L'avi

Un relat de: sotalmar

L'avi mai ha estat malalt.
L'ay del cor se'l fa passar amb una aspirina.
El primer "bon dia" al cel. El segon cap a la cuina.
L'àvia sempre entre els fogons, revifant el foc a terra,
pa amb tomàquet de sucar i una botifarra negra.
Ni petons ni raspallades, ni paraules mal enteses,
sols s'entenen amb mirades fins i tot estan d'esquena.

L'avi al alba, com el gall, ja es remulla amb fred les galtes,
passa el dia traginant entre l'hort, porcs i les vaques.
L'acompanya el seu bastó, i un ramell de farigola,
que mastega amb quatre dents que li queden a la boca.
I torna brut de verd i terra, espardenyes enfangades
i al cistell de la ma esquerra, ceba tendra i pastanagues.

El seu fill, que ja no els truca, els néts no vénen d'acampada,
el carro vell que es troba a l'era ja no roda amb la quitxalla.
Qui dia passa any empeny, i cada dia costa massa,
hi ha molta terra i només ell, el seu bastó i les seves ganes.

A fora el món va tan de pressa, no hi ha temps per escoltar,
ni veure al cel per la finestra, ni la terra remenar.
L'avi sap de trons i guerres, de fugides i mal dades,
de dormir baix la figuera i arribades a trenc d'alba.
L'avi sap cançons perdudes, sap histories i rondalles
però no hi ha ningú present, vora al foc, per escoltar-les.

L'avi avui no s'aixeca't. El gall ja acabat la cantada.
A fora es veu un sol rogenc i l'herba es troba glaçada.
Els núvols es pinten de dol, llàgrimes besen la terra,
la masia esta dormida i el bastó encara l'espera.

Fill del home que ja es mort.
La trucada maleïda, una mare fossa en plors
que demana la partida.
El fill retorna amb el dolor de les hores esvaïdes,
sa infantesa trobarà quan ell torni a la masia.
El camí que no es amable no l'hi treu el pes del pit.
Veu tot el treball del pare, sense ajuda ni neguit.

I recorda les trucades : " vine fill, has de venir,
que la tanca esta trencada i el bestiar no es pot reunir"
Sempre excuses i reunions.
"Ara marxo de vacances" "No teniu calefacció"
"Potser venim per la pasqua, i si no, fins per any nou".
Quant de mal fan les paraules..., quan no es poden repetir,
i enrera no van les passes, res no es pot ja corregir.
Son les pedres envellides les que el miren de reüll,
i els forats de la teulada els qui criden : "qui ets tu ?"!!

Ara el plor ja no l'hi aguanta, quan s'acaba de adonar
que se mare era la vella amb qui s'acaba de creuar.
I amb un fil de veu la crida. El dolor el torna a ofegar.
I compren que encara viva, es morta de soledat.

Comentaris

  • tendre i emotiu[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-07-2008

    tens bona fusta, i l'estil es precipita com una escletxa de llum entrant pel balcó. La feina ho fa tot, cal treballar, no sols possar paraules boniques i lligades, però sent el primer, i no savent-ne jo gaire de poemes, està molt bé perquè me l'he llegit tot, i a mi em costen els poemes com el teu. Però repeteixo, cal treballar, no defallir mai, i mirar el sol de cara, però amb els ulls ben protegits, que cap llop espanti el teu camí, i amb el temps, no facis com aquest que no reconeix l'avia, recorda els teus començaments i mira endevant.

    Per ajuda, es útil utilitzar un bon corrector a l'ordinador, i un diccionari sempre a la taula.
    Tens alguna errada que amb observació la pots evitar, i si las veig jo, que encara en faig també...

    Una abraçada.

    Ferran

  • quant[Ofensiu]
    pereneri | 29-05-2008 | Valoració: 9

    de sentiment (de realitat viscuda!) hi ha en aquest poema. No llegeixo gairebé mai poemes, perquè sovint no els entenc, però aquest l'he entès i hi he gaudit (i he plorat una mica).

    Pobra àvia, que soleta.

    I quin mal fan les paraules quan ja no es poden dir.

l´Autor

Foto de perfil de sotalmar

sotalmar

1 Relats

3 Comentaris

615 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:

Últims relats de l'autor