L'aventura

Quan la porta de la habitació va obrir-se de cop i va entrar el germà bessó de l'Schreck vaig saber que aquell seria un mal dia.

Estàvem tant enfeinats que no havia sentit el soroll de claus en el pany ni les passes per l'escala. De fet, quan ella va començar a cridar "ah, ah, ah!!!" i a retorçar-se com un cuc vaig creure que li venia i vaig arremetre amb més ganes. Ella vinga empentar amunt amb el culet i jo pensant "ostia, quin polvo!, quan va xisclar quelcom així com ahmeuahmahrit. Vaig aturar-me glaçat, llavors va obrir-se la porta.

-Tu, bagassa! Filla d'una meretriu de Delfos! Concubina de mirmidons!

No sé que va espantar-me més, si el discurs que acabava de deixar anar l'Schreck, que, per cert, no vaig entendre gens, o veure com l'hi anava canviant el color de la cara de verd poma àcida a vermell carreta gama titanlux.

Vaig fer un bot per sortir del llit, però durant el tràfec les cames s'havien entortolligat amb els llençols i vaig caure rodó al terra amb la mala fortuna de ficar l'ocellet dins del cubata que havia deixat feia una estona. El pes del cos va fer que el got llarg és trenqués en mil bocins i se'm clavessin a la tija que, fins aquell moment, s'havia mantingut ben ferma. Vaig començar a sagnar i a xisclar com un garrí al barrejar-se la sang amb el rom. Mai hagués dit que un Negrita pogués coure tant.

Mentre tant, l'Schreck anava d'una banda a l'altra de la habitació rebotant pel terra cadira, llum, la porta de l'armari, que no sé com havia tret de les frontisses, la roba d'ella, la meva, tot barrejat fent una pila.

-Foc! Foc! Cremaràs en l'avern, barjaula!!- cridava l'Schreck.

Vaig aconseguir desfer-me dels llençols i posar-me dret. Ella s'estava abraçada al coixí i em senyalava amb un dit tot dient:

-És culpa d'ell! És culpa d'ell! No em matis! Arrenca-li els ous, però no em matis!.

Ostia, quina mala pua! No ho hagués dit mai, amb aquella cara d'angelet.

Vaig corre cap a la porta, però l'Schreck va ficar-se pel mig. Vaig donar mitja volta i vaig saltar damunt del llit. La mala pua va començar a picar-me amb el coixí mentre el marit s'enfilava al matalàs d'aigua braman:

-Us faré xixina a tots dos!.

Vaig tornar a caure per culpa de les oscil·lacions, però aquesta vegada la porta era lliure i vaig arrossegar-me cap allà com vaig poder. Estàvem en un setè pis sense ascensor, però si espavilava no m'atraparia. Vaig llençar-me escales avall. Amb una darrera ullada vaig veure'ls a tots dos asseguts damunt del llit, pixant-se de riure.
Les portes dels veïns començaven a obrir-se i tot de caps encuriosits treien el nas. Ja no podia aturar-me. Enrere quedava la cartera amb les nòmines en efectiu de l'empresa, el rolex i la roba. L'únic que m'enduia d'aquella aventura era el pardalet sagnant i els mitjons que, malauradament, tenien tomàquet.