L'assassí era l'autor (2)

Un relat de: Joan Colom
Tret de l'originalitat d'ambientar una novel·la negra en el món dels mitjans especialitzats en donar curs a les més baixes passions, tots els altres aspectes de "De tot cor" van ser durament criticats.

L'animadora cultural Pepa García ja havia avançat que l'autor no compareixeria a la trobada del dimecres 16 de maig, però gràcies a que l'amic Carles havia anat a les 19 hores del dissabte 12 a la Sala Russafa, on, en el marc dels actes programats enguany per VLC NEGRA (6è Festival de Gènere Negre de València), Andreu Martín i Alexis Ravelo van ser presentats als assistents per Santiago Álvarez, qui també moderava el diàleg entre ambdós escriptors, va poder assabentar-se que el primer se'n tornava de seguida a Barcelona, perquè l'endemà al matí ja no seria amb els altres companys d'ofici signant novel·les a la Casa del Llibre. Tot això per acabar dient que l'absència de l'autor els va donar més llibertat a l'hora de manifestar obertament les seves opinions.

Abans d'exposar-les, però, crec convenient aclarir que a l'amic Carles l'Andreu li queia bé per certes afinitats: tots dos eren calbs, l'Andreu més alt i dos anys més jove, i havien nascut a l'Esquerra de l'Eixample. A més, l'amic Carles s'havia promès a ell mateix no llegir més novel·la negra després d'haver-se avorrit sobiranament, feia anys, amb "Asesinato en el Comité Central" i "La soledad del manager". I Andreu Martín va confessar aquella tarda que no es va veure amb cor d'escriure novel·la negra fins que no va llegir les de Manuel Vázquez Montalbán i es va dir: això ja em veig capaç de fer-ho jo, també. No sé si malpensar i suposar que aquelles novel·les li deixaven el llistó molt baix o si, per contra, amb aquestes paraules volia retre un homenatge al creador de Pepe Carvalho.

L'amic Carles va començar dient en la reunió que, a l'article "Andreu Martín" de la Viquipèdia, "De tot cor" no hi figurava, en una llista de quaranta-dos novel·les per a adults, cosa que podia interpretar-se com que era considerada una obra menor, per l'articulista o per ell mateix. I l'amic Roc va reblar l'argument dient que tenia tot l'aspecte d'haver estat concebut inicialment com a guió cinematogràfic, probablement per a una minisèrie televisiva.

D'altra banda, l'adscripció dels personatges al món de les teleescombraries podia justificar fins a cert punt la barroeria sexista del llenguatge utilitzat, però tots els assistents a la trobada del Club van coincidir en què, més enllà del que fos considerat o no políticament correcte, aquesta barroeria estava sobredosificada: impregnava també la parla dels investigadors policials i, en general, la narració sencera. En definitiva, destil·lava masclisme per tots els porus.

I, ja que ha sortit el terme narració, parlem també d'aquest aspecte. De vegades, les innovacions o simples complicacions formals són una coartada per emmascarar la inanitat del contingut. I en aquest cas, com que la trama argumental és ben poqueta cosa, l'Andreu intenta fer allò que es diu, molts cops impròpiament, un exercici d'estil: ni un, ni dos, ni tres narradors, senyores i senyors, sinó quatre pel mateix preu! Efectivament: fins al capítol 5 tenim el narrador omniscient en tercera persona; a més a més, a partir del 6 s'hi alternen dos periodistes i escriptors, Núria Masclau, mitjançant fragments de la seva novel·la "La llum del final del túnel", i Pepe Baza, mitjançant fragments de la seva novel·la "Taquicàrdia"; per acabar-ho d'adobar, en el capítol 24 (abans de la meitat del relat, que consta de 56 capítols) s'hi incorpora la visió pertorbada de l'assassí, que sabem que s'anomena Lucas i que en el 27 sabrem de qui és fill.

L'arma del crim, un pal de golf dels que tenia en una bossa la primera víctima, Santiaguín Moltó. Peró de pals de golf i de qui és la segona víctima ja en parlarem en la tercera i última entrega.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer