant uns instants. La tempesta semblava haver arribat a una velocitat de creuer i rugia amb monotonia a l'exterior. Es van repetir el gemec i el crit al pis de dalt. En Lluc seguia observant en Blai quan es van reproduir aquelles queixes esgarrifoses. Va detectar que en Blai deixava de mirar-lo per alçar els ulls i aleshores s'ho va jugar tot a una carta.
Va aixecar la cadira i la va llençar contra en Blai, al mateix temps que s'abalançava sobre ell. La cadira va xocar contra l'escopeta i la va desviar just en el moment en que en Blai disparava. Un tro va sonar a l'interior de la casa just abans que un dels mobles del menjador saltés en mil bocins.
El factor sorpresa va ajudar en Lluc a reduir en Blai. El va fer caure a terra, propinant-li un fort cop de peu a les costelles. Pres d'aquella fúria que el menava quan es deixava dominar per la violència, en Lluc va trepitjar l'estómac d'en Blai. Sense pensar-ho ni un instant, va agafar l'escopeta (que havia caigut a terra), la va apuntar a les cames d'en Blai i va disparar.
L'alarit es va barrejar amb un nou crit al pis de dalt, amb els trons i els llampecs de fora. El tret havia destrossat les ròtules d'en Blai, li havia arrencat la cama dreta de genoll en avall.
En Lluc va llençar l'escopeta a terra, esglaiat. El seu rostre acabat de rentar tornava a estar tacat, aquest cop de sang. En Blai bramava de dolor, plorava i es queixava amb una veu pastosa, propera a la inconsciència.
-No saps què estàs fent -xisclava-, ets mort, Lluc! Et matarà! Em sents? Ets home mort!


8G
En Lluc es mou per inèrcia. Amés d'haver-se abandonat a aquella força que està fora del seu control, la situació l'ha superat. El fet d'haver sabut que al pis de dalt hi ha una dona indefensa, ha despertat en ell dos sentiments contraposats. La seva part racional li diu que el que vol és alliberar-la, ajudar-la, perquè així, potser, podrà redimir-se. No creu en aquelles absurdes històries que en Blai ha explicat. Simplement són elucubracions de la seva ment malaltissa. Segur que en Blai, en el fons, és un maleït sàdic que té la seva dona esclavitzada.
I és aquest pensament el que alimenta el segon sentiment, el de la dona indefensa i esclavitzada. Aquesta imatge alimenta el costat més fosc de la personalitat d'en Lluc, provocant en ell un desig brut que no pot reprimir.
Agafa el fanal i puja les escales com un somnàmbul, cridant la dona d'en Blai pel seu nom. Sent que en Blai encara crida, i plora, però cada cop d'una manera més vaga. Aviat perdrà el coneixement.
Sent el dolor del canell i de l'espatlla com una cosa llunyana. Ara només pot concentrar-se en la batalla que estan lliurant les seves dues facetes. Salvar la Lídia o assaltar-la. Caure, finalment, al pou o redimir-se.
Arriba al replà del segon pis i reprimeix una arcada. Allà fa una olor molt peculiar, i està totalment estancada. En Lluc no pensa en com n'és d'estranya, aquella olor, ni per què no l'ha notat quan pujava les escales. Camina com si travessés un núvol espès format pels gasos despresos per una multitud de cossos en descomposició. Creua un passadís llòbrec, ple de símbols pintats al terra i les parets. En Lluc no fa cas d'aquells símbols. No els entén, però tampoc li resulten estranys. Els ha vist en multitud de pel·lícules. "Maleït boig", remuga, mentre s'acosta a una porta ajustada al final del corredor.
L'obre d'una revolada, sense cerimònies. Quan entra a l'habitació amb el fanal a la mà, somriu, perquè troba la imatge que s'esperava. No se n'adona que allà la pudor és mil vegades més forta que al passadís. Només veu la dona en posició fetal, feta una troca al mig del llit. No veu la sang a les parets, ni als llençols, ni la que xopa la camisa de dormir d'aquella figura encongida. Només veu la cadena que li lliga el canell dret a la paret. Somriu i li posa una mà a l'espatlla esquerra. La sacseja i diu el seu nom. La gira i, aleshores, en Lluc torna en sí. Torna en sí i embogeix.
El rostre de la dona és el d'una mòmia. La pell té un color impossible de distingir a la claror del fanal, però la textura és tova, líquida. Semblant a la pell florida d'una taronja. Els ulls s'han assecat i no miren res, més aviat s'han convertit en dues conques buides. La boca s'obre, sense llavis, per deixar veure una llengua putrefacta. En Lluc retrocedeix, respirant amb dificultat. Cada alenada és una fiblada de dolor a les costelles. Un bri menys de raó. Continua mirant el cos de la dona morta, sense poder apartar la vista. A l'alçada del seu ventre hi troba un malson. La camisa de dormir és oberta, deixant al descobert una panxa inflada i oberta en canal que palpita de forma inconcebible. Del seu interior, esbojarradament connectat a un cordó umbilical impossible, en surt una bèstia repugnant. El cap és desproporcionat respecte al cos, com ho seria el d'un fetus poc desenvolupat. Té una protuberància enmig del front que no para de moure's, com si tingués una vida pròpia i independent de la del monstre. A la cara de la bèstia, uns ulls enormes i malèfics el miren, amb una ansietat horrible. La boca també és més gran del que seria lògic. Li creua el rostre sota un nas diminut i s'omple d'ullals que supuren una mena de saliva espessa. El cos és més el d'un animal que el d'un ésser mínimament humà. Però, potser, ni tan sols és això. Potser no és ni tan sols el cos d'un animal. Les seves quatre extremitats són llargues i flexibles, semblants a tentacles però acabades en sengles grapats de sis urpes. D'entre les cames li penja un estrany apèndix, bulbós i protuberant.
En Lluc xiscla, aterrit, davant la visió d'aquell ésser. S'adona que en Blai no mentia, però, així i tot, es veu incapaç de creure-s'ho. La criatura sembla estar enganxada al cadàver de la dona d'en Blai i en Lluc entén que no pot arribar a on és ell.
Sentint-se culpable novament per haver fet mal a qui no devia, surt de l'habitació i baixa al menjador, per tal de comprovar si en Blai encara està conscient. Però quan se li acosta, comprova que no només no ho està, sinó que el seu pols és molt feble. Té la pell lívida i amb prou feines respira. Al terra, un enorme doll de sang fa que en Lluc temi el pitjor. En Blai s'està dessagnant. "No, no et moris, ho sento!", li crida, però sap que, un cop més, ha anat massa enllà. Abraça el cos d'en Blai i comença a plorar, fins que ho escolta.
Escolta el crit rere seu. I després aquell gemec estrany i pervers. En Lluc es gira i s'aixeca d'un salt, amb un alarit congelat a la gola. Davant seu, el cadàver de la Lídia té la boca oberta i està llençant una sèrie de roncs inintel·ligibles. Aixeca els braços endavant i la imatge és tan semblant a la dels zombis de les pel·lícules dolentes que tantes vegades ha vist, que en Lluc no pot evitar comparar-la. Però aquella imatge és real, tan real que és aterridora. El cadàver camina cap a ell, roncant i estirant els braços i en Lluc retrocedeix fins que xoca amb una paret. Mira al seu voltant i es troba atrapat. El cadàver l'agafa pel coll i en Lluc s'esgarrifa amb el seu contacte, amb la seva pudor, que ara sí nota. Està tan aterrit que no troba les forces per enfrontar-s'hi.
Ara comença a notar la pressió al coll i un pensament li creua la ment al mateix temps que ho fa la certesa que morirà. És una pregunta, més que un pensament. Es pregunta si la Gladys es va sentir així mentre notava que ell l'escanyava. Se li salten les llàgrimes, unes llàgrimes de desconsol i penediment. I torna a pensar en la redempció. En que, potser, aquella és la seva redempció.
Les últimes coses que escolta són el gemec d'aquell ésser a l'alçada del ventre del cadàver i un tro que anuncia el final de la tempesta.
Les últimes coses que veu són el rostre putrefacte del cadàver ben a prop del seu, mirant-lo amb aquelles conques seques mentre l'estrangula i el dimoni obrint-se pas a través d'aquell ventre obert i inflat, oferint-li una cosa semblant a un somriure.
"Sembla que està deixant de ploure", és el seu últim pensament…