L'autora que signava llibres aliens

El camí que va portar a l'autora, primer, a signar llibres aliens i, després, a la més completa i devastadora autodestrucció, va ser tan capritxós com sorprenentment fàcil de recórrer. Per ser justos amb ella, però, hauríem de començar aclarint que la nostra dissortada protagonista no va signar sempre obres alienes; si no que va arribar a això del lladronici de mots d'una manera accidental. De fet, la seva carrera literària va començar d'una manera ben ortodoxa, quan, a un pam de la trentena, va sentir allò que els cursis en dirien La Crida de les Lletres (així, en majúscules i lletra gòtica) i es va abraonar a la creació literària amb la dedicació d'un monjo cistercenc. Al començament, els seus relats rarament sortien del calaix i quan ho feien era per caure en les benèvoles mans de familiars i amics, que invariablement els dedicaven lloances del tipus "m'ha agradat molt" o "ho fas molt bé, nena". Atès el feedback (així, en anglès i cursiva) rebut, l'autora es va decidir aviat a divulgar la seva obra al gran públic. Contra tota lògica, va aconseguir que una petita editorial li publiqués un parell de novel·les que van passar totalment (i injustament) desapercebudes pel públic en general i la crítica en particular. Però això no la va desanimar gens, ans al contrari: l'única veritat era que tenia nivell per publicar. L'èxit, si sabia ser constant, arribaria tard o d'hora...

L'autora va començar a caminar la senda de la seva perdició el dia en què, casualment, el seu veler virtual va fer port en una web de nom suggerent: relatsencatalà.com. Aquell era un paradís pels lletraferits com ella. Un espai on poder publicar l'obra pròpia i gaudir i valorar l'aliena en un ambient de sana companyonia i comprensió mútua. Ben aviat es va convertir en una dels factòtums de la web, tant per la seva indiscutible habilitat per crear, com, i molt especialment, per la seva inusual capacitat per jutjar l'obra dels altres i la seva generositat a l'hora de fer-ho (vaja, que es passava el dia comentant relats, com si no tingués res més a fer).

Quan una editorial tan diminuta com agosarada va voler publicar un recull amb els millors contes de la web, l'autora va optar conscientment per no presentar-se a la selecció. Malgrat tot, es va involucrar en el projecte com la que més i, d'alguna manera, va sentir que aquell modest però aparent volum de cobertes blanques i pàgines desbordants d'imaginació era tan seu com dels que sí havien aconseguit col·locar-hi un relat. Potser per això mateix, el dia de la presentació del llibre li va fer fins i tot gràcia quan una adolescent se li va acostar i li va demanar amb timidesa.

-Me'l signes, si us plau?
-No... Vull dir que no hi tinc cap conte al llibre, jo - Va replicar l'autora amb el seu millor somriure.
-Però tu escrius, oi?
-Sí.
-Doncs signa-me´l igualment.

Divertida, va acceptar la petició i va estampar una ocurrent dedicatòria a l'exemplar que li oferia aquella fan tan incondicional. Per la seva sorpresa, la petició es va repetir i, un parell d'hores més tard, quan a la sala ja només quedaven els atrafegats representants de l'editorial, recuperant copes de xampany buides de llocs inversemblants i tornant els mobles a lloc, ella havia signat mitja dotzena de llibres en els quals no hi havia ni una sola paraula sortida del seu teclat.

Mentre tornava a casa, embriagada encara per aquella eufòria contagiosa que s'havia viscut a l'Ateneu, l'autora va haver de reconèixer a contracor que li havia encantat això de firmar llibres. No és que no n'hagués signat de propis, no. Però ara feia temps que no dedicava cap exemplar i aquella mitja dotzena de signatures havien estat per a ella el que una esnifada de coca per un addicte en desintoxicació: fatals.

Així, un parell de dies més tard, l'autora va començar a lliscar per la pendent del desastre. Mentre sucava el croissant en un cafè amb llet fumejant al bar de la cantonada, va fullejar sense pressa les pàgines de cultura d'un diari i va descobrir que aquell vespre hi havia una altra presentació en una cèntrica llibreria. Tot mirant de no tacar-se la roba amb el cafè que regalimava de la banya del croissant, va decidir que hi aniria.

Li va resultar molt més difícil que el primer cop, però la sort -o la desgràcia- van voler que ella i la veritable autora s'assemblessin bastant i tinguessin un gust similar a l'hora de vestir. En la confusió posterior als parlaments, se les va enginyar per signar un parell d'exemplars a dos lectors desprevinguts. I encara n'hauria pogut dedicar algun més, però li va semblar que el marit de l'autora se la mirava amb una barreja d'indecisió i mosqueig i va decidir que ja n'hi havia prou per aquella tarda. Quan va sortir a la fresca del carrer, per les seves venes l'adrenalina hi corria a més velocitat que l'Alonso per la recta de tribuna de Montmeló. Llavors, mentre tornava a casa i se sentia més viva que en cap altre moment de la seva existència, va tenir l'íntim convenciment que ja no podria parar.

En els mesos posteriors, l'autora va convertir en art l'execrable costum de signar les obres d'altri. Aprofitant la seva destresa en l'ús de l'Excel, es va crear una base de dades a l'ordinador de casa on introduïa totes les presentacions de llibres previstes per aquell mes, començant així la sistematització que la conduiria al seu trist final. Es va dedicar, també, a buscar fotografies i informació biogràfica dels veritables autors, per tal de poder fer-se passar per ells amb més facilitat. Allò se li donava tan bé que en un parell d'ocasions fins i tot va arribar a disfressar-se d'home per signar exemplars d'autors masculins. Irònicament, tota aquella feinada la va obligar a abandonar la seva pròpia obra (una novel·la que tenia a mitges i que, entre nosaltres, era el millor que havia escrit fins llavors). Però ho va fer de bon grat. Mai l'escriptura no li havia proporcionat la mateixa satisfacció que trobava en la seva nova activitat. I, a més, s'ha de reconèixer que si s'haguessin convocat concursos de dedicatòries de llibre, l'autora els hauria guanyat tots sense despentinar-se, tal era la seva mestria a l'hora de signar exemplars, fos quin fos el seu contingut.

La seva ratxa inicial d'èxits la va fer cada cop més audaç i, inevitablement, la va portar a la seva primera relliscada en públic. Estava tan imbuïda en el personatge que va intentar dedicar-li un llibre a la veritable autora del mateix. La van treure de la llibreria amb empentes i insults, mentre l'escriptora intentava agredir-la amb una ampolla buida de cava i era continguda, amb prou feines, pels seus editors. L'autora va tornar a casa vermella com un tomàquet -mig per culpa de la vergonya, mig a causa d'un parell de plantofades que va rebre d'esquitllada- i va engegar l'ordinador, decidida a acabar amb la seva base de dades de presentacions i autors i, de retruc, amb aquella inexcusable addicció. Però el seu dit va ser incapaç de polsar la tecla "delete". En aquell instant d'íntima frustració, l'autora va veure clarament com l'abisme s'obria sota els seus peus... i va ser incapaç d'una altra cosa que no fos abocar-s'hi encara més.

Alea jacta est. (O, com dirien al meu poble: ja has begut oli, xato).

Des d'aquell dia fatídic, les coses es van torçar definitivament per a l'autora. Encara va ser capaç d'esmunyir-se amb èxit en un parell més de presentacions, però la veu havia corregut entre el sensible món editorial català i la gent estava a la que salta. Va ser sorpresa in firmanti en vàries presentacions de llibres, essent-ne expulsada sense cap mena de contemplacions de totes elles. La fatalitat va voler que a la darrera hi fossin presents les càmeres de TV3. Les imatges de l'autora sent desallotjada a cops de la FNAC van sortir a La nit al dia, acompanyades d'un comentari sarcàstic de la Mònica Terribas (que pot ser molt sarcàstica quan vol) sobre l'incident. Aquells quinze segons d'exposició mediàtica van tenir l'efecte d'una autèntica hecatombe per la seva existència. La veu va córrer pel veïnat com la flama per la pólvora i la gent va començar a assenyalar-la pel carrer i a mormolar al seu pas. El seu company, superat per la situació, la va abandonar, regalant-li una darrera frase lapidària mentre sortia per la porta, amb la play sota un braç i la tele portàtil a l'altre mà: no m'ho hauria esperat mai de tu, això! Mentre el veia allunyar-se, l'autora va pensar que no hi hagués tingut pas futur, ell, en el difícil món de les dedicatòries.

Marcada definitivament dins del món editorial, però incapaç de renunciar als seus actes ignominiosos, l'autora es va veure obligada a canviar d'art. En els anys següents va signar de tot: partitures musicals, escultures, una pel·lícula (introduir-se a la sala de muntatge i canviar-li els títols de crèdit va ser una de les seves millors obres)... La obsessió es va anar apoderant d'ella lentament, igual que un càncer s'estén pel cos d'un malalt, destruint-lo poc a poc. Família i amics van repudiar-la públicament. La seva llogatera la va fer fora del pis per encabir-hi una família gitana (hi surto guanyant, li va escopir a la cara de l'autora el dia de la mudança). La gent s'apartava d'ella com d'una empestada. Però tot li era igual, amb tal de poder dedicar una obra més.

La darrera cosa que vaig saber d'ella és que era a París, podrint-se en una presó de dones, on hi compleix deu anys de condemna, després de ser arrestada al museu del Louvre mentre intentava afegir una dedicatòria a la Mona Lisa de Da Vinci. Pel que sembla, s'ha fet molt popular a la garjola, gràcies a la seva habilitat per fer tatuatges amb dedicatòries de tota mena a qualsevol part del cos de les altres recloses. Espero que la deixin sortir aviat. Trobo a faltar els seus comentaris a RC...