L’AUTOGRAF DE L’ESCRIPTOR.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Aquell matí el vaig passar signant el meu darrer llibre a la llibreria Pijoan. Estava força content ja que havia estat un dia agradable, tant per la molta gent que va venir, com per la bona venda. Ja ho sé, els que som escriptors, pintors o escultors, som artistes. Però, malgrat que l’art sigui eteri, no omple aquesta part del nostre cos que ens permet sobreviure materialment.

Una vegada tancat l’acte, amb el llibreter vam sortir a celebrar l’èxit fent al bar del costat de la botiga dels llibres, una copa de cava. Després d’acomiadar-nos vaig baixar força alegre en direcció a casa meva. Els motius són obvis, un matí de reconeixement públic de la meva obra i la meva persona, i les dues copes que vam beure.

Aleshores, en creuar la plaça en direcció al carrer on visc, ja arribant a la cantonada, em va abordar una jove. Certament, no era una mossa de la primera volada, però sí que era forca atractiva.
 Perdoni, Sr. Busquets, em podria firmar un autògraf.
 Si us plau!!!- vaig contestar- No em diguis senyor. No m’ha agradat mai aquest tractament. Pots dir-me, simplement Joan. Ja ho sé que sóc una mica més gran que tu, però no tant. Mai a la vida podria haver estat el teu pare.
 El coneix al meu pare?- em va preguntar corpresa.
 Perdona ha estat una forma de parlar. Però els teus pares, deuen ser d’un bon planter per què hagi sorgit del seu amor una flor tan formosa com tu. Què vols un autògraf dius?

La jove va posar-se vermella fins a les arrels dels seus cabells rossos. Vaig contemplar la seva cabellera amb completa adoració. Estava ple d’un violent desig de tocar-la. També de besar la seva bonica cara. Al mateix temps al moure el cap els seus cabells deixaven escapar a l’aire, sense cap reserva, un efluvi suau de perfum juvenil de femella i de primavera que m’incisava. El cabell li queia com una cascada mig ondulada damunt la seves espatlles. Tanmateix com el mantell d’una verge. Sobtadament vaig quedar embruixat de la seva persona. No sé si el rubor que tenyia la seva cara era per les meves paraules o per una idea que bullia dins el seu pensament.
 Bé, digués?- vaig insistir al veure-la una mica tallada. Potser abans havia estat massa elogiós o tal vegada la mirada m’havia traït.
 Veurà és que no vull el seu autògraf en cap paper, sempre es poden perdre. Sóc una fervent admiradora de la seva obra. M’he llegit tots els seus llibres. Algun d’ells quasi sóc capaç de recitar-lo de memòria.
 Aleshores?- Vaig inquirir mirant-me-la de dalt a baix. Sincerament el seu cos era una obra d’art. En aquells moments hauria volgut ser un escultor per esculpir i acariciar, amb les meves mans, les corbes i els racons amagats d’aquell cos perfecte.
 Veuràs...- va iniciar a parlar una mica indecisa pera tutejant-me clarament- veuràs...- i va tornar a quedar pensativa.
 Va digués! Et firmaré on vulguis, sigui paper, llibre o pell. On sigui!
 Vull que em firmis amb aquest retolador negre.

I va tornar a callar.
 Va! On vulguis, digués!
 Vull que estampis la teva firma sota el meu mèlic. A la zona venusiana. Després me’l faré tatuar per sempre.

Aleshores, el corprès vaig estar jo.
 Però aquí! Al carrer! No crec sigui el lloc més adequat.- Gosà forfollar tartamudejant i mig ennuegant-me.
 Però, vius aquí a prop? En aquest carrer.
 Sí! - vaig contestar. Llavors el tallat era jo.- Mes, que diran si ens veuen pujar sols al meu pis.
 No hi ha problema. Ja veus que no sóc una nena. Els meus pares són molt tolerants.

Aleshores vaig dir-li.
 Puja i buscarem el lloc apropiat per escriure el meu nom.

El què va passar us ho podeu imaginar fàcilment. Un home a la trentena i una dona de vint-i-dos anys.

En arribar a dalt del pis, només havent tancat la porta i sense cap vergonya, va lliurar-se de la samarreta i vaig veure que no portava sostenidors. Mentre jo bocabadat observava les seves sines, de formosa bellesa, va abaixar-se el pantalons i va quedar nua davant meu. Jo admirava tot el seu cos i ella movent sinuosament els malucs va apropar-se fins a tocar-me. Aleshores amb una veu ronca com de gata maula en zel va mirar-me als ulls i va preguntar-me.
 Signaràs?

Garratibat, sense esmà i bullint per dins vaig moure la mà cercant el retolador. Ella va riure amb una rialla mig ofegada i sense apartar-se ni deixar de mirar-me als ulls em va dir.
 Deus tenir alguna cosa millor per firmar.

La distància no existia entre els nostres cossos. Amb ràbia vaig arrancar-me la camisa per tal de notar els seus pits amb els seus drets i durs pinacles clavant-se en el meu tòrax. Notava la seva duresa, mentre les seves mans lluitaven amb la sivella del meu cinturó. Poc instants més tard els meus pantalons queien a terra i els meus peus els van llançar a un racó de l’habitació.

Va acotar-se i vaig sentir la seva boca i la seva llengua que acariciava el meu cos mentre davallava fins ... Poc després el meu apartament era un caos. Mai havia notat tantes sensacions ni tanta bogeria. El meu cos mai a la vida havia estat tant ardit, tant viu ni amb tantes ganes de jugar el joc sexual.

Vam sentir l’explosió dels sentits. Vam descansar i quan encara era adormit vaig notar els seus dits que entremaliats jugaven amb el meu membre. I vam tornar a repetir i vam descansar. Vaig notar els seus llavis i el gust de la seva saliva en els meus. Aleshores salvatgement vam tornar, però ja no com dues persones. Havíem perdut l’essència humana i com a llops només cercàvem desesperadament el plaer. No tenia importància el lloc, fos damunt el llit, al terra, ni la part del cos. Tot valia i tot ens feia sentir i gaudir de nosaltres. Finalment al matí, malgrat haver dormit bastanta estona entremig, els nostres organismes van defallir. Malgrat les ordres del nostre cervell i els nostres desitjos el nostres cossos van dir: prou hi ha que fer una pausa.

Vam aprofitar per menjar i beure per reforçar-nos. Poc després la libido va tornar al nostre esperit però d’una forma més pausada, malgrat que més plaent. Van ser dos dies esplendorosos que mai podrem oblidar cap dels dos. Al tercer dia ullerosos i dèbils vam sortir al carrer per anar a menjar. Algun veí devia pensar que estaven malalts al veure el nostre pas
desmanyotat i vacil·lant.
Ella dibuixava meravellosament i jo era un escriptor que pujava ràpidament en l’interès del públic. Ella va començar a fer les il·lustracions i les portades dels meus llibres. Aviat vam ser la parella de moda i recolzant-nos vam aconseguir la fama en el difícil món de l’art.

Recordo aquest període de la vida com una incessant recerca del propi jo mitjançat el cos i el sexe. Mai vam ser fidels l’un a l’altre. Si que vam ser constants en fer-nos costat malgrat les nostres aventures individuals.

Avui he recordat i posteriorment he escrit una part del nostre primer encontre i part de la nostra vida al visitar una exposició de la seva obra. És una miscel·lània, de l’abans i l’ara, però hi ha molts dibuixos que havia fet en el temps del nostre conviure. En trobar-nos ens hem saludat efusivament amb petons als llavis com antics amants. Respectivament ens hem presentat les nostres actuals parelles. Mentre ells parlàvem de la seva vida, eren joves tots dos, nosaltres hem fet un apart en una saleta més apartada i íntima. L’he dit:
 Estàs millor que abans. Llavors eres una gata salvatge en recerca d’una vida millor. Ara en veig més tranquil·la i també més refinada.
 Aleshores – m’ha contestat - érem uns joves ambiciosos i ansiosos del món i la vida. Ara els anys, com al bon vi, ens han fet reposar i madurar extraient els millors aromes de nosaltres mateixos.
 Per cert! - se’m ha ocorregut dir- encara no he firmat el teu mont venusià.
 Per fora no, però quantes vegades has signat més profundament i més íntimament.

I he respost amb enyorança.
 Potser algun dia...
 No t’ho nego. Has estat el més gran amant i el meu millor amic. Els altres han estat i són un entreteniment, una necessitat visceral. Tu, vas ser, tu!
Inclinant-me atrevidament he acaronat per damunt del vestit una de les seves sines. A continuació l’he besat i he mossegat suaument els seus llavis.
 Un, ai!- Ha sorgit sobtadament com un desig de la part més intima de les nostres ànimes.

Aleshores donant-li la mà l’he acompanyat de nou amb la gent que admira el seu treball. Qui sap, si ja frenats una mica els sentits, ens retrobarem i signaré finalment l’autògraf pendent.

Miquel

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: