L'ascens...

Tal i com ho descrius, les paraules, tot, ....és impresionant. Aconseguiexes que em faci preguntes, com , i ara que amb la dona , i la filla? Et deixen veure minuts de vida, i desapareixes fugaçment, i tenques els ulls....n'anomenen mort....


Petons i abraçades

quan he vist el titol em pensava que anava de gent que pujen dins la feina i tot això, després dues sorpreses una que mai t'havia llegit en prosa crec, i l'altre el tema. Jo quasi mai tenc l'atreviment d'opinar sobre com està escrit un relat, però amb tu company de patates braves ja hi ha confiança. Trob que l'idea és molt bona i en general està ben escrit, però l'hauries de polir més, per exemple al principi no sé quantes vegades repeteixes la mateixa paraula, després queda una mica embolicat lo que el senyor aquests veu, al final queda aclarit amb aquests cop d'efecte de l'anell que és genial ... crec que mai he fet un comentari tan llarg ..
Una aferrada i ha fer més prosa ...

Conxa

Ja feia dies que tenia aquest relat imprès en paper i el duia dins la bossa, amunt i avall tot passejant amb mi (això ho faig amb diversos relats, i així tinc lectura assegurada quan em fan esperar... on sigui). I ja feia dies que l'havia llegit, però no trobava el moment de fer-te algun breu comentari.

En primer lloc dir-te que amb el títol m'has enredat una miqueta. O com diu una relataire amiga meva: una mica, miqueta, micona. Per què? No sé, noi! En llegir això de ascens he pensat en un escenari empresarial, i amb les ànsies de pujar de nivell laboral-administratiu.

Però és clar: a les primeres línies ja m'he adonat de l'error. Del meu error.

Està bé el sistema que has emprat per parlar d'aquest moment. Un instant tan abastament treballat per diversos gèneres, i fins i tot m'atreviria a dir per diversos estils artístics: la separació de l'ànima del cos en el moment de la mort.

La primera part descriu la sensació estranya de saber-se en una situació diferent a l'habitual (remarcaria aquí la repetició innecessària de la paraula notava, que es podria canviar per algun altre mot sinònim). I després vas elaborant una descripció de la resta de l'escenari on es troba el narrador, fins que per fi és conscient del que passa: percep que ell és el cos d'allà baix, i que està pujant en un ascens cap al cel.

Només et remarcaria un detallet que no m'ha fet el pes (si m'ho permets). Quan el prota mira cap abaix i veu la seva dona, des del primer moment l'anomena senyora.

Diu: Entre tota aquella gent hi havia una senyora que estava estirada al terra, tenia una cama ferida i plorava.

I ens va afegint altres accions d'aquesta senyora, sempre sota aquest tractament.

I només al darrer instant, quan al prota se li cau l'anell de matrimoni, tenim la resposta: Va caure davant de la meva dóna.

Buf! No sé. Això no em quadra.

A veure si m'explico. El prota en cap moment ha perdut la memòria, ni el coneixement de les persones que volten per allà baix. El que ha perdut és la noció del propi cos. Però si ell mira cap avall i veu una dona que és la seva dona, en cap moment me la pot descriure com una senyora.

No sé si m'explico.

Sigui com sigui, entenc que la teva intencionalitat era mantenir la sorpresa, la incògnita de la situació que està vivint el protagonista, en secret fins al darrer moment del relat.

Però considero que aquest tractament no és adequat.

Ara que... quin yuyu, no?, quan a la dona li cau l'anell al davant!!! (he, he...)

Fins la propera!

LLIBRE

boníssima manera de transmetre sentiments... potser una descripció del que hi ha després de la mort? Genial Equinozio.

trist, molt trist... m'ha agradat molt la teva forma d'explicar-ho, m'ha fet sentir part de la historia, m'he emocionat. Tens un estil molt impressionable (com a mínim a mi em toca la fibra).