Leda i els ànecs

Leda i el cigne segons Michelangelo


Collverds de bec daurat –Càstor i Pòl•lux–
es rabegen pel codolar de la llera, tranquils,
indiferents, enjogassats. La mare observa.
Just a la riba, Leda compta els nadons,
sorpresa i consirosa. No sap, no pot comprendre
per què els seus fills no són com ella.
Dona mortal, ben maridada, havia infantat
bessons en closca d’ou, com fan les aus.

Sovint s’extravia en cruïlles de dubtes.
Llavors, retorna en somnis a una tolla arrecerada,
instants després d’una delitosa unió conjugal.
Encara nota les pessigolles amistoses de l’aigua
sobre la seva pell pletòrica i nua. I entre els records
s’entrecreua sempre un batement d’ales desconegut,
voluptuós, alienant, irresistible. I un frec encisador,
com un bes de plomissol amunt i avall del seus pits.
I a l’entrecuix indolent, la flama delitosa del plaer.
Serà el seu home que, àvid encara d’amor,
l’ha posseïda amb l’ímpetu d’un poltre sense fre?
No ho sap. Només beslluma enmig del torbament
un cigne superb, encegador, talment un déu,
que, de cop sobte, es fon amb els calfreds.

Ai petitons, fruit del meu ventre! –Leda suplica.
De qui sou fills? Us veuré mai dempeus?
Júpiter, des del tron, calla i dissimula, fa el desentès,
mentre s’espolsa el borrissó de plomes que el delata.
Somriu com aquell qui és, capriciós, envanit i cofoi.
I, adesiara, observa el rabeig del riu
on xipollegen els novicis semidéus.