L'atalaia arrecerada

Un relat de: Daniel N.

Des de l'atalaia o mirador es dominava la vall. Tots els racons, les cases construïdes a la falda de la muntanya, les carreteres. Els soldats que havien de fer la guàrdia s'ho prenien amb calma, amb una tassa de cafè encara calenta sortida d'un termo amb colors de camuflatge.

- Mira tota aquesta gent, indiferents a l'estat de les negociacions. No s'adonen de la importància de tot el procés. Se'ls hi en fum. Jo estic molt amoïnat, perquè en depèn el nostre futur, i el dels nostres fills. Ens poden annexionar, o dividir, segregar, com li vulguis dir. Trobo que tothom hauria d'estar al cas de les negociacions. Es veuen fumejar algunes xemeneies, deuen estar fent el sopar. Me'ls imagino ara mateix, tu no? Els veig al costat de la llar de foc, amb els peus damunt mateix de les flames, amb les mans esteses. Tota la família, els nens petits esvalotant, la mare fent-los callar a crits. Una escena familiar. No s'adonen que la seva felicitat pot durar molt poc, que en qualsevol moment es poden llençar les armes més potents, crear una desgràcia irreparable. El seu estil de vida ja no tornaria a ser el mateix. Aleshores nosaltres seríem els amos. Però no val la pena que pensi en coses tristes, doncs el dia que dominem serà un dia trist, perquè la nostra feina és detestable. No m'agrada matar, saps? M'he adonat moltes vegades, i moltes altres ho he tornat a oblidar. Perquè quan mato un altre soldat, o un civil per error, o per intenció, m'allunyo de la llar de foc, de la família, de la vida esforçada però recompensada de les persones normals. Jo tinc un destí, en aquestes files, haig de fer els desitjos del general, i de qui tingui per sobre, del sergent, del caporal. Tothom em pot manar, però perdo les hores en aquesta garita, observant l'horitzó. Mira allà! Hi ha un avió que passa, sembla dels nostres. Pensa-hi. Aquest avió podria ser una amenaça, podria llençar bombes, podria tenir un motor avariat, un pilot boig. Ens poden passar moltes coses que no podem preveure. Has de saber que des d'aquesta atalaia es veu l'altra banda del riu, allà hi ha l'enemic, tan proper, en l'espai i en el sentiment. Però això ja ho saps, passa'm una mica més de cafè, dona'm el termo. M'hi posaré un altre got. Espero que no s'acabi. Perquè una nit tan llarga com aquesta sense cafè podria ser insuportable. De vegades penso en la mort, en la que em podria administrar jo mateix, amb aquest fusell antiquat que duc a les mans. Podria encanonar-me sota la barba i disparar. És un pensament que tinc recurrent. Ho penso encara que no t'ho puguis creure, tots els que estem aquí, tu i jo, i els que estan als altres refugis de la carena pensen el mateix, tenen aquesta temptació, els ronda pel cap la idea, l'acaronen amb mimo, és la que els dona forces per seguir endavant. Però executar aquesta exercici de voluntat seria descinglar la llar de foc, el futur en harmonia, la possibilitat. Pensa en totes les coses que deixaries de fer si ho fessis. No hi és compatible amb la vida treure's del mig. I les coses que ens esperen seran molt grans. Si guanyem la guerra, o si no la perd ningú, que és el millor que ens podria passar. Els meus parents de l'altra banda pensen igual, m'escriuen cartes amb desconfiança, pensen que he esdevingut una màquina de fer mal, que el meu cervell ja no opera normalment. Pensen que m'han rentat el cap, que dins el crani tinc un programa que he d'executar automàticament, a la senyal convinguda. Tu penses que podries disparar quan et donguessin l'ordre, sense pensar? Ja hem disparat en aquesta guerra, però només a l'aire, a persones llunyanes, ombres a l'horitzó, sense realitat presencial. Pensa en el que passaria si ara mateix aquells matolls d'allà baix fessin un moviment, i s'endevinés una ombra al darrera, de mida humana, amb reflexos de la llum de la celístia, potser la lluïssor d'un canó. Un soldat enemic, infiltrat gosadament en mig de les nostres files, per tal de causar baixes per sorpresa, en missió d'espionatge. L'hauríem de matar, ens hi aniria la guerra. Però seríem capaços? Tu en series? Jo no puc estar segur, no fins que m'hi trobi. I això segurament no passarà aquesta nit, perquè no hi ha espies ni infiltrats, no n'hem vist encara, no podem suposar que n'hi hagi. La nostra fantasia ens està traint. Perquè pensem en la família, en els marrecs, els que jo mateix podria estar fent ara mateix, en comptes d'estar-me aquí sotjant l'horitzó, i mirant les ombres com es befen de mi, els animals nocturns que m'observen i no em consideren un dels seus, pel meu uniforme. Els sembla intolerable que jo faci vetlla per matar. El mateix que fan ells però per altres raons. Així doncs és inexplicable que vinguin a mi totes aquestes lluentors del cel, i que jo no pugui extreure cap conclusió, en aquests moments d'acompanyada solitud se'm cauen a sobre tots els estels, els veig tremolar, i bellugar-se, i sembla que s'apropin, i riuen, a sobre de mi, amb els seus ulls penetrants. Jo mateix em sento com una formiga, dessota un peu enorme, a punt de ser esclafada. La maquinària del món vol fer puré de mi, per menjar-se'm amb la seva boca esdentegada, una boca cansada i vella, bregada pels segles, en batalla sense quarter. Sempre el mateix, la solitud i el cansament. I la llar de ... no puc més. Crec que ho he de fer. Prémer el gallet. El darrer enemic que mataré seré jo mateix, el més implacable de tots, per acabar la guerra, per la meva part, unilateralment. Ningú no em podrà retreure res allà on sigui, perquè la jurisdicció dels tribunals militars no ultrapassa els vius. Però, i el dolor? L'hauré de sentir durant uns segons, el meu coll esquinçat per la bala, la sang rajant, els instants d'agonia, per pocs que siguin. No ho podré suportar. A més hi ha el fet que puc fallar, per nervis, apartar instintivament el canó en el darrer moment, i volar-me només un ull, el nas, part del front, prou com per quedar esguerrat però no suficient per morir. Pot ser terrible, cada cop que hi penso m'agafen esgarrifances, justificades al meu parer.

- Bona nit - digué una veu coneguda, desperta el teu company que s'ha de fer revista.
- Revista a aquestes hores? I perquè això? Potser no tenim la gorra al damunt del cap, o la jaqueta posada? Amb el fred que fa que menys que anar ben abrigat.
- Són les ordres. Desperta'l i formeu.

L'escena fregava el ridícul, els dos soldats, l'un encara donant capcirons per la són, formaven amb a la mà i feien els moviments de rigor: Ferms, pas a l'esquerra, a la dreta, fusell a l'espatlla. Tot plegat un exercici de denigració que ells mateixos no percebien. El caporal semblà satisfet per la disposició dels soldats, tot i que ni essent dos havien aconseguit d'anar parells.

- Bona nit soldats, el relleu arribarà a les 06:30 hores. Estigueu alerta.

Quan el caporal hagué marxat tots dos seguiren amb les seves ocupacions anteriors. El que dormia trigà menys d'un minut en tornar a fer nones.

- No sé de que et parlava. Aquest malparit del caporal m'ha desconcentrat. Alguna cosa relativa a la fumerola que surt de les cases. Em transmet un sentiment de caliu, de proximitat, de sentiment. Les famílies que hi viuen han de tenir cura de les seves cases, del seu benestar. Han de pensar en la llenya, en anar-la a cercar, o en tallar-la dels arbres del jardí, en esporgar-los. La llenya demana molta previsió, i s'ha de mantenir en lloc sec, a l'abric de la humitat i de la pluja. Tot ha de funcionar com un rellotge per poder tenir la llenya a punt quan arriba la nit. A casa meva hi ha llar de foc. Els meus pares potser l'estan fent servir ara mateix. Quina melangia que m'agafa pensant-hi! Deuen pensar en mi ells. Per força, jo penso en ells, ells no tenen menys que pensar en mi. Seria del tot imperdonable que m'oblidessin. Això són pensaments negatius, no trobes? Com poden oblidar uns pares el seu fill? Només en la meva imaginació. O potser ara tenen la casa poblada de nebots i de cosines, que han perdut els seus homes en la guerra, que necessiten aixopluc. Potser els problemes se'ls mengen, i han hagut de pensar en mi. Potser seria el moment de posar fi a tot aquest patiment. Ningú no m'obliga a passar per això, jo no he vingut aquí voluntàriament. Alguns si que n'han vingut, però enganyats, ningú no pensava que això fos així, un absurd tan gran. Voldria fondre'm en mig de la boscúria, ser un esperit de la nit, capaç de volar i de transfigurar-me, per sentir la voracitat de l'au rapinyaire, la paüra del conill que no sap trobar el seu cau, sol en mig de la nit, sentint els sons dels que volen alimentar-se de la seva mort. El mateix em passa a mi, m'assemblo més al conill que al mussol. Estic fet per a morir aquesta nit, potser ara mateix o potser d'aquí unes hores, em sembla que no podré amb tota la meva responsabilitat. Només si abans del desenllaç aparegués l'ombra, l'espia infiltrat, darrera els matolls, fent-me soldat amb el seu sacrifici. A ell el mataria, sense miraments. Perquè jo sóc molt abans que ell, i tinc més dret a la vida. I ell amb la seva presència impresent m'està esgotant, m'està fent passar un calvari, d'espera sense concreció. Ja són moltes nits.
- Qui pensa en la felicitat que podria tenir ara mateix? Tothom pot passar necessitats, ningú no té assegurada la subsistència. Estic fart de tot aquest temps perdut en mig del no-res. No he conegut en les darreres setmanes més que aquest promontori, un pujol en mig de la carena, a on jo mateix he construït un refugi, amb la teva ajuda, company dormilega, sé que em sents mentre dorms, per això et parlo. Aquest refugi l'hem construït nosaltres amb les nostres mans, i després ens han deixat entaforats aquí, oblidats de tot, i el relleu no ve fins a les 06:30 hores. I de què servirà? Només per endur-nos al campament, igual d'atrotinat i improvisat que aquest refugi, i allà trobar els companys, explicar el que no hem vist, escriure les cartes a la família, les que han d'arribar a l'altra banda per mitjans diversos també, parlar amb tothom, fumar
i beure, emborratxar-se si cal. Tot per tornar a aquest forat, a aquest far d'Alexandria que esguarda l'horitzó, des d'on es domina la vall. No hi ha sentit per a aquesta espera. Han d'acabar les hostilitats, avui mateix, perquè jo pugui marxar cap a casa. El temps que passo aquí se'm fa impaïble, no puc amb la meva existència. Aquí mateix tinc el fusell. Aquesta arma és alhora el problema i la solució, perquè gràcies a la seva potència mortal puc acabar amb l'enemic i amb mi mateix. Però si acabo amb l'enemic estic acabant amb mi mateix, amb les engrunes d'humanitat que em quedaven. Allà al fons es veu el riu, l'estuari majestuós, amb els seus quilòmetres d'amplada, les llums que es veuen són dels vaixells, navilis equipats amb tota la sofisticació, per destruir l'enemic. Però ningú no es destrueix, de tant en tant se senten trets, un canó disparat, els que són a la vora deuen sentir el xipolleig de la bala caiguent a l'aigua. No ha fet mal a ningú, no hi ha cap infiltrat, la meva vida no té sentit. Em penso que ha arribat el moment de fer una bestiesa. Potser fugir. Casa meva no es troba lluny, només hauria d'assaltar un civil per treure-li la roba, i aleshores podria fer-me el coix, proveir-me d'una crossa, fer el camí cap a casa meva, la meva família ho comprendria, de ben segur, serien els meus còmplices. És molt fàcil desertar, ningú no controla els moviments, es veuen soldats perduts a tot arreu, ningú no sap on ets. Et pots esgarriar sense voler, o amb ciència, perquè no et puguin trobar. De fet he sentit històries, t'ho pots ben creure, de gent que viu amagada a les muntanyes, esperant que tot plegat acabi, perquè no volen lluitar diuen. Jo tampoc no hi lluito! No he vist l'enemic, només he sentit els seus trets llunyans, i no crec que tingui l'oportunitat de matar, potser a un, dos o tres si tinc sort. Més seria un disbarat. Si nosaltres matem cadascú deu de l'altra banda aleshores podem guanyar a qualsevol nació, i no és el cas, perquè no podem ni guanyar el riu.
- El cas és que potser la felicitat dins de les cases no és tan gran, potser no els he de tenir tanta enveja. Tenen els seus problemes, com tothom. S'han de fer càrrec de la seva família, potser la dona sola amb els fills s'enyora del seu home, de destí incert al front de batalla, potser a un dels vaixells que es troben jugant a escacs al bell mig de la badia, potser el tret errat, el que encerta l'objectiu, el que desenllaça els nervis acumulats, el que dóna peu a la batalla acarnissada, aquest tret arriba a impactar en aquest marit, bon home i amant de la seva família, que traspassa al moment. O potser li passa que perd un braç o una cama, i mai més no pot tornar a treballar, es deixa barba i s'aficiona a l'alquol, o a coses pitjors, i acaba per quedar-se sol, sense dona ni família, sense vida. L'home fet i dret que va allistar-se, amb el somriure ample i el cos fornit, torna amb la llavor de la destrucció, poc temps enllà vagareja pels carrers ja en pau demanant almoina per sufragar-se la seva addicció. Aquesta perspectiva m'hauria de fer feliç. Jo no estic en aquest cas, no hi ha cap ombra sospitosa que vingui a matar-me, no hi ha perill del que preocupar-se. Tinc al davant una nit plàcida, em puc aficionar a l'astronomia, pot ser engrescant. Hauria de demanar un llibre amb explicacions sobre els astres al caporal quan el vegi al campament, o potser hauria de demanar-ho al sergent directament. Així podria pensar en l'infinit en comptes de veure com passen les hores sense cap ocupació. Només amoïnos tinc, perquè l'ombra no ve, i el temps no se'n va. I el company no deixa de dormir, nit i dia, deu ser la fam que passa el pobre, perquè quan va arribar era grassonet, i feia patxoca de veure tan rodanxó, i ara està als ossos, és una pelleringa deambulant que s'arrossega com ànima en pena. El ranxo que ens donen li fa mal a l'estómac, el seu païdor no l'accepta, el sistema es rebel·la. O potser té una depressió. Si fóssim en temps de pau li dirien així, ara i aquí li diuen tant-se-me'n-fot, ningú no té cura de la sort d'un soldat, algú ha de morir a la guerra, ni que sigui de diarrea crònica. Potser ell té més raons que jo per estrènyer amb força el gallet. Sense dubitacions, amb força. Un acte suprem d'alliberament. Tal vegada ell es troba en una situació molt pitjor que la meva, i estic sent egoista. Tan se val, ja es veuen a l'horitzó les primeres clarors del dia, aviat el sol ens farà companyia i ens escalfarà el jaç, a on hem de passar algunes hores de son. Aquest és l'avantatge de les nits fredes: els dies calents, a on es poden somiar mons diferents, sense la consciència que emprenyi. Jo ja tinc ganes de veure enfilar el camí del fons el grup de relleu. Els dos que hauran de passar les properes dotze hores, a ells els hi queda tota la feina per endavant. Potser que arribin d'una vegada. No vull tornar a pensar en el fusell, en l'alliberament que representa, en el poder de treure la vida, poder només destructor, anorreador, pot dessolar els paisatges més florits amb l'espetec de la seva càrrega, i fer que les prometences dels enamorats es taquin de tragèdia. El tinc a la mà i em vibra, amb una tremolor indefinible, m'està demanant que el faci servir, que en faci ús. Ei tu! Desperta! Que ja venen.

L'altre soldat amb prou feines si encertava a obrir els ulls, molt menys a mirar en una direcció determinada.

- M'ho ha semblat. Pots tornar a dormir, encara no deu ser l'hora. Aquest sempre han d'arribar tard, i sempre fer-ho a la impensada. Quan ja no els esperem, quan pensem que haurem de passar dotze hores més en aquest coi de refugi aleshores es presenten. S'han adormit al campament, han fet tard, els sap greu. Sempre la mateixa història. Desperta! Que ara si que venen. Ja era hora companys! Arribeu un quart tard, potser us penseu que podem marxar quan ens convingui sense relleu?

- Em sap molt greu, avui ha plogut i el camí està enfangat, aneu amb compte en baixar.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273949 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.