L'arribada del capvespre

Un relat de: JoanaCarner

L'arribada del capvespre

La Míriam els recordava com uns déus; amb els cossos i les fesomies de déus. Aquesta imatge s'accentuava a l'estiu, amb la morenor de la pell nua a la platja, i amb els vestits cars i elegants a les reunions de les tardes i vespres. Els pares i els seus amics formaven una mena d'Olimp als ulls de la noia. Recordava, especialment, l'estiu del 60. Acabava d'estrenar els 18 anys i no havia vist el grupet dels pares des d'en feia tres. Tres anys passats entre el col·legi de Suïssa i les vacances estiuenques a Irlanda.
-Com has canviat! Ja ets una dona!, -li van dir un per un els amics dels pares. I ells? No, no havien canviat, però la Míriam els contemplava d'una manera diferent. Continuava trobant-los bells (déus i deesses), però ja no els veia com un tot. Sí, era la primera vegada que els mirava com a homes i dones. Ella era ja una dona. Una dona que reconeixia el significat de les mirades que els homes del grup -que passaven dels 40 anys- li dirigien entre bromes i somriures. El Valeri, que sempre havia destacat als ulls de la Míriam -i de totes les dones de la colla- pel seu atractiu i simpatia, també la mirava d'una altra manera.
Va ser a finals de l'estiu quan li va proposar la passejada en el descapotable. En una esplanada amb vistes al mar de la tarda, ell li passà el braç per sobre les espatlles. Els rostres i les respiracions, tan a prop! Els llavis es fregaren suament. Només això, però l'arribada del capvespre explotà en mil colors. Passaren els anys, i passaren històries més o menys boniques, més o menys intenses, però a la Míriam les sensacions li havien quedat incrustades a la pell. La sensació de la mà del Valeri acaronant la seva i el contacte voluptuós dels llavis, en el marc del capvespre. I també la imatge de les cames del seu déu, sota el pantaló de fil blanc; les cames, que malgrat el desig, les mans tímides de la Míriam no gosaren tocar.
L'estada als Estats Units havia estat imprevistament llarga; trenta-tres anys. Estudis, feines, aventures, parelles... I, de tant en tant, visites als pares. Mai no havien coincidit amb el Valeri, que se n'havia anat a viure uns anys a Suïssa amb la seva dona.

Avui, amb una mica de reticència, la Míriam ha accedit a anar amb els seus pares al Liceu, tot i que no sap quina òpera s'hi representa. -Hi seran els nostres amics, i volen veure't,- li ha dit la mare. Amb habilitat s'assabenta que el Valeri hi serà. El vol veure? Es mira al mirall. Han passat trenta-tres anys. Ella està iniciant la cinquantena. -Una cinquantena esplendorosa, cal dir-ho, -somriu convençuda i burleta. Però, com la recorda el seu amor de joventut? I ell, com estarà? No serà dolorós veure'l amb setanta-cinc anys? Li sap greu que la realitat faci malbé un record tan bonic. La trobada amb els diferents elements del grup li confirma els temors: a l'aire sura una decadència alegre i excitada. -El Valeri no vindrà, ha tingut un atac de lumbàlgia, -diu la dona, que arriba a última hora. -Serà veritat o una excusa? -es demana la Míriam.
Els llums s'apaguen. L'orquestra comença. Reconeix les primeres notes: és El capvespre dels déus.

Comentaris

  • passar a la llum del vespre i els dies també[Ofensiu]
    Lèvingir | 02-06-2009 | Valoració: 10

    plens de sensacions possitives.

    Lèvingir

  • Crepúscul de records[Ofensiu]
    Unaquimera | 27-01-2009 | Valoració: 10

    En aquesta història, a la protagonista se li barregen, per uns moments, els records de la infància, quan els adults eren com un déus, els pares i els seus amics com habitants d'un Olimp inabastable... amb els records de l'estiu: calor, platja, pell nua, mar i sorra, experiències inoblidables...

    Des d'aquell estiu del passat ha transcorregut el temps, que no ha perdonat el tribut que li han de pagar els adults: molèsties, dolors, malalties pròpies d'una edat que avança per etapes... ni el que li han de pagar els joves, que ingressen en la maduresa, que han de viure amb els records, que han d'assumir les seves eleccions... i que contemplen els procés de qui va davant d'ells, en l'escala de la vida!
    Crec que trobaràs molts d'aquests elements referenciats a La fortalesa assetjada, com no podia ser menys, a la qual quedes invitada ( d'honor! ).

    En conjunt, és un relat molt ben equilibrat!
    El joc entre passat i present està molt ben portat: la narració dels fets passats resulta clara, les referències per emmarcar la situació actual ben conseqüents i sobre tot, el final molt ben pensat i presentat; el títol de l'òpera, un recurs molt ben trobat que aconsegueix la meva admiració, o sigui que: molt bé, bonica!

    T'envio una abraçada sense que em calgui cap excusa,
    Unaquimera

  • Com sempre,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 05-01-2009 | Valoració: 10

    un relat fresc i amè, amb gust d'estiu... que ja trobo a faltar! Però com que sóc optimista de mena (quan vull), penso que ja hi estem en camí.

    El relat m'ha semblat molt bo i ben enfocat. Els anys no passen en va, certament, però m'ha fet gràcia el detall de l'atac de lumbàlgia. Penso que la personalitat del Valeri és la d'un home prou presumit com per amagar-se de l'edat davant d'una dona que, en ésser trenta-tres anys més jove, va seduir.

    Salut i bona literatura pel 2009, Joan!!! I gràcies per tots els teus comentaris, també!!

    V

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de JoanaCarner

JoanaCarner

22 Relats

124 Comentaris

28745 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Vaig néixer fa un temps. Estimo les paraules. RC és un bon lloc per escoltar i per dir.
Els meus amors?
De cada autor, de cada poeta preferit, tinc una obra, una poesia preferida. De cada obra preferida, tinc un bocí preferit. De cada compositor preferit, tinc una simfonia, una cançó preferida...

=======

Ves-te'n

Ves-te'n. Però ja sento que, des d'ara,
a la teva ombra m'estaré.
Mai més, solitària al llindar d'aquesta vida
reclosa i meva, no seré mestressa
dels viaranys del cor, i no alçaré la ma,
serena, al sol, com altres dies,
sense el record d'allò que jo estimava:
la teva mà en la meva.
L'ampla terra amb què el Destí ens separi
em deixa el teu cor en el meu,
amb batec doble.
Tot el que jo somnio i faig t'enclou,
com serva el vi gust de raïms.
I quan a Déu prego per mi,
també el teu nom escolta
i veu les nostres llàgrimes
mesclades als meus ulls.

Elisabeth Barrett Browning (1806-61)