L'ASCENSOR

Vaig obrir la porta de l’ascensor i vaig deixar-hi entrar una senyora que empenyia un cotxet amb unes quantes bosses del supermercat plenes, penjades als manillars.
-Sí que va carregada –vaig dir-li.
-Sí –va respondre ella-, no saps com.
Després que hagués entrat, vaig entrar jo, arraconat per fer-li més lloc. Li vaig preguntar a quin pis anava i vaig prémer el botó.
Aleshores, ella, segurament per excusar aquell desordre, va dir:
-Vinc de la Seguretat Social. Anava amb totes aquestes bosses i el cotxet i m'han fet anar d'un taulell a l'altre. He agut de pujar escales, baixar-les. I tot plegat per a res.
-Ja se sap com va la Seguretat Social.
Les meves paraules van fer que es sentís recolzada i van animar-la a seguir la conversa.
-M’han fet passar per tres cues diferents, i saps per què?
-Per què?
-He portat el nen perquè el visitessin i m’han dit que el seu nom no hi constava. "Fa mig any hi constava", he dit. "Doncs aleshores hi ha de ser", ha dit la infermera. Però després de teclejar el nom del nen a l'ordinador, res de res. "Torni demà", m'ha dit.
-Burocràcia -vaig dir jo-. A la meva tieta li va passar el mateix. Es van confondre en una lletra del seu cognom i per cobrar la pensió va haver d'anar a Barcelona perquè li fessin un certificat d'existència. Al final es va arreglar, però després de maldecaps, diners i temps. I total, per demostrar que era viva.
L'ascensor es va aturar. Tot i que jo havia d'anar un pis més amunt, vaig sortir primer per aguantar-li la porta. La dona va fer petar la llengua, va sacsejar el cap, va arreplegar un parell de bosses que havia deixat al terra, per tornar-les a penjar als manillars, i va reprendre el caminar.
-Bona nit -vaig dir-li somrient.
-Bona nit.
A mida que s'allunyava, la capota del cotxet deixava de tapar-me el bressol i vaig aprofitar per mirar el nen. Una manta llarga el cobria gairebé de forma absoluta i només deixava entreveure una mica els seus cabells, els seus ulls i el seu front; secs, fixes i morat.