Laura de cos present

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

La vaig estendre sobre el pedrís que semblava de marbre. Se m'havia mort com qui diu en braços, mentre dormíem plegats de matinada. Encara tenia els cabells esfilagarsats i el voltant de la boca tot rosat pels jocs que havíem fet a la sorra fins cansar-nos tot el cos de riure i de fregar la carn amb la carn. Amb la seva pell, que era lluenta com una petxina i feia olor de perfum de mar tan eixuta que estava.

Anit jo caminava sol, i em vaig plantar en una cala menuda per sentir l'aigua com remugava, i per veure la lluna com serpentejava sobre la pell granulada i fonedissa del mar. Llavors ella em va venir a trobar, i no semblava ella. Perquè duia un vestit blanc que mai li havia vist posat i no reia ni plorava, era com l'ànima d'una estàtua.

Li vaig dir que vingués amb mi, li vaig dir mira què he trobat. I era un cranc gros i preciós, que bellugava les potes i les pinces amb tot el nervi. Tenia el cos vermell de vinagre, i una taca verda a l'esquena que li feia un aiguabarreig de color. Corria per sota de la sorra, li vaig dir. I la Laura va dir que un cranc així mai l'havia vist, i va quedar embadalida.

Més tard la Laura i jo vam fer l'amor com si fóssim nens jugant amb plastilina, i juro que vaig veure amb els ulls aurores liles i taronges voleiant per la fosca. Ella em va explicar molts secrets a cau d'orella, coses petites i punyents que jo no sabia i que m'omplien els ulls de llàgrimes, i també em va dir, ho juro, que m'estimava de dins de tot cor, sense fressa, com s'estimen les joguines més antigues o els rierols de la pluja.

Em va dir tot això per la nit, em va dir tu ets la meva joguina, i m'estirava els dits i em besava al coll, i només deia això perquè a mi ja em venia la son. La son reposada, dolça i rodona que regalen les hores de Sol i les mans d'una dona, que deixa el cos flotant com una llenya i els sentits dissipats com una flama. Els ulls se m'aclucaven i encara la sentia dir, molt fluix: ets la meva joguina…

Se'm va adormir sobre el pit i aquell matí no sabia com mirar-me-la per no mal·leir Déu, no sé quin mal vent me l'havia presa amb les urpes. Com que encara estava nua li vaig posar el vestit blanc, i era com si caigués una fulla seca sobre un llac. Jo tenia una pedra de sal al mig de la gola, i no podia respirar ni gemegar, així que em vaig aixecar i vaig tornar després d'una estona carregat de petxines gegants i pedres vermelloses, musclos verds amb algues incrustades, cargols plens de giravolts i esquelets de peixos que feien una forma difícil d'explicar amb paraules.

Vaig portar tot això al costat del pedrís, i ho vaig deixar caure mig d'esma sense força als braços, perquè tots aquells tresors, els més estranys que mai havien parit les onades, no servien de res.

La Laura estava quieta, llarga i blanca, i només la brisa li aixecava les vores del vestit ara sí ara no, o li trenava els cabells de totes les maneres. Les olors de les petxines, fondes i vives com si vinguessin de les nafres d'una balena o com si el mar ragés de cop tota la sang amagada, em van marejar de tots cantons, i abans de caure adormit una altra vegada vaig veure al meu voltant com si el ventre de la balena m'assaltés i em tanqués dintre seu, amb les parets taronges, fosques i espesses i amb un bramul que no se sabia d'on venia però que secretament anunciava el final.

Ja tornava a fosquejar quan em vaig despertar de sobte, esglaiat i atordit com si m'haguessin punxat la nuca. Les petxines i la Laura no hi eren. Darrera meu, no sabia si lluny o a prop, les gavines grallaven i jo pensava que d'un segon a l'altre s'havien convertit en corbs. Vaig mirar a totes les bandes, les cames em suaven i els ulls anaven d'aquí allà sense dir-me res i només buscaven.

Em vaig atansar a un lloc d'aigües mortes, i les cames em pesaven com una mala cosa, les tenia enguixades i cimentades a dins de la terra. I les gavines grallaven. Darrera meu el pedrís estava buit, sense res ni ningú. No vaig poder dir res amb els llavis quan vaig veure una cosa que em va desmaiar i em va incendiar tota la gola fins la boca de l'estómac.

Els crancs de la platja, amb el cos vermell de vinagre i verds per l'esquena, s'enduien la Laura platja enllà i mentre una munió l'arrossegava pel coll i l'espatlla, una altra munió ja començava a rossegar-la o a mossegar-la amb tot el nervi, o a fer-la miques sense pressa, no ho sé ben bé, perquè a aquelles hores ja no m'hi veia gaire. Els crancs eren legió, els uns damunt els altres, i havien pujat de les entranyes de la sorra de la cala tan menuda com era per reunir-se mentre jo dormia i badava amb el mareig d'orella a orella.

Com que les cames m'havien envellit de cop no vaig poder atrapar les bestioles, ni arrabassar-los el cos, i només vaig contemplar la processó lenta i esmerada. Ni un pas, ni un pas no vaig caminar.

Quan es va fer tard me'n vaig anar sol i feble, trepitjant cada pam de sorra com si fos l'últim. Vaig passejar molta estona vora el mar i vaig anar tant lluny on vaig poder, on l'aigua ja era d'un altre color. Les hores passaven somortes i a mi un pensament no em deixava viure i em burxava tots els racons del cos, perquè els crancs em van trobar adormit i es van endur la Laura, i jo l'hauria tingut amb mi per convertir-la en la més viva de les estàtues.

Comentaris

  • molt maco![Ofensiu]
    tramuntana | 07-12-2004

    Ostres!! m'ha agradat molt!! Has sabut reflectir en el teu relat terror i pasió a la vegada. segueix així!!!
    M'agradaria que llegisis alguns dels meus relats, aquí te'n dono uns títols:

    - Encara recordo
    - Un Nadal sense tu
    - un dia absent
    - em van parlar de tu
    - la llum va quedar encesa

    moltes gracies!!!

    ( aaa, i jo també em dic Laura)

  • genial altra vegada[Ofensiu]
    Tiamat | 07-09-2004

    aquest no m'ha "trastocat" tant com el de la iolanda, però m'ha fet tenir una sensació estranya, com de tendresa i horror alhora.
    M'ha fet pensar molt en alguns contes curts de la Mercè Rodoreda, que també em deixaven aquest sentiment.
    Com descriure una situació de terror però amb dolçor.
    molt bo.

    a més, em dic Laura, potser per això m'ha cridat l'atenció el títol...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

42 Relats

68 Comentaris

61377 Lectures

Valoració de l'autor: 8.95

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/