L'electricista al Fonoll.

Hi havia una vegada un electricista que va trobar una oferta de feina molt bona i se'n va anar al Fonoll, un poblat nudista allà per Tarragona. Però és clar, no tot va ser bufar i fer ampolles. Això que hi anava molt content. Mira, li deia a la seva dona, si em passo uns quants mesos al poblat, entre el que estalviï en menjar i dormir, ja me hauré tret un sobresou. A més, segur que cauran propines. A més, seguia dient, no caldrà que me'n vagi a la platja, perquè ja hi seré... No, no és que a l'electricista li agradés massa la platja, no; segurament per deformació professional li feia por allò de barrejar-se amb l'aigua, no fos cas que s'arrampés i arribessin les tempestes de llamps abans d'hora. El que més li cridava l'atenció, però, era tot el que estalviaria en roba. Pensa, seguia dient, en les rentadores, la planxa, les rebaixes... uff!, sí que estalviaré, sí. La dona el sentia i pensava: potser sí. Així doncs, un bon dia, el nostre heroi va agafar la capsa d'eines, les sandàlies, la goma elàstica per fer-se el monyo i el bitllet i cap allà se'n va anar, tot content i xiulant: "la cabra, la cabra, la p... ".
Però els problemes tot just començaven. Ah, sí! Perquè només arribar li van dir: senyor, això és un poblat nudista. I ell contestà: ja, no veu que porto el pito a l'aire? Sí, li respongueren, però i els mitjons?, i el drap al cap? Ah!
Ara sí que l'havíem ben fotuda! Si l'electricista aquell no podia dur mitjons ni el seu drap al cap, cagada pastoret. Es quedà una estona assegut a la porta rumiant rumiant. On em penjaré les eines? Perquè si li dic a aquest bon home que em vull posar una davantal amb butxaques, igual em diu que no pot ser. Sí que estalviaré roba, sí, però potser en farem un gra massa. Estava en aquests pensaments, quan aparegué el seu col·lega de penes, de nom Juan Manuel, que li diu:

-Però què hi fas aquí, tan estaquirot, Joseba? No t'amoïnis, home, que no n'hi ha per tant. Mira, jo tinc la solució: els mitjons són per no espatllar les sandàlies, oi que sí?
-Sí.
-Doncs on és el problema? Et treus les sandàlies i a córrer.
-Home! Córrer, córrer, el que es diu córrer...
-A veure, on penses anar, si es pot saber? Els electricistes ens hem de quedar quiets, no moure'ns massa.
-I si ens enxampem amb un cable?
-Aleshores, creu-me, els mitjons no et faran falta.
-Vinga, va, em deixo.
-I el drap del cap?
-Home! No voldràs que em tregui la cabellera, ara, tu!
-No, però amb aquest monyo tan mono que portes, no et cal drap.
-I si m'embruto?
-Però home, pensa-hi: ara estarem tot el dia entrant i sortint de la dutxa. Com que no ens haurem de despullar...

I sí, sí. Mira què fàcil va ser tot, a la fi. L'electricista estava content de treballar amb el seu amic i, a més, amb el pito tranquil. És que la seva dona li havia dit que igual s'hauria d'empalmar i penjar-hi les eines. A ell ja li va semblar una mica estrany, ja, però no va voler dir res per no semblar un ignorant. Un cop més el Juan Manuel li va donar la solució:

-Et penges el davantal a un costat i si el jefe ve per la dreta, te'l passes a l'esquerra i a l'inrevés.
-Ostres tu! Això sí que és una bona idea. Hi ha un problema, però...
-Quin?
-Doncs, i si ve el jefe i no el veig?
-Molt fàcil, mira: primer et poses a un cantó de la paret i després a l'altre. Així el jefe només podrà venir-te per un costat. Quan toqui fer el mig, em crides i vigilaré amb molt de gust.
-Tio! Ets la monda!
-Gràcies. Ja m'ho diu la meva mama.

D'aquesta manera es van arreglar les coses la mar de bé. Quan la feina més gran estigué enllestida, el Juan Manuel se'n tornà a Barcelona, que ja tenia vacances. El Joseba es quedà més temps al poblat naturista perquè sempre hi havia un nap o una col que s'espatllaven. Contràriament a la creença popular, el pèl dels turmells no li tornà a créixer, malgrat que ja no hi duia mitjons. Tampoc no es clavà totes les pedres del lloc, només unes quantes... i un parell de claus, però res d'important. La qüestió del pito ja era més delicada, però amb l'enginy del seu company i amic per penjar-se les eines, ja no li calgué usar-lo de barra. Tornant a la creença popular i a tot allò que diu dels pitos dels senyors quan estan rodejats de senyores nudistes, doncs no s'ha acabat d'aclarir massa bé.
Temps per l'avorriment, es veu que sí n'hi havia, perquè un dia el jefe va enxampar l'electricista assegut amb un grup de parroquians badallant a bo i millor. Aleshores el jefe, home de ment àmplia i nua (de prejudicis), decidí de buscar algú que expliqués històries. Immediatament el Joseba li digué que la seva dona era una contaire i llavors també ella anà cap el poblat. Amb tot el que van estalviar de roba, rentadores i planxa, van fer un viatge a la Xina, on els nens són mig nudistes perquè van amb el culet a l'aire. Tant els va agradar la idea que van decidir de tornar-se'n amb una nena. El jefe del Fonoll es va posar d'allò més content en veure que en altres llocs del món es practica el nudisme de manera natural.
I la història de l'electricista s'acaba aquí. Em sembla que poc temps després va deixar el Fonoll; he sentit a dir que ell i la família se'n tornaven a la Xina. Ara que hi penso, no sé si a viure-hi, a tornar la nena, a agafar-ne una altra o a implantar el nudisme també entre els adults. Penseu-hi una mica: si tots anéssim amb el cul a l'aire, no només estalviaríem en roba interior, sinó que mai la duríem bruta. Sigui com sigui, suposo que ja entendreu perquè he dit que la història de l'electricista al Fonoll s'acaba aquí. Vull dir, si ara ha canviat de lloc.... No voldreu que li faci un conte cada cop que canviï de casa!