l'art del bonsai (secrets)

La senyora Pots em va dir que no s'hi podia fer res. Que l'havia ben mort. Que el més pràctic era entaforar les restes en una bossa de plàstic negra i a les escombraries. Això si no disposava d'un terreny on pogués convertir-se en digne adob i descansar en pau. O a la inversa, que ella l'ordre no el sabia.
Em va doldre que la senyora Pots no s'immutés gaire. Com totes les velles feréstegues del barri, ja tenia el futur coll avall.
Va ser una feinada de por. A la bossa, el cadàver no hi cabia ni de bon tros i va ser necessària una sagnant poda fora de temporada.
Suposo que per això no vaig dubtar davant les preguntes de mesieur Chat a l'ascensor.
-A la bossa? Un bonsai...- i l'amagava rere les cames.
-I per què vessa?
-La resina, ja se sap...
-Tanta?
-Tenia ànima de sequoia, què hi farem...
El cos desarrelat de vida va anar a parar al maleter i tot i que no vaig conduir tota la nit, queda bé dir-ho.
A l'hora de sopar tornava a ser a casa amb una mica de terra humida a les sabates i em vaig obligar a descalçar-me abans de llepar-me els dits. Poca cosa més i un agraït silenci van precedir l'anar a dormir.
Al matí següent se'm va fer estrany no sentir la senyora Pots feinejar per casa, però la ironia em feia perdonar-li la seva primera falta d'assistència en massa anys. Vaig saltar del llit, una dutxa alegre, quatre torrades amb melmelada i... les sabates!
El cor quasi se'm clava entre costelles. A la sola de la sabata esquerra, damunt el polsim de terra ja seca, un bonsai estil ‘mame' desafiava els meus ulls desorbitats. També hi havia una targeta...
"Mai no n'has sabut, de dir mentides.
No t'oblidis de regar-me, les plantes..."
La lletra de gala de la senyora Pots se'm clavava al timpà.