L'arxiricatxo

Vam quedar a la plaça de cada vegada a la terrassa de cada vegada.

-La setmana que ve ingresso a...

Va dir el nom del poble i del centre. Així ho havia volgut i ho havia demanat al grup mèdic que el tractava. Feia setmanes que li costava molt més aixecar cap i arrossegar l'ànima per trams d'herba hirsuta. Rebotia per la vila combinant cafè, tabac i guitarra. L'art el (trast)tocava massa. Canalitzar-ho esdevenia dolorós.

Jo m'hagués estimat més quedar dins d'una cafeteria, per la temperatura i l'acolliment. No obstant, els plàtans en la darrera fase calbejaire esdevenien fidels acompanyats i confidents, amb aquella fortalesa i aquell estampat que em costava veure bell perquè els militars se n'havien apropiat feia tant.

El local tancat, és clar, l'escanyava. A fora podia tocar l'instrument mentre parlàvem. I fumar. Aquell home jove de trenta anys nous de trinca estava lluitant i jo pensava que què trobava en mi que pogués ajudar-lo, que excel·lir en saber escoltar és una tasca tasquíssima.

-Volia que anéssim a fer un darrer coffee.

Hi estaria com a mínim un mes, a la residència. Un espai un xic isolat, a tocar muntanya, un magnífic edifici antiga casa d'indianos construïda amb un estil preciosista. Des de la carretera, vista a certa distància, semblava un pastís de color verd diluït que convidava al repòs, que és el que la ment ha de menester.

-M'enduré una llibreta, haig de fer com tu i escriure cada dia.

No havia acabat la secundària. La malaltia se li havia instal·lat als divuit anys. Amb tot, el talent prodigiós havia crescut. M'havia parlat de llibres i d'autors i veies que s'havia anat nodrint, tot i que confessava que tenia pendents un pilot de lectures, que es dispersava. I jo prenent nota de recomanacions seves, que agraïa. Va col·laborar amb mi en alguna sessió de contacontes. Els nervis se'l menjaven. A la farmàcia, que el coneixen, no el van deixar adquirir cap tranquil·litzant per la incompatibilitat amb la puta puta puta medicació.

-No, no em deixen tenir la guitarra les dues primeres setmanes.

Li vaig preguntar si era pel tema violència, que no la fes servir d'arma tustaire. No. Més aviat per si li demanaven, per si molestava, per si...uns quants per si.

Tampoc hi podria prendre cafè. El tabac sí que es permetia.

-Mira, jo avui tinc al cap un títol per a relat. L'arxiricatxo.

Li vaig dir que 'ricatxo' no és que fos correcte, segurament. Però com que em divertia el joc fonètic, més el significat, així ho plantificaria.

Aleshores ell em va parlar d'una obra de teatre, 'Esperando a Godot', i em va explicar que anava d'unes persones que únicament esperaven l'arribada del tal Godot, que no apareixia mai.

D'aquesta manera es pot passar una existència.

-Si no fas res, no et vindran a buscar- vaig extreure'n jo.

I va riure quan li vaig dir que sovint experimento petits Godot.

Li vaig fer un regalet, que és el mateix que dir un detall: un parell d'agulles de pit de fusta amb les imatges d'un fantasma i d'un peix. Feia una estona -aquell dia estava marenoèlica alternativa, jo- havia dut roba de tercera mà a uns coneguts i com que la camiseta estava pintada a mà per mi -mostrava un drac tirant-se pets- hi havia l'afegit personal. Els vaig dir que era pel seu fill. La dona va deixar anar unes llàgrimes d'emoció, al·legant que sent del signe peixos acostumava a treure aigua.

Sí, aquell matí esdevenia per 'donar'. Quan els meus 'jo' tossuts i tibats apareguessin aquell fet ajudaria a tenir la balança equilibrada.

En M., de tant en tant, girava el cap i mirava enrere o als costats. D'on sorgia aquell repetir-ho que, vaig constatar, també imitava?

Ho respondria el temps. A punt de ser migdia, calia acomiadar-nos. Vam anar a pagar les consumicions sense deixar de vigilar els fillets a fora: guitarra ell, bicicleta jo.

En dir-li adéu ens vam abraçar i li vaig fer un petó a cada galta. Desitjava imbuir-li no sé quina energia.

L'arxiricatxo seria un títol que poc tindria a veure amb el relat. O sinó em tocaria escriure un 'bis', l'arxiricatxo 2 (mai no se sap). Tenia al cap mots d'en M.:

-La primera nit és la més xunga. Et fan dormir a dalt de tot, sol, en pilotes, t'ho treuen tot, en una cambra amb reixes i una càmera de vigilància.

Hi passaria les festes, que tampoc l'interessaven ni familiarment ni social.

L'arxiricatxo el porta a dins, en M., per les facultats que té. Un molt del món oníric, màgic i subtil que mai li cau dels dits. Tant de bo hagi de creuar poc més la passera entre el que es considera normalitat i no.

L'imaginaré passejant pels jardins d'aquella torre decadent arranjada.
L'imaginaré engrunant cabòries i esgranant històries.