L'ascensor

Les escales mecàniques li feien por. Els ascensors també. Per això es coneixia de cor totes les escales, incloses les d'emergència, perquè avui en dia ja se sap que la qüestió de ser d'infanteria te les fa ballar magres.

Sortosament, ni la ciutat on vivia ni la vida que portava la posaven en grans compromisos. Tirant llarg, els casos més greus eren de quatre o cinc pisos i no hi havia més problema que prendre-s'ho amb calma i esbufegar una mica. I anar fent.

Aquell dia va acompanyar el seu marit al metge. L'home anava pengim-pemjam de salut i portava una temporada amb el secret convenciment que d'aquesta no se'n sortiria. Naturalment no li havia confiat res a la seva dona, perquè creia fermament que en l'art d'estimar un dels mèrits és no atabalar l'altre ni posar-lo en llibres de cavalleria, i a més se sabia una mica hipocondríac i també, diguem-ho clar, li pesava el sentit del ridícul.

Però la processó anava per dintre i fetes les proves pertinents i arribada l'hora d'anar a rebre sentència de metge, no ho va poder resistir i va demanar que l'acompanyés. Era càncer, n'estava segur, i no es veia amb cor de rebre ell sol la clatellada.

La pega va ser que arribats a la clínica, els van dir que la doctora havia hagut de canviar provisionalment la seva consulta a la vuitena planta. Es van mirar i la dona, molt en el seu paper, li va dir: "No pateixis, agafa l'ascensor i espera'm a dalt que jo ja vaig fent".

Com era de tota evidència, ni càncer ni punyetes. Una mica d'això i una mica d'allò, força manies i moltes prevencions. Ell va respirar alleujat, però no va dir res, no es tracta de confessar les febleses i les pors. Ella, que era molt llarga i ja s'ho sabia tot, tampoc no va dir res més que: "Ho veus home? No t'havies d'amoïnar". I van sortir xanet-xanet de la consulta cada un amb la seva alegria.

A l'hora de baixar, ell va fer el gest d'anar també per l'escala. Faltaria més, de baixada es podia fer l'home, que no cansa pas. I ella va fer les protestes de rigor, però en sordina, perquè en el fons sabia que si baixava a peu ell se sentiria més reconfortat.

Però quan passaven per davant dels ascensors, una velleta vestida de negre va exclamar alleujada: "Quina sort, baixaran amb mi. A penes si m'hi veig i els ascensors m'atabalen".

-Però... -va dir ell.
-Vés, vés - va dir ella-. Acompanya la senyora, ja ens trobarem a baix. No t'amoïnis.

Va esperar que entressin i es mirava el seu home i la senyora mentre les portes es tancaven quan, inexplicablement, una ombra de calavera es va perfilar a la cara de la velleta i la seva boca es va corbar en un somriure d'una crueltat refinada i perversa.

La caiguda de l'ascensor va fer trontollar l'edifici. Inexplicablement, van dir els tècnics, cap dels sistemes de seguretat no va funcionar. La cabina va convertir-se en un munt de ferralla entortolligat i els operaris van haver de suar per reunir els bocinets de les víctimes.

Víctimes? Ah, no. A l'ascensor només hi havia les restes esmicolades d'un home. I per molt que la seva dona s'obcecava a parlar d'una velleta amb tirada d'esquelet que s'havia emportat el seu home ningú no li va fer cas.

"És clar - deien - no se sap fer a la idea que ella s'ha salvat per la por d'agafar l'ascensor i busca excuses. Com són les dones! Vés a saber si encara no li va bé, això d'haver-se tret el marit de sobre."