L'Avi matern

Un relat de: Epicuri

L'Avi Matern.


Recordava perfectament el dia de la seva mort. O al menys era el que ell es creia. Tenia 7 anys.

- Sobre tot no se t'acudeixi explicar cap acudit.

Va ser l'única vegada del día que els seus pares se li van adreçar.

La casa pairal de la seva mare bullia de moviment. L'avia els cinc tiets, quatre amb els seus consorts. Els tres germans del finit, dos capellans i el metge. Els mossos i les minyones així com diversos parents amics i coneguts. Omplien el casalot.

El cos era al llit, amb el nas trempat vers el sostre.

- Puc tocar-lo...

- "Agoiti" Mare, el que diu aquest vailet...diu si el pot tocar...

A en qui, a en Jaume?... prou...que el toqui...

Estava fred. No hem va fer més impressió que palpar una figura de cera.

Recordava els mals de panxa que li produïa sentir parlar de L'Avi Jaume.

Hui...era un bon jan, un melancòlic....

Menspreu. Un cagadubtes, un calçasses... Es va casar amb una pubilla rica i orf, molt més jove que ell.

Varen fer els capítols nupcials que ella tenia tretze anys. Tot i així ella se'l havia acabat cruspint... i com!.

Ric, malaguanyat, senyoràs de camp.

Per contra, la Mare se l'estimava molt. Gairebé d'amagat. Guardava moltes poesies que ell li havia fet. Tenia una lletra maca i polida. Feia dibuixos.

La relació dels avis havia estat turmentosa. Ell l'havia intentat dominar tant com havia pogut: poc i maldestrament. Ella l'odiava. S'havia revoltat de seguida. S'havia tornat amb rancúnia i malícia.

La mare li va dir una vegada que ella s'havia proposat que el seu matrimoni seria una bassa d'oli. Es sometreria de bon grat al seu marit.

Li va ser fàcil. L'Avia era un llop amb pell de llop i l'havia torturat tant com havia pogut. Als quinze anys va caure sota les urpes d'un xicot de casa bona de vint- i quatre.
Anys.
- Ets una nena malcriada, la teva mare es un escànd.l. Sor ne tens que jo t'educaré. Si hem creus, i segueixes les meves ordres, faré de tu una mestressa de casa com cal...

Va sortir de les brases per a caure en el foc.

Va ser un rapte. El primer pas era destruir el efecte i la veneració pel seu pare.

Per això Jacint Albó Dins la ferotge competència del seus set germans va ser un petit i mut testimoni de l'escarni i la destrucció d'un home sensible, cultivat i molt capacitat per les arts i les ciències; que li havia tramés a través de la seva estimada filla, el gen de la depressió. Gen que sembla ser que no desenvolupa la encara incompresa malaltia, si l'entorn no ho afavoreix.

Ara, als quaranta- vuit anys se'n adonava que havia sortit al seu avi matern. iIque tots els seus valor havien estat maxacats, menystinguts i marginat com els de qualsevol àneclleig. Era l'anti ell mateix. Havía sobreviscut I li restava molta feina per fer. Començant per rescatar el seu Avi matern de la foguera inquisitorial.

Comentaris

  • LES CASES PAIRALS[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 30-07-2007 | Valoració: 8

    UN MON D'INTRE D'UN ALTRE MON. ALLÀ HI HAVIA INCOMPRENSIÓ, VENERACIÓ, INTERESOS, MOLTA POR, MOLT RESPECTA PEL PATRIARCA, SI LLEGEIXES EL MEU RELAT "LA LOLA DE CAN GASPARÓ" UNA MIQUETA LLARC... PERÒ EXPLICA MOLT BÉ LA VIDA RURAL DE FINALS DEL SEGLE 19 I PRINCIPIS DEL 20. M'HA AGRADAT FORÇA COM DESCRIUS L'AVI! HE TINGUT MOLT DE GUST EN LLEGIR-TE. ENDAVANT!!!

l´Autor

Foto de perfil de Epicuri

Epicuri

1124 Relats

836 Comentaris

428588 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Ho deien els Azteques: Hola, Soc Tú.

Em re-escric a mida que em llegeixes.

Els antics filòsofs Grecs, feien reunions a on es parlava amb els ulls embenats, per tal de que cap prejudici visual interferís en el seu discurs.

Estimat Idomeneus:
T'escric aquesta carta en un bon i feliç dia per mi que també es l'últim de la meva vida ja que he patit una dolorosa incapacitat de pixar, també una forta disenteria per la qual cosa res no es pot afegir a la virulència dels meus patiments. Però la alegria de la meva ment , fruit de la contemplació i pràctica de la meva filosofia supera totes aquestes afliccions. Et demano que tinguis cura de la canalla de Mendrotorus en justa correspondecia a la savia devoció d'un home jove vers la meva persona i la meva filosofia.
Epicur.

El 17 de Juliol cel.lebro, amb molta joia l'any de bona vida a Relats en Català.

Sorprés i content de la vidilla que m'has donat.

La foto li dec a la tremenda menjada de coco que em va provocar un enllaç del Jeremias Soler. Aquest:
http://www.youtube.com/watch?v=oGKm6_-BmRE

Desde llavors he estat obsessionat per trobar la foto del l'univers més petit que he pogut: Es la foto de presentació, feta amb un microscòpic electrónic. Es un àtom d'or.

Es més difícil observar el micro Univers que el macro univers. Però això es tot un altre Quantum.

Un bon sentit de la vida i aquest univers, definit per un físic eminent, com a insensat, es ser el més feliç possible.
O al menys no fer mal.

La veritat ens fa lliures. I la finestra es l'amor .

La vida es un acudit: No importa tant la seva llargada. El que importa es que tingui gràcia.

M'habria agradat escriure un tractat de filosòfia, únicament amb acudits, però m'ha faltat sentit de l'humor.
Wittgestein.

O la lluna que s'afina
al pasar carena enllà
es quan dormo
que hi veig clar
prés d'una dolça metzina.

J.V. FOIX.

Omple el got i beute'l ara.
Sense presa
sense temps.

Jaume Sisa.

Jo, l'ànima de la prada
que es deleix en florir
i ser dallada.

Joan Maragall.

Mercès per llegir
estim en molt
la vostra companyia.

markonomistes@hotmail.com