L'avi Pere

Avui fa molt fred. El cel ha estat tot el dia amenaçant pluja i al tombar la tarda, ha caigut un fort xàfec d'aigua gelada que ha sigut neu als pics de les muntanyes que m'envolten.
Al matí ja es veia venir. Es per això que abans de baixar al poble he omplert el llenyer fins a dalt de troncs; hi he posat sobretot les restes de la última tala de avets que són troncs molt gruixuts i cremen bé. A la llar de foc he preparat una base de llenya prima i seca, al seu entorn, com si fes una cabana, uns troncs una mica mes gruixuts, però secs, dels que vàrem tallar l'any anterior i a cada costat un tió ben gruixut d'avet.
Al poble he anat a comprar pa, carn i vi ja que demà pujaran els meus amics de Barcelona per fer una costellada. Un cop acabades les compres, m'he trobat amb l'avi Pere amb qui he comentat algunes coses abans de tornar. Crec que es el mes gran del poble. Fa 15 anys quant vaig comprar la casa, va se ell qui em va donar les claus. La casa havia sigut del seu germà, l'hereu de can Jan, que havia mort sense fills i en aquell moment l'hi pertanyia a ell, però, retirat al poble, no la podia mantenir, de manera que va decidir vendre-se-la, no sense recança, a algun pixapins dels que darrerament abundaven per el poble sobretot els caps de setmana.
Al començar a viure-hi a la casa m'evitava i , quant no ho aconseguia, sols ens creuaven una curta salutació. Va ser al cap de un any que va canviar radicalment la nostra relació; Un bon dia l'hi vaig demanar si podia pujar amb mi a la muntanya, ja que li volia preguntar algunes coses de la casa. Ell va accedir per cortesia però de mala gana.
Al arribar a l'era va veure que tot restava igual que quant ho havia venut: els coberts i les cors dels porcs mig caiguts, fins hi tot els carros i les eines estaven abandonades per l'era. La herba creixia per tot arreu i només es notava la presencia humana per un gran clot que hi havia en un racó mig ple de runa.
Però quina sorpresa que va tenir al entrar a la casa; Es va trobar que durant tot l'any m'havia dedicat a restaurar-la: Les parets estaven repicades, arrebossades de nou i pintades. Es podien veure les pedres dels arcs de portes i finestres que lluïen amb tot el seu antic esplendor, les bigues també havien estat netejades i envernissades tal com les portes i tots els mobles originals.
El vaig portar a les antigues quadres i es va quedar bocabadat al descobrir en un racó les joguines de quant era petit, fins hi tot va reconèixer el bressol i unes cadires en les que s'asseia de petit a la vora del foc. En un altre costat hi havia una munió d'objectes vells posats amb molta cura però desordenats.
- Mira Pere - li vaig dir - tot això que veus son trastos que he trobat a les golfes mentre les netejava, tenen molt valor com antiguitats i ara em vindrien molt be els diners que n'aconseguiria, però no tan sols no les vendré, si no que les penso restaurar quant pugui i exposar-les en aquesta sala, junt amb les eines que resten a l'era. T'ho imagines Pere? Que bonic pot quedar...; però et necessito per que m'expliquis de que servien algunes de aquestes eines i també per que m'ajudis a trobar teules velles ja que vull restaurar els coberts de l'era de manera que quedin com estava abans i he utilitzat pràcticament totes les que quedaven, en arreglar la teulada de la casa. M'ajudaràs?
- Es clar que si! -va contestar sense poder treure la vista de totes aquelles coses que ni s'imaginava que encara estiguessin allà.
Va aixecar el cap, em va fitar directament als ulls amb una mirada brillant i em va preguntar:
-Quant comencem?
-La setmana que ve - li vaig respondre - quan vingui al poble en parlarem.
Varem fer un bon berenar de pa amb tomàquet i fuet regat amb vi i el vaig tornar al poble amb el cotxe quant ja era ben fosc.
.............................................................

Quina va ser la meva sorpresa al mati següent quant em vaig llevar! L'avi Pere ja estava a la porta de la casa per dir me tot entusiasmat que la nit anterior havia parlat amb el seu veí " En Jaume" i que li donava permís per agafar totes les teules que necessités de la seva masia ara enrunada.
De seguida vaig entendre que el permís li havia donat a "Ell", però no vaig dir res al respecte, i el vaig convidar a que mi portés. Vàrem omplir el 4x4 de teules i un cop guardades en un racó de l'era, el vaig convidar a dinar.
Mentre estàvem dinant es va treure de les butxaques unes petites trampes per caçar ocells de quant era petit i em va explicar com s'utilitzaven i, una mica tímidament em va preguntar si les volia per el "museu". Les vaig acceptar encantat i el vaig tornar al poble quant ja era casi fosc.
A partir d'aquell dia, l'avi va repetir les seves visites cada mati. Es passava el dia explicant-me coses mentre mirava com anava arreglant la teulada dels coberts. Un cop acabada la restauració vaig netejar l'era, vaig guardar els carros i les eines grosses i finalment vaig tapar el clot amb la runa que havia fet amb l'obra. Ara sols quedava restaurar la paret que envoltava la finca i la propietat lluiria com en els seus millors temps. Això em va costar 2 mesos.
A partir d'aquest moment ens vàrem dedicar exclusivament al museu. Primer apartarem totes les coses que tenia a les quadres i a la bodega, netejarem les estances i, en un racó amb molta llum vàrem posar una taula vella i, aquí em va ajudar molt l'avi, començarem pesa a pesa a netejar-les, classificar-les i col·locar-les en el lloc corresponent junt amb una descripció completa del objecte.
No passava un dia sense que en Pere no vingués amb un objecte nou: una clau de una porta vella, una màquina de omplir cartutxos, uns didals vells, copes de vidre... Aquell dia portava unes fotografies velles de la seva família i me les va ensenyar, explicant-me amb detall qui era cada protagonista. Un cop vistes, se'm va ocorre que quedarien molt bé a les parets del museu i li vaig demanar si en podia fer unes copies explicant-li el perquè. Em va contestar que era millor que em quedés els originals per el museu ja que considerava que era el seu lloc. Jo, emocionat, les vaig agafar i li vaig donar unes claus de la sala perquè pogués entrar sempre que volgués i fins i tot portar els seus amics sols avisant-me prèviament. Cal dir que vaig passar moltes estones agradables veien o millor dit , espiant amb quin entusiasme ensenyava el "seu" museu als amics.
Vaig fer emmarcar totes les fotos i les vaig repartir per les parets de la estança sense que en Pere hi fos. Quant va venir al dia següent se les va mirar totes atentament i em va dir que en faltava una. Era un retrat d'ell quant tenia uns 50 anys.
Tenia raó, aquell retrat en el que es podia admirar el rostre de un home fort, endurit per les hores passades treballant sota les inclemències del temps i amb uns ulls que reflectien determinació, el vaig fer engrandir, restaurar i emmarcar amb un rètol que deia "L'avi Pere". Llavors l'havia penjat en el lloc d'honor del menjador: sobre la llar de foc.
Li volia explicar perquè el penjava allí: Perquè sempre seria la seva casa, per agraïment, perquè em faria companyia, perquè era el meu millor amic... Però no vaig dir res. Quant el va veure, es va posar a tremolar i per primera i última vegada, el vaig veure plorar.
Jo, emocionat no vaig dir res.
...................................................................

Mai he oblidat aquell moment i cada cop que hi ha una festa a casa i brindo amb els amics o parents, aixeco la meva vista cap el quadre i acosto la copa. Sabeu, em sembla que el retrat em somriu.