L'Arnau i el Francesc 10. Felicitat que es converteix en malson

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

L'Arnau caminava tranquil·lament per un carrer del que no coneixia el nom. Anava escoltant el discman, així que no s'estava assabentant de res del que passava al seu voltant. Anava molt feliç, xiulant alguna de les cançons que més li agradaven. De sobte, alguna cosa el va fer aturar. Es va treure els cascos de les orelles i va mirar al seu voltant. A pocs metres de la seva posició hi va veure una noia, segurament nòrdica, o catalana, que també n'hi ha d'altes i rosses com aquella. La noia el cridava amb insistència, avisant-lo d'alguna cosa que el noi no entenia. L'Arnau va creuar el carrer sense ni mirar (cosa que vosaltres no heu de fer mai, ni que hi hagi una noia com aquella cridant-vos) i s'hi va apropar, estranyat pels crits de la noia. El cridava pel nom. «Arnau, Arnau!!». Qui devia ser? Quan va ser a només uns metres d'ella, la noia s'hi apropà i l'agafà de la mà i, estirant-lo d'ella, va començar a córrer carrer avall. L'Arnau la va seguir flipant pel què li estava passant, ja que no tenia ni idea de qui podia ser aquella noia. Però de moment es va deixar portar. El tacte amb la seva mà era càlid i agradable.
Darrere seu es va sentir un fort impacte, seguit d'una tremolor al terra provocada pel cop. L'Arnau va girar el seu cap i va veure que un vagó de tren acabava de caure'ls a pocs metres per darrere, i un altre estava a punt de fer-ho. L'aire es va omplir de pols mentre els dos joves, agafats encara de la mà, seguien corrent pel carrer. La pols es va convertir en neu poc després de què quatre o cinc vagons més s'haguessin estavellat contra l'asfalt. La noia va parar de córrer, i amb ella, l'Arnau. Havien arribat al port, però no al de Barcelona. Semblava que havien retrocedit en el temps, fins a uns segles abans de Jesucrist. Des d'una galera atracada en aquella espècie de moll els va començar a llançar fletxes a tort i a dret. Per sort, cap d'elles els va impactar, ja que la noia va tornar a córrer cap allà d'on, i l'Arnau, espantat pel que estava passant, la va seguir. Corria i corria, però semblava que els peus no li acabaven de fer-li cas, i mentre la noia s'allunyava, ell es movia a poc a poc. Va tancar els ulls i va fer un últim esforç per abandonar aquell lloc, i per fi va deixar enrere el port on havien arribat. Va mirar al seu voltant i va veure que es trobava en una espècie de poble on les cases eren de xocolata, i els habitants d'aquestes eren pollastres desplomats que caminaven amunt i avall. La noia també era allà, esperant-lo amb impaciència. La rossa se'l va mirar i li va fer un petó als llavis, que l'Arnau va desitjar que no acabés mai. En obrir els ulls, el noi veié sorprès que la seva amiga s'havia convertit en un d'aquells pollastres, que tornava a atansar-li el bec als morros per besar-lo de nou.
-Nooooooooo!!!! -va cridar l'Arnau, despertant-se d'aquell estrany somni psicodèlic.
Segurament les croquetes de bacallà del sopar no li havien fet massa profit, i els darrers símptomes d'aquella dura digestió els notava la seva ment. Clar que els somnis que acostumava atenir l'Arnau no eren pas gaire més diferents que aquella pel·lícula mental que havia viscut amb el pollastre desplomat.
Va respirar profundament i es va tornar a posar a dormir, com si res no hagués passat, però amb la imatge del gall petoner encara gravada en les seves retines.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58301 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.