Lars recorda la boira de la ciutat de Lleida

En Lars s'atura. Se sent lluny de les coses que ha conegut i que ha estimat. Disfressat d'home corrent ha arribat amb un grup de viatgers vora la barana des d'on es veu la desembocadura del Danubi al Mar Negre. Un guarda amb l'uniforme de l'imperi austro-hongarès impedeix que la gent s'atansi massa. Estan farts de recollir suïcides.

Sense saber com, veient els vapors que floten sobre les aigües manses, recorda aquella boira de la dissortada ciutat de Lleida. A l'hivern era feixuga, gèlida. No era una abraçada maternal, sinó la glaçada carícia del no-res. Tot i així, s'hi sentia emparat. Camuflat dins de la blancor lletosa d'un aire quiet i humit. Tenia la impressió de desaparèixer entre els milions de mol·lècules d'aigua, i això el feia sentir bé. Veia els remolins de la boira que li penetraven els narius quan respirava. La mort i el seu cos es fonien sense dolor, esdevenia boira, i la boira esdevenia ell dintre els pulmons. No era maternal, però era una mena de mare.

Hi va haver dies feliços a la dissortada ciutat de Lleida. Hi havia trobat escalfor. Havia pogut plorar en uns braços humans. La desembocadura del Danubi és d'una extraordinària bellesa, tot i que l'estuari i els vaixells són crepusculars i sòrdids. La bellesa no és de les imatges, sinó de les emocions. Potser per això recorda el mantell de la boira on es dissolia, a Lleida. No li faria res canviar aquest lloc per aquells dies. Retornar. Fondre's en aquest retorn i pensar que tot plegat fou un somni. Un somnieig matinal sota la boira, just abans de sortir de la casa on es va sentir estimat. Ara mateix no sabria dir on l'ha dut aquesta cursa, la persecució d'una Myrta invisible, la fugida d'uns perseguidors cruels. Sent la presència d'ella, però sempre és més enllà. I sent l'alè dels perseguidors, que no l'encalcen mai però que tampoc no abandonen, no es rendeixen.

Ara Lars pensa que voldria morir en un carrer de la ciutat de Lleida, sota la boira. Però després es diu que: voldria haver mort llavors, sota la boira d'un dia remot. El guarda parla i fa senyals. Ell contempla l'uniforme i pensa en aquest imperi que cau. A Sarajevo va intuir la fi de les raons i l'inici del mal. Pensar no servirà de res, d'aquí a poc.