L'arribada del capvespre

L'arribada del capvespre

La Míriam els recordava com uns déus; amb els cossos i les fesomies de déus. Aquesta imatge s'accentuava a l'estiu, amb la morenor de la pell nua a la platja, i amb els vestits cars i elegants a les reunions de les tardes i vespres. Els pares i els seus amics formaven una mena d'Olimp als ulls de la noia. Recordava, especialment, l'estiu del 60. Acabava d'estrenar els 18 anys i no havia vist el grupet dels pares des d'en feia tres. Tres anys passats entre el col·legi de Suïssa i les vacances estiuenques a Irlanda.
-Com has canviat! Ja ets una dona!, -li van dir un per un els amics dels pares. I ells? No, no havien canviat, però la Míriam els contemplava d'una manera diferent. Continuava trobant-los bells (déus i deesses), però ja no els veia com un tot. Sí, era la primera vegada que els mirava com a homes i dones. Ella era ja una dona. Una dona que reconeixia el significat de les mirades que els homes del grup -que passaven dels 40 anys- li dirigien entre bromes i somriures. El Valeri, que sempre havia destacat als ulls de la Míriam -i de totes les dones de la colla- pel seu atractiu i simpatia, també la mirava d'una altra manera.
Va ser a finals de l'estiu quan li va proposar la passejada en el descapotable. En una esplanada amb vistes al mar de la tarda, ell li passà el braç per sobre les espatlles. Els rostres i les respiracions, tan a prop! Els llavis es fregaren suament. Només això, però l'arribada del capvespre explotà en mil colors. Passaren els anys, i passaren històries més o menys boniques, més o menys intenses, però a la Míriam les sensacions li havien quedat incrustades a la pell. La sensació de la mà del Valeri acaronant la seva i el contacte voluptuós dels llavis, en el marc del capvespre. I també la imatge de les cames del seu déu, sota el pantaló de fil blanc; les cames, que malgrat el desig, les mans tímides de la Míriam no gosaren tocar.
L'estada als Estats Units havia estat imprevistament llarga; trenta-tres anys. Estudis, feines, aventures, parelles... I, de tant en tant, visites als pares. Mai no havien coincidit amb el Valeri, que se n'havia anat a viure uns anys a Suïssa amb la seva dona.

Avui, amb una mica de reticència, la Míriam ha accedit a anar amb els seus pares al Liceu, tot i que no sap quina òpera s'hi representa. -Hi seran els nostres amics, i volen veure't,- li ha dit la mare. Amb habilitat s'assabenta que el Valeri hi serà. El vol veure? Es mira al mirall. Han passat trenta-tres anys. Ella està iniciant la cinquantena. -Una cinquantena esplendorosa, cal dir-ho, -somriu convençuda i burleta. Però, com la recorda el seu amor de joventut? I ell, com estarà? No serà dolorós veure'l amb setanta-cinc anys? Li sap greu que la realitat faci malbé un record tan bonic. La trobada amb els diferents elements del grup li confirma els temors: a l'aire sura una decadència alegre i excitada. -El Valeri no vindrà, ha tingut un atac de lumbàlgia, -diu la dona, que arriba a última hora. -Serà veritat o una excusa? -es demana la Míriam.
Els llums s'apaguen. L'orquestra comença. Reconeix les primeres notes: és El capvespre dels déus.