L'aprenent d'escriptor

Un relat de: Júlia Vic

Més sovint del que no voldria recordo aquells capvespres de Martini, llar de foc i baf als vidres. Quants cops m'he demanat quin rar atzar et posà al meu camí, ja que tot el que faig, tot el que sento i tots els meus anhels hi són inspirats en tu, en casa teva, en el teu estil de vida.
Déus! Fa ja set anys, que de puntetes et ficares dins la meva ànima. Prou saps, que vaig intentar estimar-te. Però el nostre afer, a la manera clàssica, va ser un fracàs. Després de tot vaig aprendre que no és en a tu a qui estimava, sinó al teu reflex al meu mirall.
Tenia jo vint anys i una vida acabada, tot just començada. Malgrat tot, tu vàres ser el meu primer contacte amb el món exterior, encara que ja feia vora cinc anys que festejava amb aquell brètol. Però encara era una nena. Recordo que vivia amb els pares, que em trobava a punt de diplomar-me en Infermeria i que mirava enfora amb por. Encara no havia trencat la closca i el món dels grans em guaitava allí mateix, a l'altra banda de la línia que es troba al bell mig, entre la seguretat i el risc.
I tu, a cavall d'ambdós móns. Crec que eren dotze anys els que ens separaven i una nena de pocs anys, gairebé un nadó. Infermer com jo, però emancipat de l'Hospital. Curiosament, anys després i per camins que solament el destí coneix, ocuparia la plaça que deixares vacant al Laboratori.


Això, el que t'anava dient. Ací estaves. Eres el meu professor en aquelles pràctiques peoneres d'infermera rural. A la Gemma i en a mi ens vàres obrir casa teva i no teníes cap obligació, car l'Escola ens pagava les despeses de la Fonda. I vora el foc, amb sengles Martinis a les mans, mentre tu perfumaves el salonet amb ta pipa carregada d'Amsterdàmer i el foc espurnejava a la llar, la Gemma i jo apreníem a ser infermeres de poble.
Però vaig treure d'altres mestratges d'aquelles setmanes a Selatges. Vaig aprendre a riure i també a tenir confiança en els meus somnis. Lògicament em vaig enamorar de tu, com acostuma a succeïr en l'aprenenta respecte al seu pigmalió i vaig passar molt de temps enyorant-te, fins que em vaig adonar que tu eres un reflex de la meva incipient personalitat.
Et vaig presentar al Josep i no et va agradar, clar. El vas trobar mediocre per a mi i m'anunciares el trencament de relacions entre nosaltres. Però jo encara vaig trigar un any en reconèixer-ho. A la fi el vaig deixar avorrida què em negués el meu propi creixement. El de sempre, noi cerca noia, honesta i tonta i a ser possible sense mèrits propis, per tal de no fer-hi ombra.
Mai oblidaré la teva rialla i la forma de prendre't la vida: el teu cinisme. Te'n reies de tot, de tots i començant per tu mateix.
Ara, has deixat aquell pis de Selatges, però en sóc feliç, ja que se què el meu record restarà inesborrable. La teva nova llar, en el bosc, prop del llac, que no conec encara, se què no en té el mateix esperit, encara que potser conservi alguna màscara dels teus viatges humanitaris per l'Africa.
Aquest estiu farà dos anys que no et veig, però he decidit que no et veuré mai més. Les darreres vegades que vàrem veure'ns, em vas semblar vell i corromput per les tradicions. Havíes perdut l'esperit jovenívol i t'havies acomodat en una situació fàcil i hipòcrita. Recordo que sovint em deies que lluités per ser jo mateixa i que fos valenta.


Malgrat tot, Apolinar, en tardes com aquesta, tancada al meu piset, encara que sense llar de foc i sense les olors de La Selva a la tardor, se m'acosta de la memòria un record fresc i immaculat d'aquells díes en què m'ensenyares el caminet que mena al cim on escalfa el sol de la felicitat i de les il·lusions.

Fou aquell un temps màgic que intento recercar en cada glop de vida que bec d'amagades del fons de ma memòria.

Júlia Vic
L'Illa de Gràcia 16 d´Octubre de 1984.

Comentaris

  • M'ha ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 07-05-2008 | Valoració: 10

    ... arribat al cor aquest mirar-se en un home, aquest amor teu que eres tu mateixa reflectida al mirall que ací a València diem espill, i el tabac, l'amsterdamer, jo el fumava lligat en cigarrets, mai no oblidaré l'aroma d'aquest tabac, és un bon tabac l'amsterdamer, amb el seu paquet blau fosc i l'home de la pipa com a dibuix, crec que després també el van fer en un paquet roig, però ja no t'ho sabria dir, jo recorde aquell paquet blau i en un forat, segurament un ull del vaixell eixia aquell mariner fumant en la seua pipa, jo també l'he fumat en ma pipa, és clar, però normalment me'l lligava en cigarrets, quin aroma.
    I parlant d'aquest amor dels espills, jo tinc un conte xicotet que parla una mica dels espills com és "A la Teresa Fernández i a l'Antoni Casals" en el que l'amor per una dona em porta a veure'm al meu propi espill, i això crec que no és un amor veritable, sinó l'etern femení, en el teu cas l'etern masculí. Bé et deixe Júlia, et seguiré llegint perquè m'agrada com ho fas, petons i arreveure.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Júlia Vic

Júlia Vic

26 Relats

60 Comentaris

24443 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Nascuda el 1963 a Barcelona
Tinc estudis sanitaris i humanístics. A destacar que he fet més de vint mudances i he viscut en dos continents diferents.
He escrit des de sempre i he tingut la sort de publicar alguna coseta. I m'agradaria seguir insistint-hi. Els meus amics diuen que transmeto molt sentiment, pero no deixen de ser els meus amics. Tinc poc temps per escriure, potser hauré d'esperar a la jubilació o al menys a que la canalla sigui gran. Em sento molt agraïda a la vida i molt vinculada al gènere humà.
Ara visc a Mallorca, he passat un temps desconnectada de la literatura, però torn a llegir molt i, de fet, no he deixat d'escriure en aquest temps. Aniré penjant alguna cosa de tant en tant.