l'artista

De seguida li posaren nom, per despreocupar-se'n també de seguida: Fútil. Amb aquest nom s'estava al bressol i es mirava els dits. Nou dits tenia el nounat, perquè el petit de la mà esquerra no en va tenir prou amb nou mesos per desenvolupar-se. A dit per mes, a l'octubre va descobrir la seva mancança. Va saber encaixar l'absència, encara que ningú no el fes saludar el tren, ell somreia.
Ell era el desè de nou germans sencers.
El primer en tenia prou de ser el primer per definir-se.
El segon treia pit, perquè es sabia la mà dreta del primer.
El tercer, rebel, es mostrava com el cap de llista de l'oposició familiar.
El quart era jutge de pau de pa sucat amb oli, tenia dubtes i es va aliar amb el més alt poder, el paternal. Va ser el primer fill sol·lícit.
El cinquè, democràtic.
El sisè no era un nen, era una nena, amb molta mà esquerra, la primera.
El setè, una titella divertida, una nina.
El vuitè era l'èxit de l'ambició. Havia aconseguit ser el més gran, però de mida.
El novè no era el petit.
Fútil va necessitar un any i nou mesos més per descobrir-se l'angoixa i aleshores va decidir de fer-se pianista.
Va ser un feliç fracàs professional.