L'Assassí

Un relat de: Andreu Miquel Ferragut Monserrat
Obrí els ulls lentament, d'una forma quasi obligada i dolorosa, ritual que només es podia comparar amb l'obertura d'una tenda on no hi acudiran clients. L'habitació estava completament fosca i no se sentia cap so que pertorbés l’harmonia d'aquell habitacle solitari i llòbrec que simulava un món tancat, però lliure i tranquil. Sens dubte, aquella soledat era la millor condició per a la reflexió.

De seguida, se n’adonà que ja estava vestit. S'aixecà del llit i es va asseure en una cadira, enmig de l’habitació; es va encendre un cigarret i observava com en cada calada les bellumes del cigarret il•luminaven parcialment l’ habitació; tal era la seva disposició, que se sentia com el Sol: el centre del seu univers; el Déu terrenal de la seva existència.

Amb aquesta sensació d’absoluta saviesa començà a reflexionar què calia fer. Per primera vegada, es va plantejar dur a terme un assassinat, i necessitava reflexionar-ho amb calma. Tenia clar que de justificacions, en tenia de sobra; però els molt probables remordiments no l'abandonaven. La seva possible víctima era un tirà que matava sense contemplacions, un depredador; el seu crim salvaria moltes vides, però qui era ell per decidir la vida d'un altre ésser? Ell no era així. El fet de tenir un mort al seu càrrec el podia torturar durant molt de temps, i no sabia si seria capaç d’aguantar-ho. No és que tingués por de les possibles conseqüències físiques o legals; sinó por del fet d’exterminar una vida. Però és que a més de convertir-se en un assassí, també era una molèstia per a ell; la seva existència resultava una incomoditat contínua en la seva vida, i ell tenia l'instint de viure en comoditat; de saber que ell seguia vivint li feia fàstic. La passivitat davant els actes despietats el feia tan culpable a ell com al culpable. Tot i així no era capaç d'oblidar que es tractava d'un ésser viu, i que, per tant, era una representació de l’extraordinari fenomen de la vida, tal com ell; cosa que els feia iguals, vulnerables tots dos. I això també l'aterrava.

Com que no aconseguia aclarir les seves idees, decidí observar-lo amb els seus propis ulls per prendre una decisió; apagà el cigarret sortint de l'habitació i baixà les escales. Entrant a un soterrani va encendre el llum i allà el trobà, quiet, tranquil, devora les seves trampes i les innumerables víctimes. De sobte un llampec va aparèixer en el seu cap, sense més dilacions agafà una arma, es va acostar a la seva víctima i la colpejà fins que va quedar ben aturada i la sang cobria el seu cos. Brut, ràpid, automàtic. No ho va fer per totes les víctimes, ni per el fàstic que li provocava, sinó perquè simplement es volia sentir poderós, excepcional, amb la capacitat destructora d'un Déu; sense remordiments: perquè ell era l'absolut. I allà, en un soterrani humit es va quedar amb una silenciosa rialla a la boca, un diari enrotllat i tacat de sang groga i vísceres. Amb l'aranya esclafada a la paret, immòbil i coberta de sang, junt amb totes les mosques que descansaven, ja per sempre, en la tela de l'aranya.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer