L'Ascensor

El serrell li queia sobre els ulls d'avellana. Se l'apartava tot bufant amb suavitat. La seva boca desprenia una sensualitat inèdita quan feia aquest gest innocent. Era bonica sense saber-ho, aquell toc d'ingenuïtat la feia especialment atractiva. Asseguda davant l'ordinador feia cara de cansada. Aquell dia havia estat esgotador, però encara havia d'enllestir quatre coses abans de poder alliberar-se de l'esclavitud de la jornada laboral. Es va estirar fins que no va poder més. La seva camisa va desplaçar-se deixant entreveure el seu melic de lluna. Va pensar que potser un piercing no li quedaria malament. Va foragitar aquests pensaments i va decidir plegar. Ja no podia més. Va apagar el portàtil amb destresa. Tancava finestres i programes amb celeritat mentre es posava la jaqueta, recollia el mòbil i posava la seva melena a lloc. Cada moviment era perfectament elegant i equilibrat. Va sortir al replà i va prémer el botó de l'ascensor. Va respirar profundament sabent que encara trigaria en arribar. Sempre s'havia d'esperar una bona estona abans de poder gaudir del vent fred d'hivern. Per fi el ‘dinc' va sonar anunciant l'arribada de la màquina que l'havia de dur a la vida real. Va pujar ràpidament tot desitjant que no parés a cap planta durant el trajecte de baixada. No li agradava compartir aquell espai i haver de sentir converses avorrides i instrascendents amb altres rostres grisos que habitaven el seu edifici d'oficines.
Tot d'una l'ascensor va aturar-se. Oh no, si us plau!! Era a la sisena planta. Dos nivells per sota de la seva. La porta es va obrir lentament. Va entreveure el replà desert. No hi havia una ànima. Sempre feien el mateix. Pacientment va prémer el botó de tancada de portes. Va esperar una estona i no va passar res. Va tornar a prémer. Res. Va decidir baixar per canviar d'ascensor. Quan esperitada sortia al replà per aconseguir sortir d'aquell infern va topar de ple amb alguna cosa. S'havia fet mal. El cop havia estat fort i una escalfor indicava que demà tindria un bon ematoma. Va mirar-se la seva cama prima. Només va poder constatar que les mitges no eren tan resistents com li havia fet creure la dependenta dels grans magatzems. Un forat i una carrera ho constataven. Va maleir la seva poca traça i el seu esverament. Va ajupir-se i va palpar el bony amb un gest de dolor. Quan ja es disposava a aixecar-se va sentir un alè càlid sobre la seva nuca. I una veu fosca i penetrant va sorgir del no res per penetrar al seu cervell i fer-la estremir lleument.

-Estàs bé? Em sap greu. Hauràs de cuidar la ferida si no vols que se t'infecti. Amb aquestes coses és millor no jugar. Porto una mica de colònia si vols. És l'unic que et puc oferir. L'oficina ja és tancada i la farmaciola dins.
No és armani però farà el fet. De tota manera, no crec que ningú es dediqui a olorar la teva cama. Vaja això intuiexo..

Encara estava commocionada pel cop. Però encara més per la calidesa d'aquella veu. Era com un so vellutat que li recorria el cos de dalt a baix provocant-li un calfred excitant. Va aixecar els ull per poder veure el rostre propietari d'aquella melodia que li dolcificava els timpans. Va sorprendre's estudiant unes faccions perfectament equilibrades, un somriure encantador i una mirada divertida. Era un conjunt perfecte emmarcat per uns cabells encisadorament esbutllats. No podia obrir la boca. Però finalment va poder simular un somriure i respondre amb una veu fina i enrojolada:

-La meva cama mereix ser olorada de dalt a baix, però puc deixar sense alè qui ho intenti. És absolutament llarga i no crec que ningú fos capaç d'aconseguir-ho. No voldria provocar un accident irreparable. Amb això vull dir que accepto la teva colònia encantada, si em fas el favor és clar.

Les seves paraules van brollar dels seu llavis espontàniament, sense que ni tan sols pogués pensar en el que deia. La bellesa d'aquell home l'aclaparava, anulava la seva voluntat i la portava per camins inexplorats.
Ell la mirava entre rialler i entremeliat. Una guspira li brillava dins els ulls.
Suaument va dirigir el seu mocador perfectament doblegat a la seva bossa. En va treure un envàs de colònia platejat i va pulveritzar dues vegades aquella fragància embriagadora sobre aquell tros de teixit.
Li va atansar delicadament a la seva pell nua i encara enrogida. I sense que se n'adonés va prémer la seva natja perfectament musculada i escolpida. La frescor de la colònia va calmar la cremor del moment.

-Estàs millor guapa?
Li va xiuxiuejar ell.

-Com mai


Li va contestar ella
I es van posar a riure francament sense vergonya.
L'escalfor de la cama va pujar-li al pit i va notar com els batecs del seu cor la colpejaven rítimicament. Era una sensació que feia anys que no sentia. Va deixar que l'arrossegués aquella embriaguesa infinita que li podia fer perdre el cap. Ella era reflexiva, racional, madura i deixava els impulsos al fons del seu interior. Però aquella topada va obrir aquella caixa hermèticament tancada després d'anys de solitud. Una energia va embolcallar-los tots dos fins que es van fondre entre olors, perfums, carns, pells, ferides, saliva, mirades de mel, explosions de foc i colors.
No van tornar-se a veure mai més. Però aquell ascensor va obrir la clau de pas del seu amor i van estimar i ser estimats sense neguit per sempre més. Gaudint un per un un de cada minut i segon de la seva vida. Cada instant seria colpidor com aquell cop accidental a la cama.