L'eco dels corbs

Assegut a la branca, balanceja les cames, nu i demacrat. Entre les mans, fermament sosté l'únic objecte que posseeix. Està avocat al seu propi interior, als seus pensaments i records.
Temps enrere, durant la seva època daurada va ser un heroi amb un secret que el feia poderós: la seva mirada era vida. Quan el seu camp visual escombrava un tros de terra, no passava gaire estona abans que la vida se'n proclamés la propietària indiscutible. Vivia en un castell d'ivori envoltat per vastos boscos i praderies. Una regió feliç, pròspera i fecunda circumdada per rius de mel. Tothom hi era benvingut, al seu jardí, si era prou noble per respectar tota l'essència d'aquell paradís.
I enmig de tanta pau i harmonia, va voler criar corbs per no fer un greuge a ningú. Va triar un arbre alt, mil·lenari, proper al seu castell, per poder oferir-los el millor que tenia. Li plaïa el contrast d'aquell negre lluent amb les fulles verdes i argentades del millor arbre que posseïa, i sobretot durant l'època de floració o quan els fruits ja eren madurs i es tornaven d'aquell roig intens. Va voler criar corbs, dèiem, i li van treure els ulls. No recorda com va ser, però un bon dia (o un mal dia) se li van llençar a sobre com fletxes ennegrides pel verí. Mai ha comprés quin en va ser el motiu, però el van deixar cec.
I tot el seu món se'n va anar en orris. Privat de la vista, tot es va sumir en la decadència inevitable. La seva mirada regava aquell indret i el mantenia fort i irreductible, i incomprensiblement s'havia acabat. I en aquella lamentable situació va perdre el seny, el nord, el judici, i va quedar reclòs per sempre en el seu pensament, sense poder defugir-la, presoner de la seva capacitat mental nafrada. Sense trobar la lògica de tot plegat es va enfilar a la branca més alta de l'arbre on la seva sort havia estat concebuda i als peus del qual la seva maledicció s'havia consumat.
Ara, assegut a la branca, balanceja les cames, coronant l'immens esquelet d'aquell arbre, antic símbol del seu poder. Perquè ja tot al seu voltant són esquelets: esquelets d'éssers que sense el seu suport havien caigut innecessàriament, esquelets d'arbres morts i secs, l'esquelet del seu castell...
I s'obsessiona amb el record del so del batec de les ales dels corbs quan s'enlairaven deixant-lo estirat a terra, amb les restes dels seus ulls encara al bec. I cada cop que l'eco de les passes o les veus d'un explorador encuriosit ressona entre les parets de les ruïnes de la seva antiga residència, dispara intuïtivament l'escopeta que prem contra el seu pit contra les finestres del palau, sense veure res, fins que l'única cosa que sent és l'eco d'un cadàver picant contra el terra de les seves estàncies. Ja ha caçat l'eco, i només roman el silenci.

1 abril 2006