L'AUTOSTOPISTA

Avui l'he tornat a veure. Venia caminant des de Tàrrega i tinc por que potser avui li tocarà anar caminant fins a Guissona, perquè quan l'he vista estava gairebé a mig camí i encara no l'havia parat cap cotxe. Podria no haver de fer autostop i agafar un autobús, pensar en que pogués agafar un taxi, seria pura ironia, perquè segurament que ni tan sols tenia diners per l'autobús, però per anar sense diners pel món, més li valdria no sortir de casa . Podria haver girat i portar-la amb el meu cotxe fins al seu poble, però ella s'ho buscava, no hauria de sortir tan a l'aventura, encara que molts conductors ja la coneixen i poder un o altre la pararà.
Jo la vaig parar un dia que anava direcció a Lleida. La vaig trobar a l'entrada de la autovia i començava a ploure. Jo anava sola al cotxe i ella anava cap a Mollerussa. Ja la havia vista altres vagades per la carretera, però mai fins aquell dia, m'havia aturat a recollir-la ni havia tingut oportunitat de parlar amb ella.
No anava gaire ben arreglada, ni semblava altrament atractiva, encara que tampoc es pot dir que tingués un aspecte desagradable, però en seguida que va pujar al cotxe amb va semblar que alguna cosa en ella no era normal.
Vaig saber que vivia a Guissona amb la seva mare vídua, que era separada i amb les seves mateixes paraules: "Gràcies a Deu no tinc fills!"
Em va preguntar l'edat, i va resultar que havíem nascut totes dues al mateix any, de fet només ens portàvem un mes, i amb aquesta coincidència generacional, em va voler fer còmplice de la seva problemàtica.
Anava a Mollerussa cada dos dies, sempre en autostop. Em va explicar que anava a buscar un medicament que a Guissona no trobava o no li volien vendre, però jo de seguida vaig sospitar que anava a buscar alguna droga, i no vaig dir-li res, per que no sentís que la posava en evidència. Em va explicar que aquest medicament li era vital per seguir la seva vida amb normalitat, que sense ell no podia dormir i patia grans atacs d'ansietat.
Vaig estar temptada de preguntar-li quina era la seva dolència, de què es tractava la seva enfermetat, però no ho vaig fer, si li vaig preguntar. en canvi, si no tenia por de pujar al primer cotxe que li parés sense saber mai l'honestitat, o la falta d'ella, del conductor o conductora que s'oferia a acompanyar-la en el seu viatge duran una estona.
Ella em va contestar que mai i havia pasta res, que no tenia cap por per que creia en la honradessa de les persones. Jo li vaig parlar de les noticies sobre abusos sexuals i a vegades inclós de crims comesos sobre persones que havien recollit a la carretera. Però era clar que no tenia por, ella se sentia com protegida per una cuirassa o potser un àngel, al qual jo no podia veure, que l'apartava de gent malvada i sense escrúpols. Potser la droga que anava a buscar, era la causant de la seva arrogant seguretat, en fron del perill a que s'exposava, cada dos dies, per fer el viatge de Guissona a Mollerussa en autostop amb total inconsciència.
A l'altura de Mollerussa vaig sortir de l'autovia i vaig parar el cotxe.
Abans de baixar, ella em va preguntar si creia en Deu, però no li vaig respondre. Em va parlar d'un llibre que havia llegit feia anys, d'un filòsof alemany anomenat Nietzsche. Que el llibre es titulava "Així parlà Zaratustra", i que dençà de la seva lectura, havia perdut completament la son. Jo tenia que fer encàrrecs a Lleida, i no estava ni per teologies ni per filosofies, i ens varem acomiadar.
Fa tres setmanes, quan vaig estar a la biblioteca pública de la meva ciutat, vaig tenir entre les mans, una traducció catalana d'aquell llibre, i vaig estar temptada d'endur-me'l per fer una segona lectura, però em va fer por que em fes perdre també la son, i hi vaig renunciar.
I ara estic a casa, i penso en aquella dona, caminat per la carretera i debatin-se sobre l'existència o la no existència de Deu, sobre el sentit del superhome, caminat i fent-se preguntes. I sento que hi ha més concidències entre ella i jo, que no només l'edat.
La diferència és que ella surt a l'aventura a peu i jo hi surto amb cotxe, però la gran diferència, és que ella s'alegra de no tenir fills i jo m'alegro, i molt, de tenir-los.