Lapse

La vida ens va separar. No va poder ser i no calia donar-hi més voltes. Les coses, de vegades, són així.
Hem vaig casar i vaig tenir fills. La felicitat no va ser esquerpa i no vaig tenir queixa fins que un mal de coll va acabar en desgràcia. En una edat en que, encara que no vulguis, comences a pensar en la mort, em va sorprendre l’eficiència que va demostrar amb la meva dona i com un dolor sord i intens s’apoderava de cada racó del meu ser.
Els fills tenien la seva vida i jo no els hi volia encomanar la meva tristesa, ells ja en tenien la seva, i vaig començar a sentir que sobrava, com una peça d’un puzle vell que més val llençar o amagar on no es vegi, i vaig començar a esperar.
És el pitjor que he hagut de fer a la vida: ocupar el temps amb futileses, mirar de no molestar, de no fer-me trobadís, i llevar-me cada dia preguntant com era possible que encara no fos el meu moment.
I en aquest buit, en aquesta tristesa exasperant i tranquil•la, et vaig trobar de nou. Les nostres vides han estat paral•leles com si realment estiguéssim destinats a estar junts. Ens vàrem trobar a l’inici, i ens retrobem al final. Ara ja no espero, sinó tenir un dia més per estar al teu costat. No tenim res per fer perquè ja ho hem fet tot, però no passo ànsia, vull estar amb tu perquè sí. Tot sembla nou al teu costat. T’estimo com només amb el temps s’aprèn a estimar.