L'atac dels monstres de pedra

L’atac dels monstres pedra ha començat cap al voltant de les deu del matí.
La plàcida harmonia que semblava envoltar eternament l’illa s’ha trencat de sobte i la pau que predominava al poble ha resultat ser un somni fugaç; sembla que vagi on vagi, la turbulència em persegueixi. El primer esmorzar de les meves esperades i desitjades vacances s’ha esquerdat com un vidre barat, deixant-me altra vegada nu davant la realitat.
A l’illa encara no hi ha gaires turistes. Sóm tot just a finals de juny i encara falten unes quantes setmanes perquè comencin a amarrar al port els elegants creuers d’estiuejants torrats pel sol a la cacera de les platges paradisíaques i hotels amb piscina que no poden trobar als seus països d’origen. M’atreviria a dir que tots els estrangers estem –o estàvem, perquè ara tot és caos- asseguts a la mateixa terrassa de la plaça del centre, llegint el diari, esmorzant o mirant aparadors de les botigues de souvenirs atapeïdes de fotografies impossibles, imans de nevera i articles de platja.
Del moment exacte en que ha començat l’atac, ara només en queda un record tan escuet que em fa dubtar de si realment ha estat real o estat un somni. De fet, segons diuen els habitants de l’illa, mai hi ha hagut cap mort durant l’atac dels monstres de pedra, així que podríem dir que el que realment preval és la memòria i les històries que explica la gent, i no pas l’atac en si mateix. Arriben sense que ningú sàpiga d’ón, ni perquè, destrossen tot el que es troben al seu pas i al cap d’una estona, desapareixen com si res. Només queda un silenci somort i aquella suor freda que et recorda que acaba de passar alguna cosa terrible.

Estic agraït al director de que m’hagi deixat començar les vacances abans d’hora. Sé que ho ha fet a contracor, que les meves excuses li han semblat ridícules i que a hores d’ara em deu estar criticant a l’esquena amb els altres companys de l’empresa, però ara mateix aquestes lleus reminescències del passat em semblen tan irrellevants com les partides de pàdel dels divendres a la tarda. Passejant pel casc antic del poble, tot el que vaig deixar enrere tan bon punt agafar l’avió em sembla inversemblant i aliè, com si fossin els records d’algun altre fracassat i no els meus. Passejo per un carrer molt estret, d’edificis tan alts que sotmeten les meves passes en una ombra inusual per aquest estiu tan càlid. La roba estesa fa de carpa improvitzada i inhibeix la llum del sol. La sensació és humida i agradable i m’aparta de la calor sufocant que m’ha acompanyat des de la meva arribada; per damunt del meu cap, en dos balcons tan propers que es podria saltar de l’un a l’altre sense problemes, dues dones intercanvien opinions en un idoma que desconec, com si haguessin decidit adoptar un registre diferent perquè no pogués desxifrar la seva conversa. Una mica més avall, a l’alçada d’un pis amb la porta oberta i des del qual treu el caparró un gat negre i encuriosit, dos nens juguen a pilota. Quan em veuen passar s’aturen i aixequen el cap per seguir-me amb la mirada com si mai abans hagués passat ningú per aquell carrer. Deuen tenir uns deu anys, tot i que amb la meva mala traça per això de les edats tan pot ser que en tinguin vuit com que en tinguin tretze. El seu rostre és molt morè i els cabells fosquíssims i greixosos brillen fins i tot en aquest racó tan opac de la ciutat.

El meu caminar despistat desemboca en una plaça coronada amb una estàtua d’un home a cavall; un cop he deixat enrere el carrer, el sol torna a brillar amb tota la seva violència. L’atenció d’un embadalit grup de turistes es debat entre l’estàtua eqüestre i un edifici guvernamental que presideix la plaça i que, gràcies a l’entusiasta explicació del guia turístic, no complaguda pel seu públic, que prefereix escampar-se per la plaça a tirar-se fotos, descobreixo que va ser incendiada per tropes rebels fa trenta anys i que hi ha sales que encara no han estat restaurades. Dos membres de l’exèrcit, armats amb fusils que recolzen contra les espatlles, hi fan guàrdia, inimmutables als grupets de visitants que es fotografien amb ells, amb les seves cares somrient i els seus ridículs barrets florejats. Quan ha acabat de donar l’explicació, el guia alça un paraigua de color verd i blanc i insta el grup a seguir el seu pas. Una parella d’ancians es queda al marge, rellegint-se l’un a l’altre la placa que hi ha al peu de l’estàtua. Els han de cridar unes quantes vegades fins que s’adonen que el grup s’està apartant sense ells; quan es retiren de la plaça, pel mateix carrer humit pel qual hi he arribat jo, la realitat torna a ser tranquil•la i silenciosa, com si aquell carrer tingués la virtut d’absorbir el so.
És aleshores quan els meus ulls adverteixen la imatge d’un home assegut en un banc de fusta. Vesteix una camisa de color beige descordada i uns pantalons de color marró. Unes ulleres de sol molt grosses cobreixen el que segurament deuen ser uns ulls cansats i vells, o almenys això jutjo en veure la seva cara arrugada. Pel seu cap esfèric, gairebé calb, hi serpentegen uns pèls grisos, molt prims, que sembla que puguin marxar volant amb la més tímida ràfaga de vent. L’home fa moviments sistemàtics amb el seu braç: agafa un grapat d’engrunes de pa de la bossa de plàstic que reposa a la seva falda, i la deixa anar al terra, on un grup de coloms s’esbatussa per menjar enmig d’un incessant parrupeig. M’estic una bona estona allà quiet, mirant-me l’home, fent de la insignificant escena la més rellevant de la meva vida. Observo cada moviment, mecànic, perfecte, i les reaccions espasmòdiques dels coloms. M’estic així fins que el parrupeig és l’únic que la meva oïda és capaç de percebre; em deixo endur per un forat negre en què la única realitat és l’home i els seus coloms.
Quan l’home s’aixeca, retorno al món real i malgrat la temperatura i els dos mesos de vacances que tinc per davant, aquesta realitat no em complau gens. L’home llença la bossa de plàstic, ja buida, a la paperera del costat del banc i esvalota distret els coloms que fins fa pocs segons semblaven importar-li tant. S’alcen en un estol i desapareixen per tornar al cap d’una estona a devorar el que queda de les engrunes. Ara, enlloc d’aquell home, m’hi troben a mi assegut, però això no sembla que els importi massa. Un colom se’m mira encuriosit, com volent dir-me ei, tu no hi eres pas, no, fa un instant? Els altres m’ignoren i segueixen picotejant el terra fins que no queden engrunes i després s’allunyen de mi per sempre.

M’agrada pensar que els records del meu passat són petites pinzellades que es van allunyant en el temps, que en algun moment seran imperceptibles. Sé que encara tinc molta feina per davant: hi ha moments en que tot és encara massa nítid i adquireixo la consciència sòlida de que el que és realment fugisser no és el passat que vull oblidar si no aquesta illa que m’aparta de tot. Suposo que el problema és que vull que tot vagi massa ràpid, i el meu cervell necessita un procés per adaptar-se a una realitat més calmada, menys lacerant. Per ara tot són altibaixos, moments de serenor combinats amb cingles escarpats damunt els quals espeteguen els llamps.
Arrossego les meves sabates esportives, noves de trinca, comprades expressament per les vacances, pel passeig marítim, a l’esquerra d’una filera de cases baixes pintades amb molt poca traça de color groc. La vorera és tan estreta que quan em topo amb un grup de senyores que ha decidit treure la cadireta de platja per fer petar la xerrada a l’aire lliure, haig de baixar a la carretera, arriscant-me a l’envestida d’una pick-up carregada de mobles vells que passa just en aquell moment. Quan canvio de cantó obtinc una panoràmica més clara de la platja que s’estén sota els meus peus i que remata al cap de pocs metres en una escullera de pedres irregulars. Com que no hi ha gaires turistes i els autòctons semblen estar bastant farts de platja, la zona de la sorra està bastant buida. No veig gaires tovalloles ni gaires para-sols espurnejant sota el cel serè, que hauria fet les delícies de qualsevol persona del món però que ara mateix no m’atrau especialment. Només de pensar en l’aigua freda i la sorra als peus, qualsevol incipient desig de prendre’m el primer bany de la temporada s’evapora com aigua que es deixa a bullir durant massa estona. A més, hi ha quelcom en aquesta postal que em compungeix el cor, que m’adverteix que no em banyi perquè hi ha alguna cosa allà que no m’agradarà. Si acluco els ulls i em protegeixo del sol amb amb les mans, la visió que m’ofereix el precari enquadrament no és tan diferent al de les platges mediterrànies que durant tota la meva infantesa i part de la joventut he freqüentat amb els meus pares; quan a l’estiuenca panoràmica hi afegeixo l’entorn que envolta la illa, tot canvia i retorno al meu paradís íntim i estrany.
Al cap d’uns instants identifico l’element pertorbador, el cuc que m’impedeix treure’m les sabates i saltar xipollejant a l’aigua. Un grup de nens neda al voltant d’una plataforma de forma estranya que flota en l’aigua, ancorada en aquell punt concret per tres cadenes que es desprenen de la superfície i s’enfonsen en les profunditats; mentre m’hi aproximo, protegint-me la vista del sol, sento com la sorra penetra dins les sabates i em crema els peus. Els nens criden, s’arrapen a la cadena per enfilar-se a la plataforma, agafen impuls i salten a l’aigua verdosa que dista del blau cristal•lí de les fotografies de les agències de viatges que promocionen l’illa, però que segueix sent l’aigua més neta que he vist mai. M’aturo poc abans que les onades puguin arribar a llepar-me els peus i és aleshores quan veig que aquells marrecs juguen damunt el braç d’un dels monstres de pedra, seccionat a l’alçada del colze i que remata en un palmell horrible i pelut, els dits encorbats i arrugats que sembla que s’hagin de tancar en qualsevol moment, atrapant, o pitjor encara, esclafant tota aquella canalla imprudent. Com pot ser, que els inconscients dels seus pares els deixin jugar en un lloc tan perillós?
Relaxa’t, em dic. El monstre està mort, no farà mal a ningú. Si és aquí perquè els nens hi jugin, aleshores deu ser inofensiu. Deixa’t de preocupar-te per tot! I, de fet, alguna part de mi deu tenir raó, perquè ningú més dels presents a la platja sembla alarmar-se del que a mi m’ha deixat tan corpres. No tot el que et preocupi a tu, ha de preocupar forçosament els altres. Vols deixar de sobreanalitzar tot el que t’envolta d’una vegada?
Intento destensar els músculs, que ara sembla que siguin de guix i tinc por que es trenquin a mesura que m’incorporo. M’incorporo de nou al passeig, deixant enrere els nens jugant amb els macabres vestigis del monstre de pedra i trenco a la dreta per trobar-me inesperadament en en un carrer molt animat que de seguida m’aparta de la meva introspectivitat. La torre del campanar s’aixeca entre la multitud de parades que s’estenen al llarg del mercat, exercint de vigía impassible, i els paradistes s’esgargamellen pregonant els seus preus mentre la gent passa d’una parada a l’altra apretant la fruita, remenant retalls de roba i regatejant preus. Frondoses palmeres franquegen aquest carrer peatonal. Un altre grup de turistes, aquesta vegada japonesos, camina ordenadament pel mig del vial, submís davant la impulsivitat de la gent que es creua en el seu camí, els empeny i, fins i tot, els insulta. El seu guia, un senyor gran, també oriental, amb una samarreta groga i una gorra vermella i blanca amb una hèlice de plàstic, avança amb fermesa sense girar-se ni un sol cop per comprovar si el segueixen i els acabo perdent entre la multitud.

És un granit de tons molt foscos, llis, immaculat. En ressegueixo la superfície amb els dits i el noto tan suau que em sembla impossible que estigui palpant la pell d’un monstre. S’hi enreden files d’heura seca i també pèls empolsinats. Són uns pèls molt gruixuts i verdosos, com algues, però d’una textura molt desagradable. El monstre ha estat abatut a la vora de la plaça i en la seva caiguda ha destrossat una botiga de queviures. El seu propietari està assegut a la vorera, davant de les runes blanques, cobert encara per la pols del que fins no fa gaire era la seva vida, i no se’l veu gens abatut si no resignat, com si algú ja li hagués profetitzat feia temps que allò havia de passar. Sospira i em diu que si, que puc agafar el tros de formatge que he trobat d’entre les runes i no accepta les monedes que li ofereixo; no insisteixo i camino cap avall, en un carrer tan estret que no hi passa cap cotxe. La pendent és molt pronunciada i hi ha alguns comerços, tots ells entaforats en els baixos de diminuts locals: un forn de pa, un parell de locutoris, un shawarma i fruiteries que ofereixen batuts tropicals fets a l’instant. Com que el formatge em deixa un gust salat a la boca, en compro un suc de mango i me l’acabo abans d’arribar al final del carrer, que em condueix de nou al passeig martítim.
Em vaig fent la idea de que aquest poble és realment petit. Realment seré capaç d’aguantar-hi dos mesos? Quan el meu maltret cervell em remet a la monotonia que m’espera de tornada a la realitat, així ho crec; però en canvi, em costa consienciar-me de que hauré d’aguantar tot aquest temps sense cap amic. Ja coneixeràs algú, em calmo. Ja veuràs com en el moment menys pensat, en un restaurant, en un bar, o a l’hotel mateix, et posaràs a parlar amb algú i acabareu fent amistat. Fins i tot pots forçar-te a enamorar-te altra vegada, per oblidar-la d’una vegada. No és això el que has vingut a fer?
No. Almenys no he vingut només a fer això. No he vingut només a oblidar-la, he vingut per poder tallar de socarrel tots els lligams amb la societat que m’ha atrapat com en unes arenes movedisses. No ets tan dèbil com per fugir de tot només per ella, oi?
De retorn a l’hotel, arribo a la ferma conclusió de que de fet, no hi ha gaires coses que entengui. El ventilador està engegat i puc sentir el carregós soroll de les obres dels paletes que estan treballant en els desperfectes de la plaça. De mica en mica tot sembla tornar a la normalitat. O potser és que mai n’hem fugit, de la normalitat. Estic estirat al llit i el meu perímetre de visió abasta a veure les cortines que es balancegen al ritme de les aspes del ventilador i el quadre d’un paisatge. Només d’entrar, el simpàtic recepcionista, un noi que fa cara de no arribar als divuit anys, vestit amb una samarreta vermella tacada de greix i suor, m’ha vingut a rebre molt amablement i m’ha dit que, molt al meu pesar, m’havien de canviar d’habitació. Que durant l’atac dels monstres de pedra, la part lateral de l’hotel ha quedat malmesa i que per motius de seguretat han de fer tasques de neteja i rehabilitació; quan me l’han ensenyat, l’habitació on tan plàcidament havia dormit la nit abans havia quedat reduïda al paradigma del caos, el desordre i la pols. La paret s’havia esfondrat i es veia el carrer des d’allí estant. Una part de la cara d’un monstre de pedra, just on hi havia l’ull, em mirava des de damunt del llit. Tot i ser de pedra, era un ull intensament viu. El noi m’ha dit que millor que no m’hi acostés perquè de vegades et claven algun ensurt, així que no he sobrepassat del llindar i m’he quedat mirant l’ull allà palplantat. El noi no ha perdut el somriure en cap moment, com si la seva única feina fos donar als hostes la mala notícia de que la seva habitació havia quedat destrossada per l’efecte inesperat de gegants de pedra de més de vint metres. Jo tampoc he perdut els nervis, ni la compostura, com si de cop i volta estigués preparat per assumir-ho com si fos el més normal del món.
La meva nova habitació és exactament igual que l’altra, excepte pel quadre que penja damunt de la televisió i que ara mostra un paisatge rural en lloc de la dona trista fent mitja que hi havia a l’altra. Agraeixo aquest petit canvi. Encara no he desfet les maletes, que reposen al costat del llit com si encara m’hagués de repensar si em quedo a l’illa o agafo el proper vol de retorn a casa. L’aire del ventilador em despentina i em refresca i penso que no vull marxar mai d’aquí, que em podria estar tota la vida estirat en el llit d’un hotel on et canvien d’habitació per culpa dels atacs de monstres pedra. Monstres de pedra amb enormes ulls de pedra de lascerant vividesa que et miren des dels plecs dels teus llençols desfets. En una illa estranya, llunyana, propera, que és capaç d’absorbir tots els pensaments però també de retornar-los com el mar que arrossega les algues de nou la vora de la platja. Segurament em quedaré adormit d’aquí una estona, si no m’ho impedeix el soroll de les obres. Em quedaré adormit i em despertaré al cap d’una estona i aniré a dinar al restaurant de l’hotel, si és que no em quedo adormit i se’m passa l’hora del menjador.
Espero que d’aquí al final de les vacances no hi hagi cap més atac. Seria molt incòmode, haver-me de canviar d’habitació gaire sovint per culpa d’això. Ara que, és clar, sí que prefereixo els atacs dels monstres de pedra als crits del director perquè porti la feina al dia, o als missatges al contestador del meu pis cancel•lant sopars, o estar plantat com un estaquirot davant les portes automàtiques d’un centre comercial en una tarda gris de pluja intensa, esperant l’arribada d’algú que no vindrà mai. També prefereixo l’atac dels monstres de pedra a les punxades a l’estómac avisant-me de que alguna cosa no va bé i que hauré de canviar l’ordre establert de les meves prioritats si no vull morir massa jove absorbit pels maldecaps que comporten els plaers banals. En tot cas, espero aprendre la lliçó.

Les aspes del ventilador agiten l’aire calent fora de l’habitació i el soroll de les obres s’atura de cop. Potser ja és hora dinar, o potser simplement s’han cansat de treballar i ja seguiran demà. En aquesta illa no sembla haver-hi horaris. Per a mi tampoc. Així que tanco els ulls deixo que el ventilador també s’emporti fora de l’habitació tot el pesat equipatge que no he volgut posar dins la maleta i em deixo emportar per un son suau a un altre país on no hi ha ni telèfons ni ordinadors ni contestadors automàtics, ni tampoc monstres de pedra que ataquen turistes innocents que l’únic que volen fer és oblidar-se que el dia abans també estaven vius.