L'elefant rosa

Des de les altures, segura, altiva, el seu poble s'havia tornat petit de cop. Era cert que li havia costat una mica dominar aquella situació, i al principi fins i tot havia passat un poc de por... anar pel món a bots gegantins a sobre d'un gran elefant inflable no era gaire fàcil!

L'angunia del principi era comprensible, però ara se sentia indescriptiblement satisfeta. Les carreteres es tornaven poca cosa al seu pas, els vehicles més ràpids semblaven tortugues coixes vora seu. Sí, sabia que no era gaire normal viatjar dalt d'un elefant rosa. Al seu poble més d'un quedaria bocabadat, però a ella tant se li'n donava. S'imaginava que allò podia semblar fora del sentit comú, però tampoc es sentia estranyada. Per increïble que ara pugui semblar, el rodó elefant rosa no desencaixava en el seu esquema de coherència global que en teoria la societat ens ha creat a tots.

Més tard, intentant pensar objectivament, va deduir que allò no podia ser res més que la sublimació, la transformació material de les diferències que feia temps que notava entre ella i tots els qui l'envoltaven. De fet, mai va encaixar del tot en l'ambient del que venia i això no era nou. Sí, tenia lògica, l'estranyesa de tants anys havia culminat en aquell curiós fenomen.

Aquest cop, però, havia avançat: ni rastre de la sensació de ridícul que temps enrera la solia acompanyar, ben al contrari! Se sentia senyora de tot, impossible d'atrapar sobre del seu inusual mitjà. Podia controlar-lo, ara ja sí. Va visitar el mar, i fins i tot va ser capaç de fer una engrescada i fugaç visita a la seva mare (a qui feia molt que no veia) a la feina.

Pels carrers tenia la sensació que, en aquell mateix àmbit en que tants cops s'havia sentit jutjada i incompresa, tothom que la veia passar li dedicava un somriure de complicitat. Els edificis, els arbres, els carrers, les persones, els animals... fins i tot les pedres la saludaven amb amabilitat. Sabia que no l'entenien -qui havia dit que ho haguessin de fer?-, però se sentia respectada.

Amb aquesta sensació de pau va seguir el seu feliç camí horitzó enllà, sola, però acompanyada per antics complexos transformats en un divertit tros de plàstic que ara la feia volar per damunt de tothom, sense vacil·lar -ja n'havia tengut prou- ni un sol moment més...

Minuts més tard, quan el soroll del despertador la va fer obrir els ulls, va pensar immediatament en Freud i un somriure se li va dibuixar als llavis. Va donar les gràcies al seu inconscient per haver fet les paus amb ella mateixa, per haver-li regalat aquelles irracionalitats tan clarament racionals.