L'ebenista.

Un relat de: Carles Ferran

Nascut entre encenalls, taulons i fressa de màquines, la mort de la mare al part el va deixar a cura del seu pare, ebenista, que de ben petit el familiaritzà amb els enformadors, el ribot, la serra i demés estris de fuster.
Quan als vint anys va quedar orfe va deixar de fabricar mobles, acomiadant els dos treballadors que tenien. En la intimitat del taller, a la planta baixa d’una casa de dos pisos, va començar a bastir joguines de fusta, potser per compensar l’absència d’infantesa: Cuines de fusta massissa, cavalls amb rodes, cases de nines, amb detalls primorosament cisellats, marqueteria... Els comerciants es mostraven remisos:
- Això no es vendrà, surt massa car- li deien.
- És per a gent “de possibles”-, responia. - Li deixo en dipòsit, si no ho ven li retiro i en pau.
La sòlida bellesa de les joguines aviat va cridar l’atenció de les senyores benestants, posant-se de moda. Les comandes creixien, però ell seguia bastint-los artesanalment, i l’escassetat n’augmentava la demanda i el preu exponencialment.
Soliu, mai es concedí un capritx o una pausa. Un cop al mes passava a cobrar pels diferents comerços, i desava els diners en una caixa de fusta dissimulada rere una falsa paret de difícil accés per a qui no en conegués el mecanisme. Tenia un desig que aviat es feu obsessió: retirar-se a gaudir d’una jubilació anticipada. Vendria la casa i el taller i en compraria una altre vora del mar, millor al sud, pel clima. Cada nit contava quant li faltava.
Anava a l’agència immobiliària quan va caure fulminat al carrer. Una feridura massiva el deixà immòbil, sense capacitat de parla, de comprensió ni d’escriptura. Ningú no el va identificar, no era el seu barri, i el van ingressar en una residència a càrrec de la beneficència. La seva absència no va estranyar, tothom que el coneixia sabia la seva intenció de retirar-se.
Anys després van enderrocar la casa, en perill d’esfondrament. Entre la runa cridaven l’atenció milers de petits fragments de bitllets menjats per les rates.


Comentaris

  • Quina putada!![Ofensiu]
    Annalls | 24-01-2013

    A vegades la vida es així de guapa, massa sovint!!! Aquest noi guardava els diners per una molt bona causa, no es el cas del que reté per retenir i que no sap viure...potser si que s'ho hages agafat amb un xic més de calma i viure més el dia, però tenia una il·lusió clara i bona.
    Anna

  • Compte amb els ratolins![Ofensiu]
    rautortor | 18-01-2013


    Una història plena de naturalitat i no gens inversemblant. En llegir-la he recordat algunes anècdotes de la vida real. Des de l’àvia que guardava els diners a la calaixera fins al pagès incrèdul amb el progrés que ho guardava sota les rajoles. En el primer dels casos, molts dels bitllets ja havien caducat; i en el segon, no van ser els ratolins sinó el lleixiu de fregar el terra i la humitat els que els van malmetre.

    Anècdotes a part, la trama es desenvolupa dins un àmbit aparentment habitual i sense cap indici preocupant de cara al final. A destacar l’ambientació de la història i el desenvolupament de la vida del protagonista, la seva reserva i parsimònia, l’acceptació estoica dels esdeveniments, la determinació davant el seu projecte de vida, els plans de futur... i, sobretot, la conformitat absoluta amb la seva solitud. Gasiu d’afecte, tal volta, perquè també ho fou el seu pare devers ell –per compensar l’absència d’infantesa–, no per això, desesperava d’un futur aparentment tranquil i folgat.

    Avar? Jo no el jutjaria com a tal, tot i que l’avarícia es manifesta de moltes maneres, ofereix moltes facetes segons qui la jutja.

    Evidentment, l’actitud del jove ebenista xoca frontalment amb la filosofia actual de consumir i comprar més enllà de les pròpies possibilitats. Pel que sembla passava amb el justet per sobreviure –avar!– i no gastava més enllà del necessari –estalviador!–, però la vida és imprevisible i, sovint, injusta i burleta. Per això, els clàssics ens llegaren el millor dels consells: carpe diem sense oblidar la moderació.

    Així i tot, compte amb els ratolins, viuen sempre a l’aguait i no perdonen ni la fibra òptica –ajuntament de Terol, de fa pocs dies; és broma. Amb tot, no desentona el fet que les rates siguin les hereves legítimes de qui visqué envoltat d’elles sense adonar-se’n i gairebé com elles.

    Un bon relat, Carles.

    Raül

  • Felicitats, Carles !!![Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 03-01-2013 | Valoració: 10


    Enhorabona per la selecció!

  • Ostres!![Ofensiu]
    Materile | 03-01-2013 | Valoració: 10

    Amb aquest relat toques la fibra de fins i tot un "avar". És un relat ple de realisme, de patiment, barreja de sentiments . Un relat preciós: dur i tendre. El descrius amb tota la duresa, però al mateix temps molt dolçament, com l'aigua d'un rierol que segueix el seu curs fins al final.

    Felicitats, Carles!, un relat molt ben "relatat" . No et dic res més perquè em repetiria, ja ho han dit els companys.

    Bon Any i bons relats!!

    Materile

  • Enhorabona!!![Ofensiu]

    Benvolgut/uda relataire:

    Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d'autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio "Pecats capitals (7+1)" i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

    És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria d'aquest mes, i per tal d'avançar feina, t'agrairíem que ens fessis arribar l'autorització perquè sigui inclòs al recull.

    Només cal que ens enviïs per correu electrònic, a l'adreça(associacio.relataires@gmail.com), el text que adjuntem al final d'aquest comentari amb l'assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ PECATS CAPITALS, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

    Cordialment,

    Comissió Concursos

    TEXT AUTORITZACIÓ

    En/na .........................................................................................................
    amb DNI. número ......................................................................................
    i nick relataire ............................................................................................
    AUTORITZA a l'Associació de Relataires en Català (ARC) a incloure el microrelat ...................................................................................................
    seleccionat del mes de ..............................................................................,
    del qual és autor/a, en el recull de microrelats "Pecats capitals (7+1)" que s'editarà a finals de 2013 mitjançant una plataforma digital de publicació. Així mateix també atorgo el meu consentiment per incloure qualsevol altre microrelat seleccionat al llarg de la present convocatòria i del qual jo en sigui l'autor/a i a difondre el seu contingut (en part o totalitat) pels mitjans habituals de l'ARC.

    Data .......................................

  • Perdò, ha saltat,[Ofensiu]
    allan lee | 28-12-2012

    deia, cobejats, resulten nímies deixalles, trastos i porqueria. Ens has retratat, en resum, un personatge que desperta commiseració. Perquè podem entendre el camí que l'ha dut a viure i morir tant sol.
    No acostumo comentar dues vegades el mateix relat: però no el vaig copsar en tota la seva brillantor el primer cop de llegir-lo, i volia que ho sabessis.

    Una abraçada

    a

  • L'he tornat a llegir més vegades.[Ofensiu]
    allan lee | 28-12-2012

    Em va "sobtar" un comentarista que diu que aquest teu personatge no és un avar, sinó una formigueta, un home com molts, l'única "culpa" del qual és que està sol, no sap mirar enllà, ningú li ha ensenyat cap joia. I és curiós que te tota la raó. Jo me'l vaig llegir d'una tirada, amb les lletres "avarícia" voltant-me pel cap. I tu has retratat un "garrepa", però no un monstre. Més que vici, en l'ebenista li és solitud, aquest amuntegar diners. Un no saber què fer del temps present, somiant en un demà que, ja ho sabem, és inexistent. Aquest home no fa repulsió ni rebuig. El que provoca és tristesa i certa compassió: perquè és orfe, perquè el pare només li ensenyà a treballar. Perquè tots coneixem aquest tipus de persona. La seva soledat el fa vívid i feble als nostres ulls. Has retratat l'arrel, possiblement, de una de les mancances, digues-li malaltia, digues-li aïllament, d'aquesta mania d'amuntegar "coses"; en aquest cas, són diners. Però la solitud, que és la gran protagonista d'aquesta història, també és la causa d'altres comportaments similars i per desgràcia cada cop més estesos: l'"arca de Noé", o "salvadors" d'animals, o el síndrome de Diògenes, on els objectes cobdiciats

  • Maneres de fer i ser[Ofensiu]
    Mena Guiga | 28-12-2012

    Un personatge més amb trets d'un comportament que hi ha persones que han triat, trien i segurament triaran.
    Malalatís? No ho crec. Un no saber anar més enllà. Un ja tenir el temps ocupat, ocupant-lo. Treballant i no parar gaire. I si agrada, benvingut aquest temps així consumit.
    Un home senzill i sol. Una quotidianitat. Un projecte.
    I, com a tants, projecte enrunat (com, al final del relat, l'habitacle de l'home).


    Fa sentir pena, tristesa, fa veure colors grisos i olorar flocs de fusta, fa voler dir-li a aquell home que faci un 'kit-kat' (m'arrapo a l'anunci) i que visqui el que voldria, que mai se sap si després es podrà. (i també em fa pensar en qui té hipoteques escanyaires que creu que en haver-les liquidat -en una colla d'anys- 'viurà'. Trobo que això és ser justet. I no me n'excloc pas!)

    I una darrera referència, Carles. Hi ha un relat, 'El retir', dins el llibre UN LLORO PER AL VICARI I ALTRES HISTÒRIES, de Gerald Durrell, que toca aquest tema. I que si mai llegeixes ja m'ho sabràs dir (ei, que no et poso pas deures!)

    "Vaig arribar a la conclusió que el retir era una cosa que calia prendre's una mica cada dia, com un tònic, perquè un no sap mai què li espera en tombar la cantonada".

    Mena (i bon 013!!!!)

  • Garrepa?[Ofensiu]
    Jordi Baucells | 18-12-2012

    Jo no se on hi veieu que l'home sigui un garrepa. Per a mi es un treballador formigueta que estalvia tant com pot per jubilar-se el mes aviat possible i anar a gaudir del mar i el bon clima. Parla de comprar una altra casa, no de viure com un miserable, que seria mes propi d'un garrepa. Ell preten gaudir el mes aviat possible del fruit d'anys de fer bona feina. El que passa es que la vida es cruel i, de vegades nomes et dona temps de treballar i no pas de gaudir. Carpe diem! (demà qui sap?)
    Felicitats Carles. M'ha agradat forçe.

  • Gràcies...[Ofensiu]
    paraulesbuides | 18-12-2012

    Carles pel teu comentari,
    espero que les meves paraules s'omplin de mica en mica

    Una abraçada

  • El meu pare,[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 17-12-2012

    que era un "manetes " també havia fet una rèplica exacta dels mobles de casa, per a la casa de nines de les meves germanes grans. Jo era molt petita quan va morir i amb prou fèines recordo haver vist alguna cadireta.

    He trobat el teu relat trist, molt trist. Quina pena no poder gaudir de tantes coses meravelloses que podia haver fet. Una d'elles : el plaer de donar.

    No saps com m'agradà poder comunicar-me amb tu directament , sense l'ordinador pel mig. Un vertader honor, mestre.
    Una abraçada, Carles i molt bones festes !

  • Trist en la forma i dolç en el fons, molt bell relat Carles[Ofensiu]
    bardissa | 16-12-2012 | Valoració: 10

    He llegit molts relats teus en forma de poesia que sovint entenc però mai goso comentar-te doncs em costa molt aquest gènere.
    Aquest relat en prosa m'ha agradat tant que tot i ser tristíssim m'ha deixat un regust molt dolç, perquè el teu ebenista és creatiu -crea bellesa amb les seves mans sense importar-li el negoci que en fa-, i el teu ebenista és creador de la seva vida -ell decideix el que i el com ho vol fer-.
    Si no ha arribat a temps al seu destí vora el mar no té la més mínima importància doncs ell ja l'estava sentint des que va decidir que un dia hi aniria a viure.
    Jo seria una paternalista de pa sucat amb oli si menystingués el valor d'una vida per com es veu aquesta des de fora ;-)

    Salut,
    bar.

  • MAGNÍFIC![Ofensiu]
    Núria Niubó | 15-12-2012 | Valoració: 10


    Preciós, impactant i trist, molt trist.

    La solitud no és bona, però tu ens mostres un cas que de ben segur podria ser real. Una persona mancada d’afecte que no ha aprés res més que treballar i fer diners. Però hi ha un bri d’esperança, en el relat, que emociona, la il•lusió d’una vida millor, de veure i viure la grandiositat del mar. I també una bona lliçó, no esperem el demà, visquem dignament gaudint dels nostre esforç.

    El final se’m representa com un curtmetratge, i per ser tan dur és encara més autèntic.
    Un relat MAGNÍFIC!
    Una abraçada plena d’il•lusió i bons desitjos

    Núria


  • Felicitats, ... com sempre[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 14-12-2012 | Valoració: 10

    A part de felicitar-te pel relat en sí que m'ha agradat molt, també felicitar-te per la magnífica foto que acompanya el relat de la Núria. Celebro que dos amics meus "treballin" junts per la mateixa causa literària. Ah! i Bona Nadal, si no ens veiem abans,

  • Quins avars!![Ofensiu]
    bloodymaruja | 13-12-2012

    M'ha agradat molt el relat de l'ebenista garrepa, i m'ha fet recordar una de les primeres joguines que recordo em portaren els reis. Una taula i dues cadires a la mida de les nines ,igualetes a les de veritat que havia fet un veí ebenista.
    Vaig a lleir el garrepa podrit de l'Allan , que avui començo a tenir temps. Abraçada!

  • Aaaaaaahhhhgggg!!!![Ofensiu]
    allan lee | 13-12-2012

    a trossets!! Entre la runa i tota la polssamenta de parets i bigues!!! I menjat per les rates!!
    Realment, els ho fem passar però que mooolt malament als nostres pobres garrepes, eh?

    M'agrada molt, Carles. I encara més que "competim" en un concurs tan creatiu. Una abraçada

    a

  • ostres carles ![Ofensiu]
    joandemataro | 13-12-2012 | Valoració: 10

    missatge rebut, vaig ara mateix a treure els bitllets de la rajola i aquest nadal me'ls peto tots !!

    un relat per a reflexionar sens dubte i ben escrit, com és costum en tu

    una abraçada i fins dissabte !
    joan

  • Bitllets de fusta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-12-2012 | Valoració: 10

    Dur, relat bellament dur, fantàstic per a dibuixar l'avarícia. Només d'imaginar-me la realitat de l'ebenista a la residència de beneficiència se'm posen els pèls de punta, pensant el que volia fer i el que realment està fent. Un relat colpidor Carles. Una forta abraçada!

    Aleix

  • Només...[Ofensiu]
    rnbonet | 13-12-2012

    ..dos mots admiratius:

    REDELL! HÒSTIA!

    I m'he quedat sense paraules.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Ferran

34 Relats

393 Comentaris

40423 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida


Podeu saber més de mi a option=com_content&view=article&id=52&Itemid=222>Carles Ferran


Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.