L'àvia Filippa i la trobada amb els milicians (2a. Part)

L'àvia Filippa i la trobada amb els milicians (2a. Part)


El cor li bategava a cent per hora i les cames li tremolaven, a dures penes aguantaven el seu cos. Sabia que en Jacint de 6 anys era a dormir perquè havia dinat molt be aquell "cocido" que ella li sabia preparar amorosament.
Restava palplantada davant la porta de la casa quan la camioneta va aturar-se en sec i l'home que feia de copilot va abaixar-se del vehicle i dirigint-se a ella li va dir:
-Ei, dona, oi que podem agafar aigua d'aquest pou que tens i que fa tan bona pinta?
Ella va contestar amb un sí a penes perceptible però que reafirmà amb un moviment de cap. Tots van abaixar-se de la camioneta; eren sis homes armats amb fusells i vestits de negre amb un mocador vermell al coll. Afortunadament entre ells va reconèixer a en Lluís, el seu cunyat que feia 3 anys que s'havia casat amb la seva germana Màxima. Aquesta coneixença li va fer sentir-se segura i va respirar profundament.
En Lluís, dirigint-se cap a ella la va saludar i va explicar les noves notícies que sabia sobre en Valentí al front:
-El front cap a l'Ebre ha estat una carnisseria i molts homes són ferits i morts. Sembla que en Valentí ha estat de sort i ara resta a l'Hospital de Tarragona; ell no hi era a l'Ebre, però quan s'apropaven cap a Tarragona una bala li ha estellat una costella. Quan es refaci és possible que li envien a casa.
La Filippa experimentà un neguit que no podía dissimular; a més ara acabava de prendre una decissió que difícilment li podien treure del cap i en Lluís ho va captar:
-No t'amoïnis dona que en Valentí és fort i es refarà. Nosaltres ara marxem cap a Madrid, i allà tinc camarades que em poden donar noves notícies sobre Tarragona; tot just demà marxa un comboi cap a València i d'allà van cap a Barcelona passant per Tarragona… sabem que volen portar les obres del Museu del Prado per fer-les sortir per la frontera cap a França.
-Per què heu vingut fins aquí, fent tanta volta, si aquest camí no us condueix de passada fins a Madird ?
L'home que havia fet de conductor, va resultar que es deia Josep i li va contestar amb amabilitat:
-Venim de San Pablo de los Montes, de l'església on hem requisat totes les imatges religioses que hem trobat; de passada recollim les que trobem per les cases, i en Lluís ens ha informat que a casa teva tens un gran quadre amb un Crist. Ens l'hauries de donar, muller, no et farem res si ho fas de bona voluntat…això de la religió és una droga i un cáncer que cal extirpar de la població; els capellans i les imatges religioses no tenen cabuda en la nova societat que construirem quan s'acabi aquesta guerra. Aquests quadres aniran molt be a la nostra foguera del sopar d'aquesta nit.
A la Filippa se li va canviar el semblant… no se sentía com a cap heroïna per salvar imatges i el seu Crist de Medinaceli havia estat el racó que recollia les seves oracions i peticions de protecció durant tot aquest temps que en Valentí hi era al front. Malgrat tot, va considerar que ara tenia altres prioritats i que calia aconseguir que la portessin a Madrid i allà anar-se'n amb el comboi que marxava cap a València i després fer cap direcció Tarragona. Ho tenia ja decidit i res no podría fer-la canviar d'idea. Així que decidí donar el seu Crist voluntàriament per tal que servís de teia al foc de la nit.
Van accedir a dur-los fins a Madrid, a ella i el nen (en Jacint) i al "hatillo" que ella duia a l'esquena amb les exigües pertinences que en dos minuts va improvisar. Tots pujaren a la camionteta i el quadre anava donant tombs per entre els peus dels quatre homes que restaven al costat de la Filippa i el nen que no entenia que passava.
Quan la camioneta va encendre el motor, la Filippa va començar a resar un parenostre silenciosament. Pregava protecció i tanmateix demanava perdó per haver-los entregat l'imatge del seu Crist.
Aquell dia, ella, sense ser conscient de les aventures que l'esperaven en el atzarós viatge que tan impulsivament havia programat, va fer una promesa al seu Crist: quan tot allò s'acabés, quan en Valentí fos a casa sa i estalvi… ella aniría de pergrinació a peu a la capella del Crist de Medinaceli.
Ho prometia silenciosament mentre ara resava un parenostre.

Romy Ros
Vic, juliol, 2010