L'astronauta rus

Fa poc que és a l'exterior. És un moment que esperava amb impaciència després de setmanes sense sortir de l'estació orbital. La tasca és senzilla i requereix poca durada, per això, gaudeix cada instant i es permet operar amb exagerada prudència mentre observa un espectacle que desconeixia abans de sortir. La llum del sol, sense filtres atmosfèrics ni urbans, amara les parets de la nau de reflexos tant nets, que fereixen la mirada tot i la protecció de l'escafandre. El sol és un petit punt radiant enmig de la foscor que passaria desapercebut si no fos per les ombres que provoquen que el busquis. Els estels no guspiren, i això els atorga un aire d'irreals, com de decorat. Però el que l'hipnotitza és la majestuositat amb que la Terra s'imposa al seu davant, com una observadora muda que irradia llum i atracció, tendresa i respecte, com si d'una mare es tractés. La mare Terra: una roca esfèrica que es mou per l'univers, tant senzilla com un gra de sorra i tant plena de drames i absurditats!
Però ara la seva mare és l'estació orbital, o això decideix quan observa el cordó que els uneix i que li proporciona els elements vitals per sobreviure en l'espai exterior.
Gira una mena de tornavís i aixeca una tapa. La seva posició, amb el cap apuntant a la Terra i els peus penjant en la negror de l'espai, li desperta un record d'infantesa, a la platja, quan amb el cap mig enfonsat a la sorra i valent-se dels braços per mantenir l'equilibri es capgirava fent el pi. Li agradava observar la gent de cap per avall i s'imaginava que tots menys ell estaven capgirats, i que tard o d'hora començaria una pluja d'objectes i persones caient en direcció al cel, i només ell, aferrat a la Terra, es salvaria. Després, movia les cames com si caminés i es creia portar la Terra a coll. I així una llarga estona, fins que la mare el renyava perquè li baixava la sang al cap.
Rep un missatge i el contesta maquinalment amb un informe de l'estat de la reparació. S'imagina el seu interlocutor capgirat i mira instintivament cap a la Terra. Busca la zona on hi ha la seva ciutat, però només endevina un tros de costa envoltat d'espirals de núvols. Per un moment li arriben els ecos del bullici urbà, sirenes, trens, estadis... Llavors, la consciència del ser se li revela en tota la seva plenitud i entra en un estat de simbiosi amb la natura. Demana comunicació i informa que haurà d'utilitzar el vehicle propulsor.
L'endemà el diari publica aquesta noticia: "Un astroanuta rus abandona l'estació orbital i es dirigeix cap a Saturn"
L'elevat cost de l'operació atura qualsevol intent de rescat. De l'astronauta rus, mai més se'n sabrà res.