Lars troba el diable a la ciutat de Passau

La taverna, que es vincla sobre la riba de les aigües negroses, té tan sols un fanalet groguenc i exsàngüe penjat sobre el llindar. La pluja fina i glaçada s'ha aturat fa uns minuts. Una parella de policies d'ànima llòbrega fan repicar els talons sobre les lloses. Lars s'amaga rera una columa dòrica, al porxo d'un palau ensorrat en la misèria. Quan els vigilants han passat, reprèn el camí i es refugia a la taverneta. La sala polsegosa i fumada és plena d'individus solitaris, alguns del quals -aquells als qui se'ls intueix una butxaca més vehement- beneïts per la companyia de prostitutes amb qui beuen Schlöt amb pressa, àvids per arribar en aquell nuvolet lliure de la moral on els cossos es poden trobar en un somnieig grec.

Hi ha una sola taula abandonada. S'hi deixa caure. Pocs segons més tard bat la porta i entra l'homenet: du un abric de feltre negre i un capell de bolet al cap. I el deix d'un somriure als llavis fins. I també una maleta diminuta que li penja d'una mà blanca, de dits secalluts com les arrels d'un arbre mort. L'home busca una cadira, i com si no s'hagués adonat de la presència de lars, se li asseu al davant. Obre la maleta amb parsimonia i n'extreu una marioneta. És un nen, una criatura trista.

-El fill del senyor Vurdalak -mormola sense deixar el somriure glacial- Va néixer mig mort. Us el presento, però tinc la vague sospita que ja el coneixíeu.

Lars procura fer com si no el sentís, com si no el veiés. Però l'ànima se li encongeix i l'instint l'alerta. La fesomia de la marioneta no li resulta desconeguda, en efecte. Un horror antic i adormit se li desvetlla lentament al fons de l'esperit i emergeix amb un dolor a l'estómac. Tanca els ulls per abandonar-se, però és en va. Quan els torna a obrir, l'home del bolet ha esdevingut una dona rossa, mamelluda, de llavis rojos i molsuts.

-El meu fill -diu la dona- serà l'amo de tot això, d'aquí a poc temps. No tan sols de la taverna, no tan sols de Passau. Baviera. Ludwig és el conserge, el recepcionista. Els castells que construeix donaran l'alberg dels reis veritables. Tomba de déu i bressol del déu mort.

Algú, rialler i embriac, anuncia que al carrer ha començat a nevar. Ho proclama cridant diverses vegades.

-Cada volva de neu és un legionari que acut a la crida -comenta ella, i es passa la llengua rosada pels llavis- Els déus ens van trair, perquè són covards i estúpids. Cal que un home els encarni a tots. La follia exterminadora de Yahvé serà una broma infantil.

La dona suca una ungla llargaruda en un licor fosc i dibuixa una ombra breu sota el nas de la marioneta. Dues gotes d'alcohol ragen avall i s'aturen als llavis de fusta, eixuts i clivellats.

-Heu pensat mai perquè agrada tan la sang humana, als déus de totes les parts del món? Des de C'thulu a la Serp Emplomallada. Tan li fa. Jesucrist demana foc i genocidis, Al·làh vol flames eternes, Baal dirigeix forns crematoris.


-Opus dei -mormola ella: - Tan sols això. Al final els déus han engendrat un home. Aquest. El seu fill únic i veritable. El qui acomplirà la voluntat sagrada.

I acarona la testa de fusta pintada de la titella. A l'acte, uns pits esplèndids brollen de la dona, rebenten l'escot i mostren els seus mugrons resplendents, d'àmplia aurèola. Mugrons farts de sadollar la bèstia.

Quan Lars es desvetlla se sent benaventurat: dormia a la riba de l'Ilz, afluent del Danubi. Tot deu haver estat el somni pesarós dels licors.

In der stat ze Passouwe/ saz ein bischof. A la ciutat de Passau, regnava un bisbe.