L'ascensor

Al pis on visc hi ha ascensor. Això podria ser una característica més d'entre les que té: és un segon pis, té calefacció, tres balcons... Però degut a la màgia del meu ascensor (potser hi ajuda el fet de que és de color lila), per mi és molt més que un simple "aparell de transport intermitent de persones en sentit vertical ascendent i descendent".
Quan hi puges sol no és difícil imaginar-te que és una d'aquelles cabines que, a la velocitat de la llum, et transporten a qualsevol lloc on desitgis estar. Amb aquesta teletransportació casolana, en un obrir i tancar d'ulls surts de casa per explorar la realitat, o t'escapes dels perills del món exterior, i amb només l'esforç d'apretar un botó tornes a casa. Fi de trajecte, estàs salvat!
Hi ha dies però que no queda cap més remei que viatjar amb algú. Si és un veí conegut se't desmonta la pel·lícula i t'has de conformar fer un viatge parlant del temps (que s'ha tornat boig), del soroll que fan els del primer (que també s'han tornat bojos) o del carter (que el pobre també va boig perquè han canviat el número de la finca). Però quan no hi ha més remei que entrar amb un desconegut, la tensió que provoca sentir aquell cos aliè envaïnt el teu espai personal fa que la imaginació et jugui males passades. Producte d'un error en la teletransportació, el teu ADN es podria mesclar amb el del desconegut i sortir al replà del 2n sent en esser mutant digne d'una pel·lícula de ciència ficció.
Aquell dia vaig prémer el botó per cridar l'ascensor, estava sol, i en el ràpid desplaçament vertical descendent va fallar el maquenisme de teletransportació i vaig quedar atrapat. Vaig estar un quart d'hora flotant en el que podríem dir, un espai atemporal, i vaig poder comprobar l'aïllament que produeix estar atrapat en el temps. Finalment, quan em van ajudar a tornar a la realitat ningú ho va notar però jo vaig saber que, mentre tothom havia envellit 15 min. jo m'havia mantingut impertorbable al pas del temps. "Que me quiten lo bailao!"