L'arribada

Un relat de: llum de lluna
Ja era la tercera volta que donava la cinta i la seva maleta no sortia. Li encantava viatjar i observar les situacions freqüents que es donen en un aeroport; gent carregada de maletes amunt i avall, cares d’alegria, de nerviosisme, de tristesa i sobretot de cansament.

L’avantatge de viatjar sola és que això l’hi havia permès inventar-se tota mena de jocs per matar l’estona, perquè si alguna cosa tenen els aeroports és que reclamen tenir molta paciència. Per això, es preguntava quina història hi havia darrera de la gent i dels seus viatges. En aquell moment ella només demanava que sortís la seva maleta per la maleïda cinta i pogués agafar el tren que la portes a casa. Després de veure passar aquell cotxet per quarta vegada, darrera i havia la seva maleta blava, per un moment, ja s’estava mentalitzant de fer la reclamació.

Un cop la va tenir va afanyar-se a agafar el tren que la portaria fins l’estació de Sants. Va tenir la sort que només arribar a l’andana, ja anunciaven el tren per megafonia. Tot i la gentada que hi havia carregada de maletes, un cop va ser a dins, va poder seure en un seient just al costat de la porta. Quan el tren es va posar en marxa, va aprofitar per engegar el mòbil, impacient per veure quant gent “l’havia trobat a faltar”. Encara que li costava admetre-ho, ella també depenia del mòbil. Va mirar-lo i com no podia ser d’altre manera, la seva mare, ja li estava preguntant si havia arribat bé. El grup d’amigues li deien que s’havia perdut moltes coses i que més li valia que tornés aviat o ja començarien a pensar que s’havia enamorat d’algun francès. Llavors va ser quan per fi va veure el seu nom, aquell que la feia sobresaltar...va obrir la conversació però el mòbil es va bloquejar. La pantalla va quedar totalment blanca. Per què sempre passava el mateix? Per pocs segons que fossin els que el mòbil necessitava per restablir la connexió, a ella se li estaven fent eterns. Per acabar-ho d’arreglar, una dona se l’hi havia assentat al costat amb un nen petit que no la parava de mirar. Després d’apagar el mòbil i tornar-lo a encendre de mala gana, va tornar a obrir la conversació, aquest cop intentant carregar-se de paciència i desitjant que la connexió no fallés i per fi, va veure que li havia enviat una imatge. Aquest cop la va obrir encara més de pressa. A la imatge hi sortia una mà on amb retolador hi havia escrit “Tu me manques”. Va necessitar uns segons per adonar-se que el tren s’havia aturat a la seva parada i va haver d’afanyar-se en baixar amb la maleta, que tot i el que li havia costat tancar-la, ara no semblava que peses tant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: